setembre 11, 2025

Per Ferran Garcés

Antoni Gaudí davant de la Catedral, durant la processó de Corpus de 1924, com a membre del Cercle Artístic de Sant Lluc. | ANC. Autor: Brangulí

La catalanitat d’Antoni Gaudí és un tema cabdal per entendre l’obra, vida i llegat de l’arquitecte. Ara bé, no és un tema que s’hagi estudiat en profunditat ni la seva divulgació ha sigut prou efectiva. En primer lloc, cal esmentar la falta de documents directes per estudiar-la, donat el caràcter reservat de l’arquitecte, que mai va voler formar part de cap partit ni polemitzar en articles o conferències. En conseqüència, es conserven pocs testimonis de primera mà. La majoria són anècdotes i frases referides per tercers, interpretades de molt diversa manera.

Una entrevista excepcional

Un dels pocs testimonis directes és una entrevista concedida per l’arquitecte el 9 d’agost de 1917, pocs dies després de la mort d’Enric Prat de la Riba, el primer president de la Mancomunitat de Catalunya. L’entrevista, però, no es va publicar fins al 15 de desembre de 1919, el temps necessari per burlar la censura. Malauradament, la revista on va aparèixer el text, “Vila-nova”, era una publicació local sense massa difusió (1) En ella, Gaudí conclou dient que el govern de Prat de la Riba havia “demostrat que Catalunya sabia governar-se dins la més estricta migradesa de medis de govern (…) amb perennes inconvenients, destorbs, pressions de l’Estat central” (vegeu el text complet: l’entrevista a Gaudí) Tanmateix, la catalanitat de Gaudí transcendeix aquesta opinió, involucrant molts altres factors. El primer dels quals és la historiografia del seu estudi.

Un tema incomplet i recent

La connexió de Gaudí amb Catalunya era tan forta que el seu enterrament va ser multitudinari, com poc abans ho havien sigut el de Jacint Verdaguer, Isaac Albéniz i Àngel Guimerà (vegeu: els funerals d’una època). Malgrat això, després d’aquest sepeli, durant un llarg període de temps, l’arquitecte i fins i tot, el mateix modernisme, van caure en una mena de menyspreu. En recuperar-se l’interès, el vessant catalanista de Gaudí va quedar soterrada.

La catalanitat de Gaudí és un tema molt recent. Un dels primers llibres a abordar-la data de 1993: Antoni Gaudí, independentista, d’Agustí Giménez i Camins, Edicions C. Altra publicació pionera en el tema va sortir vigília de la Diada del 2013, a la revista El Temps. Aquell dia, es va publicar el primer reportatge extens sobre Torre Bellesguard, coincidint amb l’obertura al públic d’aquesta obra. L’última part del reportatge portava un títol significatiu: “Gaudí, un independentista censurat”. Aquest article, firmat per Gemma Aguilera, es feia eco del llibre esmentat abans i de l’entrevista publicada pel diari Villa-Nova, que hem esmentat abans (vegeu el text complet: un independentista censurat). Tanmateix, la catalanitat de Gaudí comprèn molts més aspectes.

Pàtria, fe i amor…

El lema dels Jocs Florals rescatats per la Renaixença, el moviment cultural que va viure Gaudí i els seus principals amics, mecenes i col·laboradors, era: “Pàtria, Fe i amor”. Aquestes tres paraules són, segurament, el millor resum de la catalanitat de Gaudí. Començarem per la pàtria…

La pàtria: compromís cultural i resistència cívica

Entre les últimes publicacions sobre Gaudí cal destacar l’editada el 2018. La firma Joan Torres Domènech, i, una vegada més, el títol és prou significatiu: El Gaudí que no ens han explicat, Cossetània edicions. Entre els diferents punts que tracta, triem un que trenca el fals mite de Gaudí, descrit, sovint, com un místic allunyat del món. En absolut! Des de la seva joventut, Gaudí es va mostrar extraordinàriament interessat en els assumptes públics. Per aquesta raó, va formar part activa de les principals entitats del seu temps, com l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, i va estar present en l’organització de diferents esdeveniments culturals, com els Jocs Florals del 1883 i del 1907 (2)

Ara bé, mentre acceptava amb bon cor les responsabilitats de gestions d’esdeveniments culturals, fugia dels compromisos oficials. Quan la Lliga Regionalista li va oferir formar part de la seva llista per a les eleccions, es va negar en rodó a formar-ne part. Tot i això, va signar un manifest a favor d’aquest partit i, en l’esmentada entrevista a la revista Vila-Nova, va elogiar la labor de Prat de la Riba, el seu fundador (3).

Tanmateix, davant d’una situació injusta, mai va dubtar a protestar. Per aquesta raó, almenys, quatre cops, Gaudí va enfrontar-se amb els representants de l’orde. La més famosa és la detenció que l’artista pateix l’11 de setembre del 1924, quan volia assistir a la missa en honor dels caiguts durant el setge de 1714 que se celebrava a l’església dels Sants Just i Pastor (4).

A la pregunta, “Gaudí creu en la independència de Catalunya?”, Joan Torres Domènech considera que la resposta és no. Seguint a Enric Prat de la Riba, en el seu llibre La nacionalitat catalana (1906), la concepció d’Espanya de Gaudí s’encamina cap al federalisme (5).

La fe: espiritualitat crítica i catalanitat religiosa

El lema dels Jocs Florals rescatats per la Renaixença, el moviment cultural que va viure Gaudí i els seus principals amics, mecenes i col·laboradors, era: “Pàtria, Fe i amor”. La segona paraula, fe, és encara més complexa que la primera. Si ja és complicat explicar el tarannà polític de Gaudí, encara ho és més abastar la relació d’aquest pensament polític amb la religiositat de l’arquitecte. En primer lloc, cal recordar que Gaudí no sempre va ser tan religiós (vegeu: de dandi a sant). És només cap al final de la seva vida que la seva fe s’intensifica. En segon lloc, com escriu Gemma Aguilera, esmentada una mica més amunt, “malgrat la seva religiositat, Gaudí no es va estar de criticar l’Església per la seva manca de catalanitat” (6). En consequencia, Gaudí va ser molt curós amb la connexió que establí amb els cercles eclesiàstics, no dubtan a discutir quan alguna cosa no li semblava correcte. En altres paraules, és cert que Gaudí va posar la seva imaginació i talent al servei de la fe catòlica, però també ho és que va ser molt personal en la manera d’interioritzar i expressar aquesta fe.

Les principals associacions en les quals es va identificar Gaudí són el Cercle de Sant Lluc i la Lliga Espiritual de la Mare de Déu, dues entitats conservadores i, a la vegada, catalanistes, que es van fundar poc abans que l’arquitecte comencés Torre Bellesguard el 1900. El seu promotor, el bisbe Torras i Bagués, amic personal de Gaudí, va fer famós el lema: “Catalunya serà cristiana o no serà”.

No és fortuït que els primers propietaris de Torre Bellesguard, els Figueras, fossin també membres d’aquestes associacions. Una altra coincidència, res casual, la Moreneta, la cèlebre Mare de Déu de Montserrat, havia sigut declarada patrona de Catalunya l’any 1881 pel papa Lleó XIII, i Bellesguard està ple de símbols marians, com l’estel de vuit puntes de la façana principal, símbol, a la vegada, de la Immaculada Concepció i dels Reis Mags. Un símbol envoltat per diferents variacions de les quatre barres de la senyera, sobresortint la que domina el pinacle.

L’amor: símbols locals i universals.

El lema dels Jocs Florals rescatats per la Renaixença, el moviment cultural que va viure Gaudí i els seus principals amics, mecenes i col·laboradors, era: “Pàtria, Fe i amor”. Ara ens toca parlar de l’amor. Sigui com sigui, més o menys independentista, més o menys atret per una Catalunya catòlica, el que ningú pot posar en dubte és l’amor de Gaudí per la seva terra. A la llarga el que ha perdurat del llegat de l’arquitecte són els símbols resultats d’aquest amor i les formes amb les quals els va manifestar, combinant, al mateix temps, referències a la natura, la història i el culte del poble català.

En tots els seus edificis, Gaudí va deixar palès aquest sentiment d’amor envers Catalunya, sent a Torre Bellesguard, potser, l’obre on es plasmen amb més intensitat (vegeu: Bellesguard, l’homenatge de Gaudí a Catalunya) Una obra on no sols els símbols parlen del passat de Catalunya sinó que el lloc, per si mateix, ha sigut escenari de fets històrics tan destacats com els darrers anys de Martí I l’Humà, l’últim membre del Casal de Barcelona, i de Joan Gualbes, un dels herois del setge de 1714, enterrat a la Basílica dels Sants Just i Pastor, l’església a la qual volia anar Gaudí quan va ser detingut la Diada de 1924.

Avui, la Torre Bellesguard manté viva aquesta memòria a través de les seves visites i activitats. Un llegat de pàtria, fe i amor que perdura en un dels seus escenaris al llarg del temps. Al cor de Catalunya. Bellesguard no és només arquitectura. És història viva de Catalunya. Estem oberts, vine a descobrir-la!

Notes

(1) Redacció (7/06/2025), “Gaudí: Parlar català és un obligat homenatge al nostre origen”, revista Cultura viva. En aquest article s’explica no sols les idees de Gaudí sinó que també es fa cinc cèntims de l’autor de l’entrevista i altres detalls al voltant d’ella.

(2) Torres Domènech, Joan (2018), El Gaudi que no ens han explicat, Cossetània edicions, Valls, p. 85-86.

(3) 87

(4) Ibíd, p. 88-91.

(5) Ibíd, p. 94.

(6) Aguilera, Gemma (10/9/2013), “Gaudí, un independentista censurat”, revista El Temps, p. 29.