agost 22, 2025
Per Ferran Garcés
El divendres passat, vam veure les cases on transcorri la infància i l’adolescència de Gaudí (vegeu: Reus i Riudoms). Avui cercarem les adreces del seu primer període a la Ciutat Vella de Barcelona, quan encara era un jove estudiant d’arquitectura (1868-1876) El pròxim divendres coneixerem els domicilis on aquell jove, ja llicenciat, va residir mentre feia les obres que l’han fet famós. Una ruta que ens portarà a àrees que justament aleshores començaven a urbanitzar-se (1876-2026) Ara bé, com veurem de seguida, la Ciutat Vella també fou objecte de grans reformes mentre Gaudí residia en ella. Reformes que van suposar no sols grans edificacions sinó també grans destruccions.
Barcelona – Barri Gòtic
Època d’estudiant (1868-1876)
Tres dates importants per entendre la Barcelona que va conèixer Gaudí. La primera, 1854, autorització de l’enderroc de les muralles que envoltaven la ciutat. Un enderroc que no serà tan ràpid com es volia. La segona, 1860, inauguració del Pla Cerdà, que urbanitzarà els terrenys més enllà de les antigues muralles. El pla patirà forces modificacions.
La tercera, 1868, l’any que Gaudí arriba a Barcelona, l’any de la guerra de Cuba, que ha servit per anomenar a un conegut grup literari, la generació del 68, i l’any de la Revolució de Setembre, coneguda també com “La Gloriosa”, que posa fi al regnat d’Isabel II d’Espanya. Com a resultat del nou clima polític, els barcelonins també podran destruir una de les zones més odiades de la ciutat: la fortalesa de la Ciutadella, testimoni de la repressió després del setge de Barcelona el 1714. En el seu lloc, l’Ajuntament projectarà un gran parc públic que acabarà formant part de l’Exposició de 1888. Gaudí no ho sabia encara, tindrà el seu debut en aquest parc, situat a pocs metres del seu primer domicili a la Ciutat Vella.
A la seva arribada a la ciutat comtal, el futur arquitecte tenia setze anys. A l’inici va cursar l’últim any de batxiller i després els estudis d’accés a la universitat. L’ingrés a l’escola d’Arquitectura tindrà lloc l’any 1873, quan estava a punt de complir vint-i-dos anys (1). El títol el va obtenir el 1878. Mentre estudiava va treballar com a delineant d’altres arquitectes involucrats en grans reformes de la ciutat, experiència que li va permetre practicar no sols el seu talent com a arquitecte sinó també com a urbanista. També va dedicar molt temps a passejar i estudiar els edificis i carrers que li envoltaven. Alguns, com les muralles, estaven a punt d’enderrocar-se, altres, com el parc, a punt d’emergir.
Placeta de Montcada, 12, (1868 – c. 1870)
Fins als últims anys de la seva vida, Gaudí mai va viure sol. Un membre o altre de la seva família el va acompanyar. El primer domicili de Gaudí a Barcelona, una habitació rellogada en una rebotiga, el va compartir amb el seu germà Francesc, que volia ser metge.
Tocant la Placeta de Montcada també hi ha un carrer amb el mateix nom, que fa referència a una poderosa família, els Montcada. Sovint es defineix el seu entorn, el barri del Born i la Ribera, com un dels millors exemples de la ciutat gòtica, però, estudis recents semblen demostrar que no és tan medieval com sembla, encara que ho havia sigut (2). Avui en dia, per aquesta zona, seu del Museu Picasso i altres llocs d’interès turístic, transiten millers de persones a l’any. En temps de Gaudí, el formaven un conjunt atapeït d’edificis de pisos i botigues d’aspecte molt més humil.
Carrer Montcada, 1889-1905 – Autor: desconegut – Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona AHCB-AFC.
Des de la seva habitació rellogada, els germans Gaudí tenien molt a prop el mar, però en aquella època, encara no s’havien construït la Duana del Port, ni l’escultura de Colón, ni l’actual estació de França, ni el Mercat del Born, ni el parc de la Ciutadella, ni la Via Laietana. El port de Barcelona que va rebre als germans Gaudí tenia un aspecte ben diferent. Fixeu-vos en el fet que encara es pot apreciar l’antiga muralla medieval de la ciutat, que, en aquest tram, no va ser enderrocada fins als voltants de 1888. Un tram que rebia el nom de muralla de mar.
Muralla de mar (avui Passeig Colom), Joan Martí, 1870-1879. Arxiu Fotogràfic de Barcelona.
A mitjans de l’any 1870, els germans Gaudí van tornar a Reus i Riudoms, on l’Anton retrobarà als dos companys del col·legi. Els tres amics passaran un temps a la residència d’un d’ells a l’Espluga de Francolí, des d’on visitaran les ruïnes del monestir de Poblet i traçaren un projecte de restauració, en el qual Gaudí s’havia d’ocupar de la part arquitectònica. Allà, segurament va entrar en contacte amb l’història de Martí I l’Humà, el constructor de l’antic palau de Bellesguard, ja que aquest rei està enterrat al mencionat monestir.
Carrer de l’Espaseria, 10 (c. 1870–1871)
Ja hem dit que, fins als últims anys de la seva vida, Gaudí mai va viure sol. Un membre o l’altre de la seva família el va acompanyar. Al cap de dos anys de l’arribada dels germans Gaudí a Barcelona, els seus pares van decidir traslladar-se també a la gran ciutat amb Rosa, la tercera filla. Per aquesta raó, va ser necessari buscar una casa una mica més gran. El canvi al segon domicili no hauria de ser complicat, ja que estava a només 150 metres de l’anterior.
La nova adreça recorda als antics gremis medievals. Els espasers eren els que feien espases. Un altre carrer proper és el de l’Argenteria, la zona dels orfebres (argent vol dir plata en llatí). Tant l’un com l’altre comuniquen amb Santa Maria del Mar, la famosa “catedral del Mar”, gràcies a la novel·la d’Ildefons Falcons. També és coneguda com la “Catedral dels pobres”, el barri que l’envoltava també ho era.
Des d’aquesta adreça, es podia veure l’espai que ocuparia el parc de la Ciutadella, però, de moment, el terreny estava ocupat per algunes edificacions de l’antiga fortalesa que encara no s’havia acabat d’enderrocar.
Aspecte de la fortalesa de la Ciutadella el 1870. Autor desconegut. Fons: Wikipedia
Carrer Montjüic de Sant Pere, 16, avui Carrer de Verdaguer i Callís, 16 (1872–1873)
Els dos primeres carrers que hem vist fins ara estan molt a prop del port. El tercer domicili dels Gaudí comença a allunyar-se del mar. En els anys posteriors, de manera gradual, la família s’aproparà a la muntanya, seguint l’expansió natural de la ciutat en aquell temps.
Una vegada més, l’entorn del tercer domicili dels Gaudí era molt diferent de l’actual. De fet, era la zona de la Ciutat Vella destinada a experimentar el canvi més radical de tots. Dos canvis, per cert, contemporanis de la construcció de Torre Bellesguard.
Primer, el 1904, davant del carrer Montjuïc de Sant Pere, començaran les obres del Palau de la Música Catalana, un edifici icònic de la ciutat, aleshores i avui en dia (vegeu: entre Wagner i Clavé) Fou obra de Lluís Domènech i Montaner, altre dels grans arquitectes modernistes. Gaudí el freqüentarà amb assiduïtat anys després. Fins i tot, assistirà a un curs de cant gregorià el 1916, amb un dels seus millors amics, el músic Lluís Millet (vegeu: retorn a l’origen).
Segon, el 1908 començarà l’obertura de la Via Laietana, una reforma que va implicar la desaparició d’uns 85 carrers, 2.200 cases, entre les quals moltes eren palaus i monestirs medievals, i la dispersió forçada d’unes 10.000 persones. Com diu Sergi Hernández, en un reportatge de Betevé, “No és casualitat que durant la Setmana Tràgica del 1909, moltes de les persones que van participar en les protestes fossin antics habitants del barri desaparegut.” (3) L’actual carrer Verdaguer i Callis, on va residir Gaudí, però, va sobreviure. Ara bé, al seu voltant, la ciutat ja no era la mateixa i, encara veuria més canvis, és a dir, més enderrocs i noves construccions…
Riera de Sant Joan, 1908. AFB, Jaume Vidal i Ventosa. Arxiu Fotogràfic de Barcelona.
Carrer de Sant Rafael, 26, o carrer Cadena, 22. Avui, la Rambla del Raval (1873–1876)
Febrer de 1873, proclamació de la Primera República Espanyola, que durarà fins al desembre de 1874. Una mica abans del fracàs d’aquest govern, l’octubre de 1874, Gaudí ingressa a la acabada de constituir Escola d’Arquitectura. A principis de 1875, l’arquitecte és cridat a files, però, com era estudiant, no hagué d’acudir al davant de la Tercera Guerra Carlina (1872-1876). Farà el servei militar al cos administratiu a la rereguarda, sense haver de canviar de ciutat.
En aquell moment, ell i la seva família viuen en un nou domicili, que segons les fonts, estava al carrer de Sant Rafael, 26, i segons altres, al carrer Cadena, 22. En qualsevol cas, feien cantonada. Enguany, però, gairebé no queda rastre d’ells a causa de la recent obertura de la rambla del Raval, l’any 2000.
Resulta curiós pensar a la proximitat d’aquest domicili amb l’Hospital de la Santa Creu, el lloc on l’arquitecte moriria el 1926. Una altra casualitat: la primera pedra d’aquest hospital s’havia posat en presència del rei Martí I l’Humà, el senyor de Bellesguard el 1409, i de Lluís de Gualbes, un avantpassat de Joan Gualbes, el propietari de Bellesguard el 1714, any del setge de Barcelona.
Avui, aquest Hospital s’ha transformat en la Biblioteca Nacional de Catalunya i, al seu voltant, s’han rehabilitat molts habitatges, a més a més de construir museus moderns com el MACBA i el CCCB. Ara bé, durant molt temps, el Raval va ser un dels barris amb pitjor reputació: lloc de residència d’obrers i immigrants, carrers foscos i estrets, lluites obreres, el “Barri Xino”… D’altra banda, aquest és també el barri on Gaudí construirà el portentós Palau Güell, el 1890. No obstant això, el mecenes i l’arquitecte encara no s’havien conegut, però faltava poc: ho faran el 1878.
De moment, cap al 1876, des del seu domicili al costat de l’Hospital on morirà quaranta-sis anys més tard, Gaudí havia començat a treballar com a delineant de diferents arquitectes. La seva primera oportunitat arribarà de mà del mestre d’obres Josep Fontseré, responsable d’exorcitzar el record de la fortalesa de la Ciutadella amb un parc públic amb el mateix nom. Sembla que Gaudí va realitzar part de la cascada monumental i, de manera íntegra, la reixa perimetral del recinte, incloent-hi la porta de l’entrada (4) Les escultures que la flanquegen, obra de Agapit Vallmitjana, es van col·locar posteriorment.
Entrada del Parque de la Ciudadela, ca. 1888-1901. Autor: Léon & Lévy. Wikipedia.
Malauradament, l’any 1876 no va portar només bones notícies. Amb poc temps de diferència, aleshores van morir el seu germà, acabat de llicenciar, i la seva mare. Sembla que aquesta desgràcia personal va motivar el següent canvi d’adreça. Altra possible raó: com les famílies més adinerades s’estaven mudant al acabat de construir Eixample, potser el prometedor estudiant volia estar més a prop d’elles, imaginant amb raó que seria una zona de grans possibilitats per un arquitecte. El pròxim divendres, veurem quines van ser les següents adreces de Gaudí. Fou des d’elles on construirà les obres que anaven a fer-lo famós…
Notes
(1) Aleshores aquesta institució era molt nova. “L’ensenyament superior d’arquitectura no començà a Barcelona fins al 1871, a l’Escola Lliure, que es transformà el 1875 en l’oficial Escola Superior d’Arquitectura, inicialment ubicada al segon pis del magnífic edifici gòtic de la Llotja de Barcelona”, Tarragona i Clarasó, Josep Maria, (2016), Gaudí, l’arquitecte de la Sagrada Família, Torsimany Books, p. 36
En aquest llibre, el seu autor detalla el context polític i personal de Gaudí a cadascun dels anys dels seus estudis, Op. cit., p. 35-76
(2) Montanyà, Xavier (19/07/2020), “Carrer de Montcada, la veritable història que explica un país”, web VillaWeb
Montañes, José Ángel (28/06/2020), “Autopsia a la calle Montcada”, web El País
(3) Aguilera, Gemmma (23/04/2025), “La Barcelona que la primera Via Laietana borró del mapa”, web TotBarcelona.
Redacció: “La construcció de la Via Laietana”, web Barcelona.cat
(4) Op. cit., Tarragona i Clarasó, Josep Maria, (2016), p. 48-54
En un article de la revista La Ilustración Catalana, publicat el 20 de setembre de 1880, Any I, nº. 8, veiem un gravat de l’entrada principal del park sense aquestes esculptures. Ho acompanya el següent text: “La gran reixa que dona volta al Parque i especial objete del nostre gravat, fou ideada pel conegut arquitecte don Antoni Gaudí, imprimint especialment á les portes un sello marcat de singularitat y elegància” (vegeu: La Ilustración Catalana)
