Joan de Gualbes

Per Fernando Garcés.

Joan Ferrer Gualbes de Bonaventura i Copons (1643-1714) va ser l’últim membre d’una antiga nissaga que havia servit als últims reis de la Casa de Barcelona i fins i tot participat en el Compromís de Casp. El seu pare, Rafael Bonaventura de Gualbes fins i tot va ser conseller en cap de Barcelona. No és estrany, doncs, que el nostre protagonista formés part de l’òrgan més aristocràtic de la societat barcelonina de l’època: el braç militar de la Generalitat i, com a tal, no li van faltar oportunitats per demostrar el seu valor en combat.

En efecte, a la seva època, Barcelona va ser colpejada per dues devastadores guerres: la dels Segadors (1640-1652) i la de Successió (1705-1714).

El 1643, l’any en què va néixer Joan de Gualbes, Lluís XIV de França –el famós Rei Sol- va ser proclamat comte de Barcelona per les institucions catalanes, llavors enfrontades a Felip IV d’Espanya a causa de la Guerra dels Segadors. Una de les batalles més importants, la de Montjuïc, es va lliurar el 1641, és a dir, poc abans del seu naixement. En aquesta batalla, les forces catalanes, amb el suport de la cavalleria francesa, van derrotar a les forces castellanes. No obstant això, els catalans acabarien perdent la guerra.

Els anys 1684, 1693 i 1697 Joan de Gualbes va combatre en primera línia en diversos enfrontaments contra els francesos i finalment, el 1714, va lluitar fins al final al setge de Barcelona.

En aquella ocasió, l’exèrcit francès va fer costat a les tropes castellanes, llavors sota el comandament de Felip V, el primer Borbó que va regnar a Espanya. Una vegada més, van perdre els catalans i el nostre protagonista no sols va fer costat al bàndol derrotat, és a dir, al de l’arxiduc Carles III d’Àustria, sinó que va morir sense descendència durant el setge de Barcelona, de manera que la seva centenària família es va extingir amb ell.

Poques coses sabem de la vida d’aquest tràgic heroi. Ara bé, les que coneixem ens parlen d’un personatge que sembla tret d’una novel·la. En primer lloc, Joan de Gualbes no va combatre només amb l’espasa sinó també amb la ploma. Amb l’espasa, com ja hem vist, va ser un destacat defensor de la ciutat comtal i, amb la ploma, va dirigir diversos poemes satírics contra Felip V i els seus partidaris. Poemes, per cert, que va escriure gairebé sempre en català, en una època en la fer-ho resultava més aviat una raresa.

Com a escriptor es va fer dir “Rector de Bellesguard”, en referència a la casa pairal de la seva família en la mateixa propietat on ara s’aixeca la Torre Bellesguard d’Antoni Gaudí i abans el palau del rei Martí I d’Aragó. En aquesta casa, el nostre protagonista va acollir a l’anomenada Acadèmia dels Desconfiats, una institució fundada l’any 1700 i que reunia a homes i dones aficionats a la literatura i la història de Catalunya. Moltes de les seves sessions culturals eren, però, reunions polítiques encobertes a favor de l’arxiduc Carles. En conseqüència, després del setge de Barcelona el 1714, Felip V la va clausurar. No obstant, l’impuls dels Desconfiats va servir de llavor per l’actual Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.

El següent capítol destacat de la vida de Joan de Gualbes ha restat amagat durant segles a la Basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor on descansa el sarcòfag del nostre protagonista. Un secret que només en els darrers anys ha començat a desvelar-se gràcies a l’Equip de Recerca de Bellesguard, creat per la família Guilera, els propietaris de la Torre Bellesguard que van decidir obrir-la al públic l’any 2013. La pròpia web d’aquesta església ens explica tan insospitat misteri:

“Joan Ferrer Bonaventura de Gualbes i Copons mor l’any 1714, però té bona cura que la fortalesa de Bellesguard quedi blindada dels ultratges borbònics. El seu propietari és molt hàbil, i el 1711 havia fet un testament en què deixava Bellesguard i la seva mina a la Comunitat de Preveres de l’església dels Sants Just i Pastor, i com usufructuària la seva esposa Mariana de Vilallonga fins a la seva mort. Si Bellesguard queda en poder de l’Església, Felip V no podrà desamortitzar-ne els terrenys i apropiar-se-la. La propietat de Bellesguard roman en mans de la Comunitat de Sant Just, fins a la desamortització de Mendizàbal de l’any 1835. Gràcies a l’habilitat de Gualbes i Copons s’ha pogut conservar l’arxiu familiar, que també va donar a la Comunitat de Sant Just i, que els seus arxivers van conservar i ordenar.”

En l’actualitat, aquest arxiu segueix sent estudiat…Quins descobriments sortiran a la llum? Esperem amb impaciència els resultats de la seva investigació.