Saps què? El paviment d’origen portuguès… 

Per: Ferran Garcés   

Dues persones dretes en dues ciutats diferents. En la primera fotografia, veiem a un poeta famós, Fernando de Pessoa, a la seva ciutat natal, Lisboa. En la segona foto, veiem a un maqui, nom que reben els grups armats que van continuar operant al territori espanyol, després de la Guerra Civil, per oposar-se al règim franquista. Un maqui llegendari: Francesc Sabaté Llopart, més conegut com  “El Quico”. Tot barceloní reconeixerà el lloc on està, és l’Arc de Triomf (1)  

 Què tenen en comú aquestes dues imatges? El sòl que trepitjant els seus protagonistes. Un sòl que, durant un temps, van compartir Lisboa i Barcelona. Tristament, ja no és així. Ara bé, Torre Bellesguard, una obra de Gaudí que mai deixa de sorprendre’ns, ha conservat el seu paviment original…  

 Una nova ciutat, un nou terra   

Al voltant de 1907, quan Gaudí està acabant Bellesguard, Barcelona començava a pavimentar els carrers de l’Eixample, projecte que servirà de model per la resta de la ciutat. A l’inici, es va contemplar dos mètodes. D’una banda, els panots de ciment hidràulic. Alguns d’ells han esdevingut icones de Barcelona, com l’anomenat “de la flor” i el “de Gaudí”. Altres, en canvi, s’han oblidat. És el cas del panot emprat als rebedors de la casa de Gaudí al Park Güell i al de Torre Bellesguard. A finals de l’any passat van publicar dos articles parlant d’aquest panot ignorat (vegeu: El panot de Bellesguard, part I, i, El panot de Bellesguard, part II) 

La calçada portuguesa   

D’altra banda, el segon mètode va ser el sòl que trepitjant Fernando de Pessoa i l’“El Quico”, un paviment on les pedres formen una mena de mosaic. El mateix paviment que, excepcionalment, s’ha conservat a Torre Bellesguard.  

El mètode de la “calçada portuguesa”, “calçada–mosaic”, o “pedres portugueses”, va ser inventat a Lisboa, al voltant dels anys quaranta del segle XIX. Segons estudis recents, a càrrec de l’especialista Danae Esparza, Barcelona fou la primera ciutat del món en experimentar aquest sistema fora de les fronteres del país lusità (1) Per ser exactes, la prova va tenir lloc a 1895, en el Passeig de Lluís Companys -aleshores dit Saló de Sant Joan-, a l’altura de l’Arc de Triomf (2) Un lloc, en aquell moment, sinònim de modernitat perquè l’espai s’havia projectat, poc temps abans, com a entrada principal a l’Exposició Universal de Barcelona de 1888. A la foto podem veure que l’experiment va ser adaptat al gust barceloní afegint l’escut de la ciutat en alguns trams de la calcada.   

Per desgràcia, aquest original paviment va ser destruït a 1975. Avui en dia poca gent ho recorda. No obstant això, a Torre Bellesguard, construïda entre 1900 i 1909, la calçada portuguesa s’ha conservat. Per ser exactes, la trobem al voltant del banc central del jardí i a la vorera  de la porta principal.   

Juntament amb el panot ja mencionat, aquest mosaic de pedres és un exemple de l’extraordinari estat de conservació de la propietat. A més a més, és un testimoni del talent de Gaudí a l’hora de combinar, en una mateixa obra, d’aparença neogòtica, la nostàlgia del passat medieval de Catalunya amb les últimes tendències de la seva època.   

 Notes   

(1) Esparza, Danae (1982 ), Barcelona a ras de suelo, Barcelona, Universidad de Barcelona,  cap. 8, p. 243-256  

(2) Ibíd, p. 88-94  

 Per saber més de la calçada portuguesa, recomanem la lectura dels següents articles, que aporten una visió actualitzada sobre el tema:  

 Giménez, Rafael ( 12/11/2018), “Los últimos calceteiros”, web “El gran otro”  

 Martín Aparicio, Galo (10/01/2020), “Calzadas de Lisboa: un tesoro en piedra”, web “revista Binter”