octubre 10, 2025

Per: Ferran Garcés

Gaudí va construir Torre Bellesguard entre 1900 i 1909. Divendres passat van veure una selecció de retrats de l’arquitecte en els anys previs i durant la seva realització (vegeu: els primers retrats) En aquest període, havia passat dels quaranta als cinquanta anys. Avui veurem els darrers retrats, marcats no sols per un canvi d’edat sinó també de ritme de vida. Al voltant de l’època de la construcció de la Torre Bellesguard, el mestre enllestia les seves últimes obres privades, la Casa Batlló (1904-1906) i la Casa Milà (1906-1912), i, poc després, en contra de la seva voluntat i per circumstàncies diverses, deixava inacabats el Park Güell (1900-1914) i la Colònia Güell (1908-1914).

Aleshores, cap al 1914, Gaudí es dedicarà només a la Sagrada Família. De manera significativa, a partir d’aquest moment, els retrats de Gaudí seran cada vegada més nombrosos, a causa de la seva creixent popularitat i el fet que, amb l’esperança de recaptar fons amb els quals prosseguir les obres, una bona part del seu temps, el va haver de dedicar a atendre a les diferents personalitats i qualsevol que el volgués conèixer. D’altra banda, com escriu Juan José la Huerta, “La Sagrada Família era ja en vida de Gaudí, i sense comparació, el monument més fotografiat de Barcelona” (1) En conseqüència, envolat de gent, tard o d’hora, no podrà evitar la captura d’alguna càmera a l’aguait…

1910: La primera foto “pública”

Gràcies a l’impuls del comte Güell, el principal mecenes de Gaudí, entre el 15 d’abril i el 30 de juny del 1910, l’arquitecte va ser objecte d’una exposició a París, l’única fora d’Espanya que se li va dedicar en vida. A l’exposició s’hi van mostrar plànols, maquetes i fotografies de les seves obres, destacant la Sagrada Familia, el Park Güell i el Palau Güell. Una d’aquelles fotografies era la del mateix arquitecte, que esdevingué la primera a fer-se pública i, per aquesta raó, molt reproduïda posteriorment. Ara bé, fidel a la seva aversió als reconeixements públics, Gaudí va refusar l’assistència a l’exposició.

Foto oficial de Gaudí per l’exposició de París de 1910. Font: Wikipedia

D’altra banda, una raó ben diferent el va mantenir allunyat no només de París sinó de qualsevol altre lloc. Les tensions socials, com la Setmana Tràgica de 1909, i el desgast acumulat en els anys anteriors, els més productius, van portar el mestre a patir una greu crisi. Al final, va haver d’agafar un descans. Ho farà a Vic, la ciutat d’on era bisbe el seu gran amic Josep Torres i Bages. Malgrat residir en el palau d’un ric terratinent, Gaudí -fidel al seu caràcter modest- va triar l’habitació més modesta de la casa i insistir a conservar el seu estil de vida ascètic. Tot i això, el repòs no va tenir efecte i a la primavera de l’any següent, l’arquitecte va tornar a emmalaltir-se. Probablement de brucel·losis, una malaltia bacteriana de transmissió animal. Aquest cop se’n va anar a Puigcerdà, un petit poble situat als Pirineus, en companyia d’altre gran amic, el doctor Pere Santaló. Allà es van allotjar en l’Hotel Europa, al centre de la vil·la. Durant les primeres setmanes, l’arquitecte no es podia moure del llit i fins i tot va arribar a fer testament. Cap a la tardor, va recuperar les energies, i tornarà a Barcelona. L’esperaven moltes ocasions per ser fotografiat…

1914-1915: Gaudí, “guia turístic de si mateix”

Quatre anys més tard de l’exposició a París, les fotos de Gaudí com a “guia de si mateix” esdevenen cada vegada més nombroses. De fet, són les imatges que han contribuït a donar forma al mite del geni, com un senyor gran amb la barba blanca amb la Sagrada Família de rerefons. Ara bé, el temple no és la seva última obra. Recordem que l’encàrrec l’havia acceptat l’any 1883, quan encara era un arquitecte jove poc conegut i reservat, i del qual, en conseqüència, gairebé no conserven cap foto. Tres dècades més tard, aquell jove havia esdevingut una autèntica celebritat. Aquí el veiem en companyia del president de la Diputació de Barcelona, Prat de la Riba, i el bisbe de la ciutat, Enric Reig i Casanova, l’any 1914.

Gaudí ensenyant la Sagrada Família al bisbe de Barcelona, Enrique Reig Casanova, i al president de la Mancomunitat de Catalunya, Enric Prat de la Riba, 30 de novembre de 1914. Font: Wikipedia.

En aquesta altra fotografía, Gaudí mostra la Sagrada Família al nunci apostòlic de Roma, el cardenal Francesc Ragonesi, l’any 1915. En aquella ocasió, el cardenal va descriure a Gaudí amb una frase que s’ha fet famosa: “el Dante de l’Arquitectura”. No són les úniques fotografies del mestre en una actitud similar, però no podem pujar-les totes. En totes elles es veu com la construcció del temple era paralela a la popularitat creixent del seu arquitecte.

Visita del nunci Ragonesi a la Sagrada Família. Autor: Josep Branguli, 1915. Font: Wikipedia

1919: La passió secreta de Gaudí: la música

En contra de l’estereotip d’un geni místic i ermità, confinat a la seva darrera obra, l’arquitecte va mantenir contacte amb el món exterior. Només cap al final, va disminuir el ritme d’interaccions, però, només perquè els seus mals s’ho impedien. De manera especial, Gaudí, era un gran amant de la música. Dona la circumstància que, a més a més, era una activitat que podia permetre’s amb tot luxe de facilitats perquè un dels seus millors amics fou Lluís Milet. Notable director i compositor, Millet també era un gran promotor cultural. Amb altres músics, va fundar l’Orfeó Català i el Palau de la Música Catalana. Gaudí fou un espectador habitual.

L’any 1916, fins i tot, va participar en un curs de cant gregorià, el principal “hobby” del mestre. Recordem que va ser atropellat quan es dirigia a l’església de Sant Felip Neri, on anava sovint perquè, a més a més de la missa, també podia practicar aquesta forma de música. S’ha conservat un document gràfic d’aquell curs. En ell, el veiem amb els seus companys de curs, inclòs Lluís Milet. Ara bé, reservat com era, apareix una mica amagat en mig de la resta del grup.

Curs superior de Cant Gregorià, Palau de la Música Catalana, juny 1916. Font: Arxiu de l’Orfeó català

1920: El geni sota el barret, o de perfil…

En resum, Gaudí no sols va passar els darrers anys de la seva vida reben visites a la Sagrada Família, sinó participant en diferents activitats culturals, malgrat les desgràcies personals. De vegades, els visitants eren amics seus. Aquí el veiem en companyia del ja mencionat Lluís Milet. Aquell dia es van fer dues fotografies. En una Gaudí oculta el seu rostre amb el barret. En la següent, una mica burleta de nou, només mostra el perfil. Al seu costat, Milet sembla estar rient del gest del seu amic.

Gaudí passejant amb Lluís Millet, 1920. Centre de Documentació de l’Orfeó. Font: blog Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Els dies 11 de 1924. L’any de la processió i de la detenció…

Cap al final de la seva vida, el nombre 11 es repeteix en la biografia de Gaudí. Per exemple, el dia 11 de juny de 1924 es va prendre la darrera fotografia del mestre. Tenia setanta-dos anys. En ella, el veiem formant part de la processió del Corpus a la catedral de Barcelona. Està acompanyat per membres del Cercle Artístic de Sant Lluc, una important institució del seu temps, de la que van ser membres altres coneguts artistes i, entre altres, la família Figueras, els primers propietaris de Torre Bellesguard.

Antoni Gaudí a la processó de Corpus Christi, 16/06/1924. Autoria: Autor: Brangulí. Arxiu Nacional de Catalunya.

L’11 de setembre d’aquell mateix any, Gaudí va ser detingut quan volia assistir a l’església dels Sants Just i Pastor, situada no molt lluny de l’escenari de l’anterior foto, la catedral de Barcelona. La seva intenció era participar en una missa celebrada en honor als catalans caiguts durant el setge de Barcelona l’any 1714, però la recent dictadura de Primo de Ribera l’havia desautorizat (vegeu: una missa prohibida) Aquell dia, però, no hi havia cap fotògraf a prop.

11 de juny de 1926: L’últim retrat

Llorenç Matamala era el cap dels escultors de la Sagrada Família i un dels amics que més temps passava amb Gaudí, donat que treballaven en el mateix lloc. El gener de 1925, Llorenç va patir un atac de feridura o apoplexia i restà al llit en precàries condicions. Gaudí aleshores abandonarà la seva casa del park Güell i passarà les nits a una habitació improvisada en l’obrador del temple, on, molt a prop, vivia la família de l’escultor. Cada nit, ho anava a veure. Totes menys la del 7 de juny de 1926…

Aquell dia 7, Llorenç s’estranya que Don Anton, com ell ho anomenava, no el visités. Ni aquell dia ni els següents. No sabia que el seu estimat amic acabava de ser atropellat. Don Anton morí el dia 10 de juny. Li faltaven dues setmanes per complir els setanta-quatre anys. Llorenç encara li sobreviurà un any més, però sense sortir ja del llit.

L’endemà, un altre dia 11, els principals diaris es feien reso de la defunció. Per il·lustrar-la, es van fer dos dibuixos. Un d’ells era de Ricard Opisso, un dibuixant que va començar a treballar amb el mestre amb dotze anys, com a delineant, i que va arribar a ser un dels grans cronistes gràfics del seu temps (3). El segon, el firmava Joaquin Renart, gran artista modernista i un dels presidents del Cercle Artístic de Sant Lluc i de l’Orfeó Català, dues institucions que, com ja hem dit, van ser sovintejades per Gaudí. Una tercera persona farà un últim retrat de Gaudí, però serà en forma de bust. Aquesta persona serà el  fill de Llorenç Matamala…

“Antoni Gaudí agonitzant”. Dibuix aparegut a la portada del diari “La Publicitat”, l’11 de juny de 1926. Ricard Opisso. Font: Reus digital.

“La mort de l’arquitecte Antoni Gaudí”, 12 de juny de 1926. Joaquim Renart. Font: Biblioteca de Catalunya.

Els ulls s’han tancat

Arribem al final. Recordem el principi.

El 15 de març de 1878, Gaudí va acabar els seus estudis. Tenia vint-i-sis anys. Necessitava una fotografia. Era la primera que es feia. Aquell dia, Gaudí, amb el seu habitual sentit de l’humor, va comentar al seu amic l’escultor Llorenç Matamala: “Llorenç, diuen que ja soc arquitecte”. Quaranta-vuit anys més tard, el fill d’aquest mateix amic, Joan Matamala, també escultor, seria l’encarregat de fer un bust a partir de la seva màscara mortuòria, la matinada de l’11 de juny de 1926. Curiosament, aquell dia era la festivitat de Sant Bernabé, el sant de l’únic campanar que l’arquitecte va veure acabat abans de que els seus ulls es tanquessin per sempre.

Retrat d’Antoni Gaudí I Cornet. 15 de març de 1878. Autor: Pablo Audouard, Font: Wikipedia. / Bust d’Antoni Gaudí realitzat a partir de la màscara mortuòria, la matinada de l’11 de juny de 1926. Joan Matamala. Font: web de la Sagrada Família.

Notes

(1)  Lahueta, Juan José (2021), Gaudí, Museu Nacional d’Art de Catalunya, p.49

(2)  Bassegoda Nonell, Joan, El mestre Gaudí, Pagès editors, Barcelona, p.

168-174.

(3)  Redacció: “Sale a la luz un retrato inédito de Gaudí”, Fundación Antoni Gaudí.

Aquest dibuix va aparèixer l’11 de juny de 1926 en una revista anomenada La Publicitat, però, poc després, es va perdre el rastre del dibuix. Per veure-ho de nou va ser necessari esperar al 2019, any que la galeria Gothsland el va mostrar en el marc de l’exposició “Barcelona i Els Quatre Gats”. Fins aleshores, el retrat havia format part d’una col·lecció privada. En la part inferior de la imatge veiem la signatura en català de l’artista i un breu títol: “Antoni Gaudí agonitzant. Dibuix de Opisso”. En un extrem del coixí, també distingim el peu d’una creu.

Segons Gabriel Pinós, el director de la galeria, probablement, aquesta frase la va escriure l’editor de La Publicitat, ja que la il·lustració va servir de portada d’aquest diari l’11 de juny de 1926, per fer-se ressò de la mort de Gaudí un dia abans.