Agenda: Els jocs olímpics de Barcelona abans de 1992…

Per: Ferran Garcés

A la foto de capçalera podem veure el bust de Píndar, un dels poetes més destacats de l’antiga Grècia. Es cèlebre per cantar les victòries dels atletes dels Jocs Olímpics i les altres tres grans competicions del seu temps (Jocs Ístmics, de Nemea i Pítics). I és que, durant aquests concursos, també s’organitzaven festivals poètics. De fet, Pierre de Coubertin, el fundador dels Jocs Olímpics d’època moderna, conscient de la presencia de la poesia en l’antiguitat clàssica, va ser partidari d’afegir un concurs poètic. Els Jocs Olímpics dels que avui parlarem són deutors d’aquest esperit literari original…

Ara fa 31 anys…

Entre el 25 de juliol i el 9 d’agost, es van celebrar a Barcelona els Jocs Olímpics d’estiu de 1992. En ells, no és va celebrar cap concurs literari, però si realitzar importants obres artístiques. En especial, en el camp de l’arquitectura i l’urbanisme. Obres que van transformar profundament la ciutat. Entre les noves estructures, destaca, la construcció de les Rondes. Amb elles es volia facilitar l’enllaç de les quatre àrees olímpiques (Montjuïc, Vila Olímpica, Vall d’Hebron i Diagonal) Des de les hores, per arribar a Torre Bellesguard en cotxe, cal agafar la sortida 7 de la Ronda de Dalt. Una imatge feta abans de la seva construcció, als anys 80, ens permet comparar el paisatge circumdant d’abans, amb àmplies zones verdes, i l’actual, més urbà (la imatge està treta d’un video on és pot apreciar millor el cambi del paisatge: enllaç) Ara bé, el concurs olímpic poètic de Barcelona es va celebrar molt abans, en un paisatge encara més assilvestrat… 

Ara fa 320 anys

A 1703, Bellesguard era propietat de Joan de Gualbes i Copons, l’últim membre d’una antiga nissaga que havia servit als darrers reis de la Casa de Barcelona i fins i tot participat en el Compromís de Casp, que va tenr lloc a 1410. A més a més de soldat, va ser un poeta de vers satíric, i amant de les arts (1)  Per aqeusta raó, malgrat heretar una propietat derruïda, la va convertir en un “parnàs”, és a dir, en una propietat envoltada de bellesa. En aquest idíl·lic ambient tindrà se celebraren els primers jocs olímpics de Barcelona…

En aquella època, Joan de Gualbes havia acollit l’anomenada Acadèmia dels Desconfiats, una institució fundada l’any 1700 i que reunia a membres de l’aristocràcia barcelonina aficionats a la literatura i la història de Catalunya. La seu original estava al carrer Montcada, en el centre de Barcelona, però tres anys després, es va traslladar a Bellesguard, aleshores una zona allunyada de la ciutat. Era, doncs, una localizació ideal per acollir les seves sessions culturals, que, en realiat, eren reunions polítiques clandestines a favor de l’arxiduc Carles d’Àustria, partidari de respectar els drets de Catalunya durant l’anomenada Guerra de Successió Espanyola (1701-1714).

Un dels fundadors de l’Acadèmia va ser Antoni de Peguera i d’Aimeric, marquès de Foix i el primer coronel del regiment d’infanteria de les Guàrdies Catalanes. Com Gualbes, també va ser escriptor. A principis de 1703, Antoni Peguera va representar una obra titulada Loa para la Comedia de los Juegos Olímpicos, als jardins de Bellesguard. L’obra s’inspirava en una obra de teatre anterior de nom semblant escrita per l’escriptor castellà Agustín de Salazar y Torres, però la de Peguera amagava, en clau metafòrica, una defensa de Catalunya i una crida a la insurrecció (2) Malauradament, amb la desfeta de Barcelona, a 1714, tant el pas de l’Acadèmia per Bellesguard com la figura de Joan Gualbes van caure en desgràcia. Només a època recent s’ha pogut recuperar el seu record, i, amb ell, descobrir un altre sorprenent capítol de la llarga història de Bellesguard: residència d’un rei i un papa (3), amagatall d’un bandoler (4), seu olímpica, com acabem de veure, i escenari d’un dels edificis més singulars d’Antoni Gaudí.

Notes

(1) Brown, Kenneth, i de Melchor (1995), Vida i obra de Joan de Gualbes i Copons, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, p. 40, i 63

(2) Brown, Kenneth, (2008), “Els Jocs Olímpics a Barcelona el 1703: Una lliçó per entendre la desfeta de l’Onze de Setembre del 1714”, Institut de Cultura de Barcelona, p. 17-18. Veure també: 7, 24, i 30-34.

Existeix una obra semblant, amb la mateixa intencionalitat política i fruit també de la col·laboració entre Antoni Peguera i Joan Gualbes. Més informació: Brown, Kenneth (2011), “Nous versos d’Antoni de Peguera i Aimeric: el Poema armónico que se cantó, en aplauso de un nataclicio”, Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.

(3) El rei va ser Martí (enllaç) I i el papa Benet XIII (enllaç)

(4) El bandoler va ser Serrallonga (enllaç)