Sabies què?: de dandi a místic (I part)…

Per: Ferran Garcés

A 1902, quan Gaudí començava la construcció de Torre Bellesguard, l’arquitecte va accedir a prestar el seu rostre al pintor Joan Llimona per la representació del Sant San Felip Neri (1) Aquesta imatge encaixa molt bé amb el mite actual de Gaudi, com un místic amb una relació força personal amb la Natura, com hem vist en altra entrada. Ara bé, el binomi Natura-Déu sembla que no sempre va anar de la mà. De jove, de fet, va tenir fama de dandi (1)

La següent anécdota es bon exemple. Joan Llimona, el pintor de Gaudí com un sant, li va dir una vegada al seu amic: “Qui l’ha vist i qui el veu! No queda res d’aquell jove elegant”. L’arquitecte, respongué: “la vellesa és tempsd’expiació”.

En els següents dos articles parlem de l’evolució religiosa de Gaudí i la posició de Torre Bellesguard en aquest context biogràfic. La idea es mostrar com la peculiar geometria del mestre, així com els seus símbols, no són producte de la mera especulació arquitectònica; també neixen i creixen dins d’un complex entramat humà igual o potser encara més fascinant. 

Un geni sempre devot?

Gaudí no sempre va ser tan religiós, o, al menys, no d’una manera tan manifesta. El que sí que el va caracteritzar, des de la infantesa, és el seu interès per la Natura. A causa d’una malaltia reumàtica, el jove mestre va passar moltes hores contemplant el camp de Tarragona, el paisatge on va néixer i al qual no va deixar mai de fer referència durant tota la seva vida i obra. Més tard, ja a Barcelona, en plena època universitària, combinarà els estudis d’arquitectura amb els d’història natural. Curiosament, en aquesta etapa, Gaudí el que tenia és fama de dandi, i, fins i tot, segons alguns, d’anticlerical (2), i diem, “segons alguns”, perquè, per exemple, en un estudi recent, publicat a 2018, Joan Torres Domènech, considera que no és cert el suposat anticatolicisme del primer Gaudi (3)

En qualsevol cas, si podem afirmar que, com ja hem anticipat, no va ser tan religiós com ho seria més endavant. El mateix Josep Mª Tarragona, el periodista i historiador que ha escrit la petició per la beatificació de Gaudí, ens recorda que “Gaudí va començar la Sagrada Família per motius professionals i no pas per un pensament religiós” (4) D’aquesta etapa, en realitat, se’n saben poques coses, però vestia amb elegància i acudia als locals i espectacles sovintejats per l’alta burgesia. 

La irrupció de Déu en la vida i obra de Gaudí és un tema complicat perquè resulta difícil precisar quan -i com- comença. Joan Bergós, un dels deixebles del mestre, i l’autor d’una de les seves biografies més populars (5), considera que cal situar-la entre el traspàs de la seva mare el 1879 i una greu malaltia que ell mateix va patir el 1894. També s’ha de dir que el cas de Gaudí no és únic. Altres artistes de la seva època van adoptar una mena de conversió, cap al final de la seva vida, com a reacció al materialisme imperant del seu temps.

Sigui com sigui, una vegada assumida, la passió religiosa de l’arquitecte de la Sagrada Família no deixarà de reafirmar-se. A principis del segle XX, la trobem plenament madurada. És l’època de la construcció de la Torre Bellesguard (1900-1909). En el següent article, la propera setmana parlarem d’ella. 

Notes

(1) Bassegoda Nonell, Juan, El Gran Gaudí, Sabadell, Editorial Ausa, p. 15-19, Bibliografia complementaria: Torres Domènech, Joan (2018 El Gaudí que no ens han explicat, Valls, Cossetània Edicions, p. 41-68

(2) Hensbergen, Gijs van (2002), Antoni Gaudí, Barcelona, Debolsillo, p. 68-69

(3) Torres Domènech, op. cit., p. 56-60

(4) Blog Josep Mª Tarragona, www.antoniogaudi.org,

(5) Bergós i Massó, Joan (1999) Gaudí: l’home i l’obra. Barcelona, Lunwerg, p. 30