agost 7, 2025

Per Ferran Garcés  

El 10 d’agost de 1870, és a dir, aquest diumenge fa cent cinquanta-cinc anys, un Gaudí jove va escriure: “L’ornamentació a fi que sigui interessant ha de representar objectes que ens recordin idees poètiques que constitueixen motius. Els motius són històrics, llegendàries, d’acció, emblemàtics, fabularis, pel que fa a l’home i a la seva vida, accions i passió. I, quant a la natura, poden ser representatius del regne animal i vegetal i topogràfic” (1)  

La frase forma part de l’anomenat Manuscrit de Reus, un diari escrit entre 1870, l’any quan Gaudí entra a l’Escola d’Arquitectura, i 1878, l’any que va obtenir el títol d’arquitecte. Durant aquella època d’estudiant, Gaudí també va redactar altres textos, dels pocs que va fer. En tots ells va repetir la idea amb què hem obert l’article, deixant clar, de bon principi, el que seria un dels trets més representatius del seu art: funcionalitat i poesia.  Per exemple, en un escrit destinat a explicar els canelobres de la plaça Reial, un dels seus primers encàrrecs, digué: “als carrers no n’hi ha prou amb l’austera comoditat, sinó que l’art ha de vestir-los”, i posava d’exemple, l’ornamentació dels llocs públics d’Atenes i de Roma (2)  

Ara bé, de tots aquells escrits de joventut, el més interessant, potser, és l’anomenat La casa pairal, destinat a explicar la casa ideal de Gaudí per Gaudí. Com l’original no porta data, resulta difícil especificar quan ho va fer, encara que sembla segur que va ser en algú moment durant la redacció d’El Manuscrit de Reus (3) A continuació reproduïm alguns dels aspectes més rellevants d’aquest text.  

Propietat i lloguer, camp i ciutat  

Els següents punts són frases originals del mateix Gaudí (4). A la foto, podeu llegir-les amb la seva pròpia cal·ligrafia.   

La casa és la petita nació de la família  

La família, com la nació té història, relacions exteriors, canvis de govern, etc.  

La família independent té casa pròpia, la que no ho és té casa de lloguer.  

La casa pròpia és el país natal, la de lloguer és el país de l’emigració. Per això la casa pròpia és l’ideal de tothom.  

A la casa de família se li ha dat el nom de casa pairal. Amb aquest nom, qui no recorda algun bonic exemple al camp o a la ciutat? L’esperit de lucre i els canvis dels consums han fet desaparèixer de la nostra ciutat la major part de les cases pairals; les que resten gaudeixen d’una situació tan oprimida i insuficient, que acabarà amb elles.   

La necessitat de la casa pairal no és sols d’una època i d’una família determinada, és la necessitat de tothom i de sempre.  

Funcionalitat i poesia  

A continuació, Gaudí descriu amb detall les diferents seccions d’una casa ideal, amb detalls més o menys “previsibles”, com l’orientació de les habitacions a partir de les necessitats de llum i il·luminació a l’estiu i l’hivern. Al final, però, especifica un detall que ens recorda alló que fa tan especial a Gaudi, alló del que parlava el mateix a la frase inicial d’aquest article, escrita recordem  fa cent cinquanta-cinc anys:  

“S’hi troben representants els records de família, les gestes històriques, les llegendes de la terra, les delicades concepcions dels nostres poetes, els espectacles i escenes de la mare naturalesa, tot allò que té una significació i un estima. En una paraula: de fills a fills”. 

Les útlimes frases de La Casa Pairal, són: En fi, la casa que imaginem té dos objectes: el primer, per les seves condicions higièniques, fer éssers forts i robustos (d’aquells que en ella creixen i es desenvolupen) i segon, mitjançant les condicions artístiques, dotar-los, dins el possible, de la nostra proverbial enteresa de caràcter.  

En un mot, fer dels fills que allí hi neixin veritables fills de la casa pairal”.  

Torre Bellesguard, exemple de funcionalitat i poesia   

Torre Bellesguard és un bon exemple de l’ideal de joventut de Gaudí. D’una banda, els seus primers propietaris, els Figueras, va ser una família amb més d’un fill, que compartia els ideals de l’arquitecte. Per exemple, tots ells formaven part del Cercle Artístic de Sant Lluç, un centre freqüentat per altres amics i col·laboradors de Gaudí com els germans Llimona i Joan Rubió (vegeu: Jaume Figueras)  

D’altra banda, la casa està plena de detalls pràctics, com els sistemes antipluja (vegeu: pissarra, doble coberta i desguassos), i, al mateix temps, d’ornamentació poètica, que combina tant “les llegendes de la terra” com “les escenes de la mare naturalesa”, recomanades pel jove Gaudí (vegeu: les llegendes de Bellesguard).   

Amb aquest fi al cap, a més a més, Gaudí no sols va  construir la casa i sinó que també va restaurar les ruïnes de l’antic palau que hi havia a la finca (vegeu: Arquitecte i restaurador) En la finestra del vestíbul, fins i tot, es combina il·luminació, simbologia religiosa i gnomònica, la ciència darrera dels rellotges solars i els efectes lumínics en els temples antics (vegeu: el goig de la llum)  

Orfenat i Maternitat  

Més curiós encara. Recordem que el jove Gaudí està parlant, en tot moment, de fills i de fills forts i amb caràcter, doncs bé, ell no ho podia saber, però resulta que una dècada després de la seva mort, durant la Guerra Civil Espanyola, Torre Bellesguard va esdevenir un orfenat, és a dir, un lloc on un grapat de nens i noies va poder refugiar-se lluny de la zona de combat. A més a més, acabada la guerra, la família Guilera, els segons propietaris de la casa, van convertir Torre Bellesguard en una Maternitat, on han nascut un gran nombre de fills i filles (vegeu: els infants de Bellesguard i Nascuts a Bellesguard).   

Ara ja sabem com havia de ser la casa ideal per Gaudí. Almenys, quan era jove i encara tenia un futur incert al davant. Malauradament, el destí va fer que aquell prometedor estudiant mai pogués formar una família i criar els seus propis fills. Més curiós encara, moltes de les cases on va residir Gaudí a Barcelona eren de lloguer, o d’un familiar seu, com una tia materna. A més a més, cap d’ells fou d’estil modernista. Finalment, quan en va comprar una, amb més de cinquanta anys, era obra d’altre arquitecte. Només els vuit últims mesos de la seva vida, Gaudí va residir en un lloc dissenyat per ell, però no era una casa sinó l’obrador de la Sagrada Família.  

De tot això, i més, parlarem el divendres vinent.  

Notes  

(1) Puig-Boada, Isidre (1981) El pensament de Gaudí. Compilació de textos i comentaris, Publicacions del Collegi d’Arquitectes de Catalunya, Barcelona, p. 28.   

Existeix una publicació més recent i ampliada: Mercader, Laura (2002) Antoni Gaudí. Escritos y documentos, Acantilado, Barcelona.   

Del Manuscrit de Reus, també existeix una enquadernació de luxe: Editor (2024), Gaudí, Manuscrito de Reus, Hartley & Marks Publishers Ltd.

(2) Ibíd, p. 18. El nom d’aquest escrit, de cara oficial perquè el va presentar a l’Ajuntament de Barcelona, és: “Canelobre – Apunts descriptius del projecte de canelobres de grup, per a places i passeigs de la ciutat de Barcelona”.  

(3) Ibíd, p. 10 (cercar lletra E)  

(4) Ibíd, p. 73-75