agost 28, 2025

Per Ferran Garcés

La coneguda novel·la d’Eduardo Mendoza, La Ciutat dels prodigis, transcorre entre 1888 i 1929, els anys de les dues exposicions universals que van transformar Barcelona en una ciutat cosmopolita i moderna. Els prodigis de les obres de Gaudí també tingueren lloc, aproximadament, durant aquest període. Després de recórrer les cases on va viure l’arquitecte, quan encara no era conegut, a la seva terra natal, Reus i Riudoms, i les cases de la seva època de joventut, a la Ciutat Vella de Barcelona, avui veurem els seus últims domicilis, a “la ciutat nova”, com la descriu Eduardo Mendoza:

“El viajero que acude por primera vez a Barcelona advierte pronto dónde acaba la ciudad antigua y empieza la nueva. De ser sinuosas las calles se vuelven rectas y más anchas; las aceras, más holgadas; unos plátanos talludos las sombrean gratamente; las edificaciones son de más porte; no falta quien se aturde, creyendo haber sido transportado a otra ciudad mágicamente. A sabiendas de ello o no, los propios barceloneses cultivan este equívoco: al pasar de un sector al otro parecen cambiar de físico, de actitud y de indumentaria.” (1)  227-239)

Barcelona – Eixample

Anys de consolidació (1876 -1906)

Durant els seus primers anys com a arquitecte, Gaudí vestia bé i no mostrava cap senyal de l’austeritat monacal dels seus darrers anys. Era elegant i li agradava l’equitació, el teatre, la música, les tertúlies i les excursions (vegeu: de dandi a místic) En poc temps, es va fer amic o conegut de les principals figures artístiques del seu temps, així com d’algunes de les famílies més influents. Va ser una oportunitat daurada per a un arquitecte. Àrees que durant segles havien sigut només camps, es van transformar en una ciutat prominent. L’activitat cultural era frenètica, una activitat que va influir fins i tot en el nom dels carrers. En efecte, tan important com el Pla Cerdà va ser el nomenclàtor proposat per l’escriptor i polític Víctor Balaguer, una de les figures cabdals de la Renaixença i el catalanisme.

En el Pla Cerdà, el nom dels carrers eren lletres. Balaguer, en canvi, va fer una proposta centrada en la memòria històrica de Catalunya (2). D’aquesta manera, la Ciutat Nova, d’alguna manera, seguia en contacte amb la Ciutat Vella. El nom dels carrers de l’Eixample farien referència a fets històrics, personatges del passat, virtuts nacionals i institucions, com és el cas de les dues següents adrecés de Gaudí: el Consell de Cent, la lletra “LL” en el Pla Cerdà, i la Diputació, la “M”, dos organismes l’origen dels quals es remunten a l’edat mitjana.

Carrer Consell de Cent, 370, actual 338 (1876 – c. 1889)

Com el nom d’aquests carrers, malgrat abandonar el Barri Gòtic, Gaudí no va deixar de tenir contacte amb ell. La primera targeta de Gaudí com a professional llegim que l’estudi el tenia al carrer del Call, número 11, un carrer de la Ciutat Vella on havia passat els seus primers anys a la ciutat comtal. La casa, en canvi, estava a un dels principals carrers del nou Eixample. Aquí comença la llista de les seves obres principals, inclòs l’encàrrec del projecte de la Sagrada Família, el 3 de novembre de 1883.

La resta foren. A la Ciutat Vella, els fanals per a la Plaça Real i Pla de Palau i el Palau Güell. A la Ciutat Nova, La Casa Vicens i els pavellons de la Finca Güell. Algunes obres fins i tot el van portar fora de Barcelona, com L’Obrera Mataronense, i fins i tot, de Catalunya, com El Capricho de Comillas, a Cantabria, si bé es cert que aquest edifici el va dissenyar sense vistar mai l’obra. També va realitzar projectes que no han arribat fins a nosaltres, com un quios en forma de templet d’aire oriental per celebrar la visita del rei Alfons XII a Cantabria el 1881, o el Pavelló de la Companyia Transatlàntica, amb ocasió de l’Exposició de 1888.

Carrer Diputació, 339, actual 273 (c. 1889 1906)

L’adreça al pis de Diputació va ser molt especial per Gaudí, perquè al mateix carrer vivia Pepeta Moreu, la dona de la qual l’arquitecte es va enamorar sense ser correspost. Malgrat el desaire amorós, Gaudí tenia motius per ser feliç, com podem apreciar en una foto pressa a Montserrat el 1904. En ella, veiem a l’arquitecte amb barret, acompanyat del seu pare, Rosita, la seva neboda, i un dels seus millors amics, el doctor Pere Santalò. Al cap i a la fi, l’Amor podia haver rebutjat a Gaudí, però l’Art ho havia beneït. Ara comença el període més creatiu de l’artista (vegeu: Una de les primeres obres? Una de les últimes?)

Les obres d’aquesta etapa van ser: les Teresianes, el Celler Güell, la Casa Calvet, la Colonia Güell, el Park Guell, el Xalet del Catllaràs, la Torre Bellesguard i la casa Batlló, a més a més de la restauració de la seu de Mallorca i projectes res coneguts, que no han arribat fins a nosaltres, com un cine, la Sala Mercè, i el pont de Pomaret (vegeu: el veí del xalet amb una porta pels ocells i un cine) A Lleó, va encarragar-se de dos obres fora de Catalunya que, a diferencia d'”El Capricho”, si va visitar en diferentes ocasions, entre 1889 i 1893. Són el Palau Episcopal d’Astorga i la Casa Botines. L’encàrrec a Astorga  és especialment rellevant per nosaltres, perquè, s’ho va fer Joan Grau Vallespinós, el bisbe de la ciutat lleonesa. Nascut a Reus, era un gran amic de Gaudí i, el 1888, va comprar la finca de Bellesguard. Malauradament, va patir un accident mortal abans de poder seguir el projecte endavant. Abans de morir, però, li va deixar a Gaudí les escriptures del terreny. Ara bé, no seria fins a 1900, que, amb un altre client, podria començar les obres de l’actual Torre Bellesguard (vegeu: Joan Grau)

Gaudí rarament va escriure, però en un dels pocs textos que coneixem, va descriure la seva llar ideal quan encara era un estudiant d’arquitectura (vegeu: “La casa Pairal”). En ell deia coses com que “La casa pròpia és el país natal, la de lloguer és el país de l’emigració. Per això la casa pròpia és l’ideal de tothom”. La paradoxa posterior de la seva vida és que, durant molt temps, Gaudí va viure en diversos “països d’emigració”. Ho havia fet a la Ciutat Vella i ho va tornar a fer a la Ciutat Nova, des de 1868 fins a 1906. Més estrany encara, cap d’aquelles cases “del país de l’emigració” foren d’estil modernista ni construïdes per ell. Ara bé, tot aixó va començar a canviar cap el 1906…

Barcelona, Districte de Gràcia

Arquitecte consagrat (1906-1926)

Casa-Museu Gaudí, Park Güell (1906 – finals de 1925)

La Ciutat dels prodigis va obrir moltes noves zones. La més coneguda és l’Eixample, al pla de Barcelona, però la ciutat va créixer també absorbint i urbanitzant els pobles tocant els seus turons, com Sant Gervasi, la ubicació de Torre Bellesguard, i Gràcia, el lloc de la penúltima residència de Gaudí. És l’únic domicili que s’ha conservat fins a l’actualitat i que es pot visitar. Rep el nom de “Casa Rosada” i fou construïda entre 1904 i 1906, per Francesc Berenguer, un dels millors -i més antics- amics de Gaudí: havien estudiat junts a Reus. La “Casa Rosada” havia de servir de mostra de la urbanització del Park Güell. Quan es veia que el projecte havia fracassat, Gaudí va decidir adquirir-la. Avui en dia, és un dels punts més turístics de Barcelona, amb carrers estrets en totes les direccions. En canvi, l’any 1906, l’aspecte del penúltim domicili de Gaudí era força més tranquil…

El park Güell el 1906. Postal calorejada. Font: Wikipedia.

Quan es va traslladar a la Casa Rosa, Gaudí tenia cinquanta-quatre anys, i viuria en ella, aproximadament, vint anys, fins a gairebé la seva mort. És el domicili on va passar més temps, però, també va executar menys obres. En efecte, a partir d’aquest moment, el nombre d’obres de Gaudí disminueix, perquè es va concentrar en una sola: la Sagrada Família, projecte que havia acceptat a 1883. Les úniques excepcions seran la Casa Milà, més coneguda com a La Pedrera, realitzada entre 1906 i 1912, les escoles provisionals de la Sagrada Família, obra de 1909, el mateix any que Gaudí terminava Torre Bellesguard, i la crípta de la Colonai Güell, entre 1898 i 1914.

Una altra obra important de l’arquitecte va ser el taller de la Sagrada Família, un espai que complia diverses funcions, des d’estudi fotogràfic a magatzem. Per desgràcia, en 1936, a l’inici de la Guerra Civil, va ser assaltat i incendiat. Després, s’ha restaurat parcialment, però tot el que hi havia en el seu interior, s’havia perdut irremeiablement. Cap als últims mesos de vida de Gaudí, també va ser el seu últim domicili.

Com hem vist, darrere de cada mudança de Gaudí hi ha un funeral. A Ciutat Vella, va ser el del germà i la mare. A Consell de Cent, el de la germana. El nou domicili no va ser una excepció. El 1906, s’enterrarà al pare; el 1912, a la neboda. En poc temps, també se n’aniran alguns dels amics, com Francesc Berenguer, de qui ja hem parlat, i Joan Llimona, el pintor que, gràcies a la seva amistat, va aconseguir que Gaudí es deixés fer un retrat com un sant (vegeu: Sant Felip Neri) També desapareixeran Eusebi Güell, el seu principal mecenes, així com el bisbe Torras i Bages, un gran confident de l’arquitecte. Altres, com Llorenç Matamala, el principal escultor de la Sagrada Família i la casa del qual era com una segona llar per Gaudí, emmalaltien greument aleshores.

Cada vegada més apartat del món, al voltant del 1912, Gaudí rebutjarà qualsevol altre projecte i es concentrà només en una obra que sabia mai veuria acabada, la Sagrada Família. La tradició li atribueix les següents paraules: “Els meus grans amics són morts; no tinc família, ni clientes, ni fortuna, ni res. Així puc lliurar-me totalment al temple”.

Obrador de la Sagrada Família (novembre de 1925 – 10 de juny de 1926)

Gaudí només va viure en la seva obra més famosa vuit mesos, però l’havia dedicat més de quaranta anys. No obstant això, abans de mudar-se definitivament a ella, des de la mort del seu pare, havia agafat, gradualment, el costum de dormir en l’obrador de la Sagrada Família, en lloc de tornar caminat a casa seva al Park Güell. Fou al voltant d’aquesta època que Gaudí comença a vestir de forma “deixada”, fins al punt de ser confós amb un pidolaire. Un aspecte molt diferent del que tenia en els seus anys a l’Eixample, quan era un jove refinat. Joan Llimona, pintor que va morir pocs mesos abans que l’arquitecte, li va dir una vegada al seu amic: “Qui l’ha vist i qui el veu! No queda res d’aquell jove elegant”. L’arquitecte respongué: “la vellesa és temps d’expiació”.

Aquell fatídic 7 de juny de 1926, el dia de l’atropellament de Gaudí, solament havia vist acabat la cripta, l’absis i la façana del Naixement. Poc abans, li havien preguntat com podia viure tan sols, i l’arquitecte contestà: “No estic pas sol, sinó voltat de meravelles de tota mena”. Tenia raó, el seu senzill llit estava envoltat per fragments de tots els seus edificis, inclòs l’escut que llueix a l’entrada del castell de Torre Bellesguard (vegeu: una foto amb sorpresa).

Notes

(1)  Mendoza, Eduardo (edició 2016), La Ciudad de los prodigios, Editorial Seix Barral, Barcelona, p. 227-239.

Per un estudi més detallat: González Santa Úrsula (2017), “Una alternativa sonada. Estudio de la evolución urbana de Barcelona a través de la novela La Ciudad de los Prodigios”, Universidad Politécnica de Madrid, p. 65.

(2) “Carrers de l’Eixample de Barcelona de Víctor Balaguer”, Museu d’Història de Catalunya. La web inclou un mapa interactiu.