El passat cap de setmana es va celebrar la 19ª Fira Modernista. Aquest any, el certament ha estat dedicat a la soprano Conxita Badia i a la compositora Maria Lluïsa Ponsa. Aprofitant el seu homenatge, avui, i el divendres vinent, parlarem de la música a l’època d’aquestes dones, què és també la de Gaudí. Paradoxalment, però, la primera pregunta que cal fer-se pot semblar estranya…  

Va existir la música “modernista”?  

A primera vista, el modernisme és un període caracteritzat per un gran nombre de referències musicals en totes les arts. Ara bé, la música modernista en si mateixa resulta difícil de definir. Xosé Aviñoa, l’autor de referència en el tema, fins i tot, escriu: “Ens enfrontem ara a la qüestió cabdal del nostre treball: pot afirmar-se decididament l’existència de música catalana modernista?” (1).  

El conegut musicòleg Roger Alier, també plantejava, de bon començament, la necessitat d’esclarir si el modernisme “va tenir una música pròpia, identificable com a tal, o si el millor que podem fer és parlar de «la música en l’època del Modernisme»”, o dit d’altra manera, el modernisme “és un concepte gairebé més històric que no pas musical”? (2).   

Estil o  època, un període d’esplendor  

Sense entrar en el debat erudit, el que si podem afirmar és que, gràcies als -i les- protagonistes d’aquest estil, o època, Catalunya va experimentar aleshores una gran esplendor musical, que coincideix amb el despertar del sentiment d’identitat de Catalunya.   

En efecte, a 1988, l’any de l’Exposició Universal, Barcelona es va obrir al món. Tot i això, l’ambient musical dels barcelonins aleshores “no era -en paraules d’Aviñoa- ni de bon tros el que es podria dir sòlid i madur” (3) Ara bé, al volant de 1910, la situació havia canviat substancialment. En lloc d’una ciutat “provincial”, la ciutat esdevé aleshores un centre “internacional” (4) És l’època de l’aparició d’associacions i entitats tan influents com l’Orfeó Català, impulsora del Palau de la Música Catalana, així com multitud d’associacions musicals arreu Catalunya, les Balears i Valencià (5) A la resta d’Espanya, el fenómen està sent objecte d’investigacions recents (6)

Lògicament, res d’això hauria sigut possible sense una plèiade de músics capdavanters: Albèniz, Enric Granados, Pau Cassals, Amadeu Vives, Enric Morera, Antoni Nicolau, Juli Garreta, Josep Clavé, Luís Millet, Felip Pedrell, etc. De músics, i ja ho dèiem al principi, també de dones com la Conxita Badia i la Maria Lluïsa Ponsa. Una llista que continua amb Narcisa Freixas, Carmen Karr, María Barrientos, Margarida Ofila o Paquita Madriguera.   

Gràcies a ells -i a elles- podem donar resposta al dubte inicial: va existir la música modernista? Ho farem el divendres vinent.   

Notes  

(1) Aviñoa, Xosé (1985), La música i el modernisme, Ed. Curial, Barcelona, p. 350  

(2) Alier, Roger ( ), “La música en el modernisme”, Enciclopèdia.cat, veure “Preleminars”  

(3) Aviñoa, op. cit., p. 14-15,  

(4) Ibíd, p. 339-346  

(5) Aviñoa, Xosé (1999), Història de la Música Catalana, Valenciana i Balear, IV. Del modernisme a la Guerra Civil (1900-1939), edicions 62, Barcelona. 

(6) A tall d’exemple: Lerena, Mario (2022), “Modernismos divergentes (1910-1915): las dramaturgias musicales del “malogrado” Usandizaga”, Resonancias, vol. 26, nº 51, pp. 35-62. Per començar a tirar del fill, anar a les notes 10 i 11.