Domènec Sugrañes i Gras

Per Fernando Garcés.

Sugrañes, com Gaudí, va néixer a Reus. La relació entre tots dos comença al voltant de 1905, quan Sugrañes estava acabant el seu últim curs d’arquitectura a Barcelona. Gaudí tenia 53 anys i ell 27. Al mestre li va caure bé des del primer moment i Bellesguard va ser un dels primers llocs on el jove estudiant va tenir l’oportunitat de demostrar la seva vàlua.

Fins aquell moment la mà dreta de Gaudí era Francesc d’Assís Berenguer, però després de la seva mort el 1914, el jove Sugrañes el va substituir. La relació amb el mestre va ser tan estreta que l’arribarà a anomenar el seu marmessor testamentari. Quan Gaudí va desaparèixer després de ser atropellat el 1926, va ser Sugrañes qui va organitzar la seva cerca, i, després de la mort del mestre, es va encarregar del funeral. A més a més, serà ell qui es farà càrrec de les obres de la Sagrada Família durant els següents deu anys. No obstant això, de tots els col·laboradors de Gaudí, potser el menys conegut és aquest reusenc eclipsat pel carisma d’un altre jove alumne “adoptat” per Gaudí en la seva època de Bellesguard. Ens referim a Josep Maria Jujol, qui, per cert, si bé no va néixer a Reus, ho va fer molt a prop, a Tarragona.

Gaudí i els seus dos homes de confiança, Jujol i Sugrañes.

En una ocasió, li van preguntar a Gaudí sobre les peculiaritats dels seus dos protegits. La resposta es va fer cèlebre: “Tinc dos gats a la casa: l’un, Sugrañes, fa el seu treball on se suposa que ha de fer-ho; l’altre, Jujol, ho fa exactament on se suposa que no ha de fer-ho. Tenen vostès tota la raó, però què puc fer sobre aquest tema?” [1]En els últims anys, s’han fet molts actes per a reivindicar la figura de Jujol, relegant en un segon pla l’obra de Sugrañes, però la cita anterior demostra que tots dos eren igualment importants per Gaudí. Bellesguard és el millor exemple d’aquesta consideració.

El 1905 s’acumulava el treball al taller del mestre. Més de vint projectes al mateix temps. Els retocs finals de Bellesguard es complicaven per la necessitat de fer malabarismes amb tanta activitat[2]. El 1909, per diverses raons, Gaudí deixa inacabada l’obra. No es reprendrà fins al 1916, en què el jove Sugrañes finalitza el projecte. La intervenció de Sugrañes va imprimir gran part del caràcter actual de Bellesguard ja que conforma dues de les zones més visibles: els bancs a costat i costat de la porta d’entrada, i l’arrambador d’enrajolat de l’escala principal, que omple de color el vestíbul. A més a més, va construir la casa dels masovers, dissenyada també en un estil neogòtic en sintonia amb la resta de la torre.

Detall dels bancs de l’entrada principal.

Aquestes intervencions, però, no estan exemptes de debat. Qui va ser el responsable del seu disseny? El va triar Sugrañes? Ho va fer Gaudí? El van acordar entre tots dos? Sigui com sigui, Gaudí va confiar plenament en Sugrañes per a la seva execució. Com dèiem abans, la relació entre tots dos sempre va ser molt estreta. En una recent entrevista, el fill de Sugrañes va explicar que quan era petit, els diumenges, ell i el seu pare acostumaven a anar a l’escullera del port de Barcelona per a trobar-se amb ell i passejar junts prop de la mar. Una anècdota reveladora si recordem que la major part del disseny dels mosaics de l’entrada a la torre de Bellesguard gira entorn al mar: les conquestes de Roger de Llúria al Mediterrani i la llegenda del vaixell que anuncia al rei Martí la mort del seu fill a Sardenya. Ens preguntem si Gaudí i Sugrañes van parlar d’aquests capítols de la història durant els seus passejos davant el mar?

Vistes del Mar Mediterrani i la ciutat de Barcelona des de les terraces de la Torre Bellesguard.

Sigui com sigui, els últims anys de Sugrañes no van ser fàcils. Durant un temps, tot semblava anar bé. Va construir edificis propis, com la Torre Loperena, a Salou, i va seguir al càrrec de la Sagrada Família. No obstant això, el 1936, a conseqüència de l’esclat de la Guerra Civil, Sugrañes va haver d’abandonar totes les obres i un incendi va destruir el valuós arxiu de Gaudí que ell havia reunit en el seu taller de la Sagrada Família. Aquell jove estudiant de l’època de Bellesguard moriria dos anys després. Diuen que mai es va recuperar del disgust provocat per la perduda de l’arxiu del seu mentor i amic, Antoni Gaudí.

[1] VAN HENSBERGEN, G., Antoni Gaudí, Plaza&Janés Editores, Barcelona, 2002, pàg. 211

[2] Ibid., pàg. 201