Bellesguard a La Veu de Catalunya de 1926

La Veu de Catalunya (1899-1937) va ser un diari en català de llarga durada, que va esdevenir un dels principals mitjans d’expressió del catalanisme, entre els segles XIX i XX. En les seves planes, van col·laborar els principals escriptors catalans de l’època.

Com veurem més endavant, va ser el diari favorit de Gaudí. L’edificació de Bellesguard discorre paral·lela a alguns dels moments més dramàtics d’aquest diari. Per exemple, La Veu de Catalunya va estar suspès als anys 1900, 1901, 1902 i 1905, és a dir, durant el temps de construcció de Torre Bellesguard. Al 25 de novembre de 1905, la seva redacció fins i tot va ser assaltada per un grup de militars, en el que es coneix com els “Fets del !Cu-Cut!” (1)

La Veu de Catalunya no podia faltar en els últims dies de Gaudí…

Gaudí és notícia

Antoni Gaudí va ser atropellat per un tramvia el 7 de juny de 1926 al voltant de les 6:05 de la tarda. Aquell dia no va terminar la seva rutina diària, que hagués sigut assistir a la missa vespertina de l’església de Sant Felip Neri. Una missa cantada per l’oratori del qual ell formava part (2) A continuació, hagués conversat una estona amb els seus coneguts fins a les 9:30 de la nit, moment en què tenia per costum tornar al seu estudi de la Sagrada Família. Ara bé, mentre el camí d’anada ho feia a peu, per la tornada agafava, paradoxalment, un tramvia. Una mica abans, però, comprava un dolç i el diari La Veu de Catalunya, per menjar alguna cosa al mateix temps que repassava les notícies del dia. Tot això és el que no va passar aquell 7 de juny de 1926. Moriria tres dies més tard. L’enterrament de Gaudí va ser digne de un cap d’estat, ha escrit un dels seus biògrafs (3)

El dijous 10 de juny, La Veu de Catalunya, a l’edició del matí, va incloure una petita nota per parlar de l’estat d’en Gaudí (enllaç a la notícia) Recordem que, durant uns dies, s’havia perdut el rastre de l’arquitecte perquè ningú el va reconèixer al ser ingressat a l’hospital, on va ser confós amb un pidolaire. Aquella nota era una de les primeres senyals d’alarma.

El divendres 11 de juny, La Veu de Catalunya, a l’edició del matí de nou (enllaç a l’exemplar), aquell diari que tant s’estimava l’arquitecte, publicava la mort del geni i el que, potser, és la primera revisió de totes les seves obres. De Torre Bellesguard, aleshores es van destacar dos aspectes (la foto de capçalera d’aquest article és la de la plana on surten els textos que hem transcrit a continuació)

1. Catalanitat i història

“La torra de Bellesguard (torra apareix escrit així a l’original), per la qual s’aprofitaren els escassos elements que restaven de la vella residència de l’últim rei de nissaga catalana” (4)

2. Dificultat tècnica

“La seva habilitat a resoldre els problemes de la construcció i de la mecànica era tal, que de vegades semblava que es complaïa d’acumular les dificultats i jugar amb elles. Així, per exemple, en aquell palauet aixecat a Bellesguard, propietat del senyor Figueres, bastit sobre les runes del palau del rei Martí, lluïa l’acumulació de problemes allí plantejats i resolts de tal manera, que palesa la impossibilitat que ha de dislocar una sola peça sense córrer el risc d’un desballestament general” (5)

Camí d’altra església

En un article publicat el 15 de juny de 1926, és a dir quatre dies després del funeral de Gaudí, La Veu de Catalunya es feia ressò de la detenció que l’arquitecte havia patit dos anys abans per parlar català davant de les autoritats, amb el significatiu títol de “Gaudí home de desordre” (6) Ara bé, aquesta és la història que recordarem el divendres vinent. Una història que té lloc de camí d’altra església, la dels Sants Justi i Pastor, l’església que poesia la finca de Bellesguard abans que Gaudí comencés a construir una casa on “acumular les dificultats i jugar amb elles”, l’església on es conserva l’arxiu amb la història de la propietat des de “la vella residència de l’últim rei de nissaga catalana”…

Notes

(1) Per saber més d’aquest diari: Figueres Artigues, Josep Maria (2014), La Veu de Catalunya (1899-1937), Ajuntament de Barcelona, Barcelona. Per un resum online, veure: “Un diario con principios”

(2) Férrin, Ana María (Enero 1902) “La pasión oculta de Gaudí”, revista Historia, Año XXV, nº 309, p. 15

Afegir que aquest article va formar part d’un exemplar especial per celebrar l’Any Gaudí, amb ocasió del 150 aniversari del naixement de Gaudí. L’article recrea amb detall les últimes hores de l’arquitecte.

(3) Van Hensbergen, Gijs (2002), Antoni Gaudí, Debolsillo, Barcelona, ​​p 310

D’altra banda,  aclarir que el funeral de Gaudí no va ser l’únic gran enterrament solemne celebrat a Barcelona a principis del segle XX. Poc abans d’ell, també es va retre un gran homenatge al poeta Jacint Verdaguer, al músic Isaac Albéniz i a l’escriptor Angel Guimerà. Ara bé, potser, el més destacat de tots, va ser el de Gaudí, que fou l’últim. Per més informació, veure: Garcés, Ferran (6/06/2024), “Funerals multitudinaris”, blog de Torre Bellesguard.

(4) Els escassos elements que restaven del seva residencia els hem abordat en altres articles del nostre bloc, com el del següent enllaç: “Bellesguard abans de Gaudí, castell i jardí”

La percepció de Martí I l’Humà com l’últim rei de nissaga catalana prové del fet que va ser el darrer descendent directe de la línia masculina de la casa comtal de Barcelona iniciada per Guifré el Pilós a la fi del segle IX.

(5) En aquest sentit, resulta revelador recordar una frase de Joan Rubió Bellver, arquitecte col·laborador de Gaudí, i que, en una ocasió, va confessar: “a Bellesguard hi ha coses que encara no sé perquè s’aguanten”.

Per saber més del Sr. Figueras al que fa relació l’article, veieu: Garcés, Ferran (23/03/2021), “Jaume Figueras”, al nostre bloc.

(6) Maspons i Anglasell, Francesc (15/06/1926), “Gaudí home de desordre”, blog de Papers Vells