agost 1, 2025

Per Ferran Garcés 

Palau de Justicia de Barcelona, d’Enric Sagnier (1887-1908). Font: Wikipedia

Entre finals del segle XIX i principis del XX, l’arquitectura no va ser només “modernista”. De manera paral·lela es va desenvolupar altre tendencia, encara pendent de revalorar. Rep el nom d’eclecticisme, un terme difícil de definir. D’una banda perquè consisteix a combinar diferents estils del passat. D’altra banda, perquè s’ha estudiat molt poc i falten clars referents.  

Altra paradoxa de l’eclecticisme rau en el fet que, a la pràctica, ells seus edificis, malgrat la seva abundor i monumentalitat, es veuen però no es miren. Davant d’ells no veurem turistes fent cua per visitar-los o fer-se un selfie. Tampoc veurem “locals”. Ara bé, en el seu temps, va gaudir de gran estimació. Tanta, de fet, que amb ell es van construir els principals edificis públics de les grans capitals d’Europa i ciutats com La Habana. Fins i tot, avui en dia, moltes de les gestions cotidianes es fan en un d’ells. Per exemple, l’edifici de la foto de capcelera: el Palau de Justicia de Barcelona, construit a 1887 per Enric Sagnier.  En l’actualitat, allotja el Tribunal Superior de Justicia de Catalunya (TSJC) i l’Audiència Provincial de Barcelona, així com llurs arxius i biblioteques, a més a més d’una zona de custòdia de detinguts, i sales per al cos mèdic forense, els col·legis d’advocats i procuradors, el servei de correus, l’oficina d’atenció al ciutadà i dependències dels Mossos d’Esquadra. Quanta gent el deu “veure” a diari sense atuar-se a mirar-ho?

A Europa 

Es considera que l’eclecticisme va ser una derivació de l’historicisme, estil amb el qual comparteix la inspiració en el passat, però amb objectius diferents. L’historicisme vol imitar les tradicions històriques que l’han precedit, mentre que l’eclecticisme cerca crear una cosa nova a partir de combinar elements diversos en una mateixa obra. En la pràctica, no obstant això, ambdós estils és fàcil confondre-les.  

L’arquitecte i historiador Joan Bassegoda situa l’origen de l’eclecticisme a finals del segle XVIII, i, en concret, a l’època de l’arquitecte austríac Johann Fisher von Erlach, qui, aleshores, va exposar els següents postulats:  

  1. L’arquitecte pot triar l’estil que vulgui,  
  1. L’arquitecte pot barrejar tots els estils que consideri oportú en una mateixa obra. 

L’exemple prototípic, per Bassegoda, és el centre de la ciutat de Viena, on es combina amb gran harmonia els estils gòtic, renaixentista, clàssic i barroc (1) Per la majoria d’autors, tanmateix,  la primera obra eclèctica va ser l’Opera de Paris, obra de Charles Garnier, dins del context la gran reforma urbana del baró Georges E. Haussmann.  La primera pedra es va posar el 1861 i la seva inauguració oficial es va celebrar el 1875. Es diu que l’esposa de l’emperador, l’espanyola Eugenia de Montijo, confosa per aquella mescladissa d’estils, va preguntar a l’arquitecte durant la construcció si l’edifici tindria estil grec o romà, a la qual cosa, Garnier va respondre: «És en estil Napoleó III, senyora!» I alguna cosa de profètic hi havia en això perquè molts edificis eclèctics tindran un aire francès.

 

Opera de Paris, de Charles Garnier (1861-1875). Font: Universidad de Navarra

A Espanya 

A Espanya, com a la resta d’Europa, l’eclecticisme va ser àmpliament conreat, fins que va desaparèixer de la consciència pública. No obstant això, ningú pot dir que mai ha vist una obra d’aquest estil, donat el seu caràcter institucional: diputacions, ajuntaments, seus ministerials o borsàries, estacions, mercats, teatres, escoles, bancs, hotels. Per una llista més completa, veure: Eclecticismo en Espanya i Arquitectura eclèctica en España. A més, alguns d’aquests edificis s’han convertit en referents icònics, com l’edifici Metropolis, possiblement el  més fotografiat de Madrid i protagonista de més d’un quadre del conegut pintor Antonio López (per exemple, “Gran Via, 1 d’agost, 7.30 hores“). La seva construcció es va iniciar en 1907 aquest any Antoní Gaudí havia acabat la casa principal de Torre Bellesguard i la Casa Batlló, i començava la Casa Milà. L’obra final la va dur a terme l’arquitecte Luis Esteve Fernández-Caballero, autor també de diversos edificis de la Gran Via, llavors en plena construcció, igual que la Via Laietana a Barcelona. L’eclecticisme sol anar sempre associat a les grans reformes urbanes de finals del segle XIX i principis del XX, si recorden va ser el cas de París en temps de Charles Garnier i Georges E. Haussmann. Reformes que, en tots dos casos, va implicar tant la construcció de nous edificis, però també la destrucció d’altres anteriors…

Edificio Metrópolis, de Luis Esteve Fernández-Caballero. Madrid (1907-1910). Font: Patrimonio y Paisaje Madrid.

 

Edificio Fénix, antes, ahora Metrópolis, de Luis Esteve Fernández-Caballero. Madrid. Font: Patrimonio y Paisaje Madrid.

Un altre tret important de l’eclecticisme és que, durant la seva època, l’arquitectura comença a emprar els nous materials vinculats amb la revolució industrial, especialment, el ferro però també el cristall, amb el fi d’oferir espais diàfans, lleugers i amb capacitat per grans aforaments de gent. Després arribaria el formigó. En altres paraules, malgrat la seva monumentalitat, en la pràctica, eren -són- edificis molt pràctics, raó per la qual van donar forma a tantes entitats públiques i oficials, o fins i tot, d’oci, com el Casino de Madrid.  

Casino de Madrid, entre 1915 i 1920. Font: Pinterest

A Catalunya 

A Catalunya, la història de l’eclecticisme tot just s’ha començat a investigar, però encara falta molt pel seu reconeixement popular, totalment eclipsat com està pel modernisme. D’altra banda, el poquet que s’ha publicat es concentra en el cas de Barcelona (2) Per una llista més completa, veure: Eclecticisme a Barcelona. El trobem, entre altres molts edificis, a la Universitat de Barcelona (1874), d’Elies Rogent, professor de Gaudí, o la Casa Gallart (1898), actual Palau de les Heures, un edifici situat als afores de la ciutat, d’August Font i Carreras, arquitecte que ha merescut una revisió de la seva obra recentment, titulada, precisament, “La Barcelona eclèctica” (3). La Casa Gallart ens recorda que, algunes vegades, l’eclecticisme -i no el modernisme- va ser l’estil triat també per fer les cases de la burguesia i l’aristocracia (Veure: Palacios eclécticos de España)  Elias Rogent, el primer director de la recentment creada Escola d’Arquitectura, va escriure: “Hem de ser eclépticos”, i afegia, de manera melodramàtica, “és a dir, vagar contínuament buscant el desconegut”. Juan José Lahuerta, un dels últims Càtedra Gaudí, ens explica aquesta frase: d’una banda, l’eclecticisme, en encoratjar la combinació d’estils, com a superació dels corses de l’academicisme precedent, fomenta la llibertat artística. D’altra banda, el creixement de les noves ciutats, així com l’aparició de nous materials, ofereix “una espècie de terra incognita que espera ser conquistada” (4)  Queda pendent reflexionar sobre fins a quin punt el Modernisme no va fer sinó una extensió de la crida d’Elies Rogent.

Universitat de Barcelona, d’Elies Rogent (1863-1889). Font: Pintrest

 

Torre Gallart, actual Palau de les Heures, d’August Font Carreras (1898) Font: web arquitectura catalana

Ara bé, la millor zona per descobrir obres d’aquest moviment és a l’Eixample, on és precisament l’eclecticisme l’estil que “encara avui li confereixen una forta personalitat”, com observava Joan Bassegoda (5). En una publicació més recent, Joan Molet afegeix: “També cal reivindicar que l’arquitectura eclèctica es tan característica de l’Eixample de Barcelona, com el propi modernisme (o fins i tot m ́es), tal i com passa a la resta de ciutats europees que van créixer a la segona meitat del segle XIX, tot i que per motius de màrqueting turístic prefereixen qualificar-se de ciutats «modernistes»” (6).

Joan Molet ens recorda, a més a més, que, “En l’ambit dels negocis la burguesia també prefereix la solvencia de l’eclecticisme, tal i com s’observa en les seus socials de les noves empreses, fins i tot aquelles relacionades amb la modernitzacio de la ciutat, com era el subministrament de gas per a l’enllumenat” (7) És el cas de la Sociedad de Alumbrado por Gas Lebon y Compañia, obra de Francesc de Paula del Villar, entre 1894 i 1896. Altre àmbit que va monopolitzar l’eclecticisme va ser el de les infraestructures de transport, clau de la modernització de qualsevol ciutat, i que, a Barcelona, es tradueix tant en estacions de tren com edificis portuaris (8)

En resum, malgrat el menyspreu actual, a l’època de Gaudí, durant el canvi de segle, l’eclecticisme va ser l’estil que va permetre a Barcelona, o a qualsevol altra ciutat europea, deixar de ser una ciutat provinciana i convertir-se en una capital cosmopolita, a partir de la construcció de tots els edificis públics i privats que una gran urbs necessitava. A més a més de la seva monumentalitat, gran part del seu èxit va consistir també en la bona qualitat de les seves realitzacions. Com conclou Bassegoda el seu estudi sobre aquest estil: “En general, la arquitectura ecleticista no es fuente de grandes genialidades arquitectónicas, pero compenso su falta de ingenio con un dominio del oficio y una cuidada realización de las soluciones constructives ensayadas, utilizadas y coprobadas en millares de experiències y ejemplos” (9).

Fora d’Europa. Per exemple, Cuba… 

A l’illa caribenya, a l’igual que passa a Europa i a Espanya, tampoc es possible defugir l’eclecticisme, per la senzilla raó de que els principals edificis oficials pertanyen a aquest estil. Pel contrari, el modernisme el trobarem relegat a cases i construccions d’àmbit privat, “quizás porque el estilo fue considerado demasiado frívolo para representar a la joven República de manera adecuada”, en paraules de l’historiador E. Capablanca (10), qui es refereix a la República cubana, instaurada a 1902. Hem començat amb l’Opera de Paris, inaugurada el 1875, acabem amb el Gran Teatre de La Habana, i seu també -per cert- del Centro Gallego-, inaugurat el 1914. Poc després, començaria el lent però gradual oblit d’aquest estil; oblit que no desaparició perquè molts dels seus edificis continuen sent d’us tant privat com oficial… 

Gran Teatro de La Habana, de Paul Beleu (1914, inauguració). Font: Wikipedia

Notes 

  1. Bassegoda Nonell, Juan (1984), Historia de Arquitectura, Editores técnicos Asociados, S.A, Barcelona, p. 285 
  2. Mollet i Petit, Joan (2005), “L’Arquitectura eclèctica a Catalunya: una historia per escriure”, Matèria: revista d’art, web Raco.cat 
  3. Ubano Lorente, Judith (2013), La Barcelona Eclèctica. L’arquitectura d’August Font i Carreras (1845-1924), Dux Editorial, S.L. Barcelona 
  4. Lahuerta, Juan José Lahuerta (2021), Gaudí. Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona, p. 47-48
  5. Bassegoda Nonell, Op. cit., p. 288 
  6. Mollet i Petit, Joan, Op. cit. p. 58 
  7. Ibid, p. 63
  8. Ibid, p. 64-66
  9. Bassegoda Nonell, Op. cit., p. 289 
  10. Capablanca, Enrique (1990), “A Cuban Mythology”, en: The UNESCO Courier. Núm. 2, París, pp. 37-39.Veure també: Valdivieso Sánchez, E. I González Yunta (9/28/2015), “Arquitectura eclèctica residencial en la Ciudad de La Habana (municipios de Habana Vieja y Centro Habana) entre 1900 y 1930”, revista JOUR.