Benet XIII
Un refugi palatí contra la pesta. Per Fernando Garcés.
El palau de Bellesguard va ser el refugi d’un rei i d’un Papa durant uns mesos decisius per a la història de la cristiandat, ja que, en aquells funestos anys, va tenir lloc el Cisma d’Occident, la divisió d’Europa en més d’un pontífex. Els va acompanyar el futur sant Vicent Ferrer, famós pels seus sermons sobre l’Apocalipsi i és que una amenaça molt més mortífera que el Cisma assolava el món en aquella època…
Els tres havien nascut al voltant de 1348, l’any en què la pesta va arribar al port de Barcelona. En els anys successius, com a la resta d’Europa, l’epidèmia no va deixar d’assolar la ciutat comtal en forma de repetits rebrots. És molt probable que el rei, ja gran i malalt, construís el seu palau de Bellesguard per allunyar-se de les successives pestilències de la urbs. A més a més, per combatre aquests rebrots, el monarca va fundar l’Hospital General de la Santa Creu, reunint als millors metges de moment (llegir article “Medicina i arquitectura”).
Per desgràcia, tot i les precaucions, el rei va morir pocs mesos després d’instal·lar-se en el seu nou palau el 31 de maig de 1410. La causa de la seva mort segueix essent motiu de debat. Segons alguns autors, va poder ser víctima d’un enverinament, intencionat o involuntari, i segons uns altres, a causa de la pesta negra o una altra malaltia infecciosa. Aquesta última hipòtesi no seria desgavellada. Altres membres de la reialesa van sucumbir a les diferents epidèmies d’aquella època. Sense anar més lluny, l’hereu de la corona, Martí el Jove, va morir el 1409 de malària, i la seva esposa, Maria de Sicília, de la pesta. A més a més, Margarida de Prades, la segona esposa de Martí I, també expiarà en un monestir víctima d’un altre rebrot de la pesta.
Aquesta desoladora malaltia va jugar un paper encara més dramàtic en la vida de l’altre il·lustre habitant de Bellesguard: Benet XIII, més conegut com el Papa Lluna. D’una banda, es conserven nombrosos documents escrits en què el pontífex intenta pal·liar l’impacte negatiu de la pesta en diferents monestirs i viles, tant de la corona d’Aragó com la francesa. De l’altra, la pesta és una de les principals raons que els seus plans es truncaren tot just empresos: allà on anava, com una maledicció, sempre li va seguir un rebrot de la pesta que va obligar a abandonar la ruta prevista. Especialment, la retirada de Gènova a causa de l’epidèmia que va posar fi a la seva triomfal marxa cap a Roma, on pretenia derrotar el seu oponent a la tiara papal. Una desgràcia similar va enfosquir les seves estades a Marsella i Perpinyà. Per si no fos poc, en el concili de Pisa, celebrat al març de 1409, Benet XIII va ser declarat heretge i cismàtic. En conseqüència, gairebé sense aliats, i assetjat, com hem dit, per la pesta, allà on fos, el Papa aragonès va decidir aixoplugar-se llavors a Barcelona, on el rei Martí I, el cap visible de la Corona d’Aragó, li va donar aixopluc al seu nou palau de Bellesguard.
I així és com, des de mitjans de 1409 fins a principis de 1410, el nou palau va ser el refugi d’un rei i d’un Papa, a més de Vicenç Ferrer, el sant conegut com “L’Àngel de l’Apocalipsi”. Des d’allà, els tres van intentar lluitar tant contra la pesta com contra els canvis polítics i religiosos que es forjaven al seu voltant. Tant el rei com el papa perdrien la batalla. El rei abans que el Papa, però, encara avui, perduren les llegendes de la seva tràgica resistència.
Vicente Blasco Ibáñez, en la seva novel·la El Papa de la Mar, va escriure:
“Un altre infortuni encara més gran va caure sobre l’ancià Pontífex, que havia establert la seva cort a Barcelona. La pesta causava grans estralls a l’esmentada ciutat, però ell no va voler fugir davant la seva amenaça, com ho havia fet a Marsella i Gènova. Es podria haver dit que la desafiava, cansat de lluitar i de viure.
L’epidèmia va respectar a aquest vell petit i eixut, que semblava sostenir-se per un esforç de la seva poderosa voluntat, mentre s’anava acarnissant en els personatges de la seva cort i acabava de matar la seva més poderós sosteniment, el rei don Martín.
Capcot i plorós l’acompanyà el Papa fins la tomba”.
