octubre 17, 2025

Per Ferran Garcés

En gairebé tots els articles que hem escrit d’època modernista, hem parlat del Cercle Artístic de Sant Lluc. Era inevitable: l’època -i la figura de Gaudí- estan profundament relacionades amb aquesta institució. Entre els seus membres històrics figuren artistes que van marcar la identitat cultural de la ciutat, així com la vida personal i les obres de l’arquitecte, donat que alguns també eren amics i/o companys de feina. Altres, fins i tot, clients, com la família Figueras, els primers propietaris de Torre Bellesguard, i Lluís Graner, pintor i empresari teatral que li va encarregar un xalet molt a prop d’aquesta casa, a més a més d’un cinema, avui desaparegut, on es projectaven espectacles religiosos (vegeu: el xalet Graner i la Sala Mercè).

Tan peculiar entitat va néixer el 1883 arran d’una escissió del Cercle Artístic de Barcelona, fundant una mica abans, el 1881, i, de seguida, identificat amb les tendències liberals, bohèmies i anticlericals. Sembla que la divisió va tenir lloc després d’un parell de festes amb un final “immoral” (1). Aquests indecorosos eren, entre altres, Ramón Casas i Pablo Picasso. En oposició a ells, el Cercle de Sant Lluc va reunir als artistes més conservadors amb una visió catòlica, i, a la vegada, catalanista, inspirada en les idees del bisbe Josep Torras i Bages, una de les personalitats més influents del seu temps i, és clar, també amic de Gaudí (2) Un bon nombre d’obres religioses de la Barcelona modernista es van gestionar aleshores entre membres d’aquesta entitat (3).

Hem triat avui per recordar al Cercle perquè el dia 18 d’octubre es celebra la festa de Sant Luc, el patró de la institució. Un sant ben especial. Fou l’autor de l’Evangeli que porta el seu nom i dels Fets dels Apòstols, altre influent llibre del cristianisme. La tradició el representa redactant els seus llibres o bé retratant a la Mare de Déu, de manera que era, a la vegada, escriptor i pintor. Com tal, ha esdevingut patró dels artistes El nom pel Cercle de Gaudí sembla, doncs, encertat. En altres ciutats europees també es van fundar associacions semblants amb el mateix nom. A continuació, mostrem un quadre representatiu de la iconografia de Sant Lluc, encara que, segons l’autor i l’època, aquesta tradició s’ha interpretat de molt diverses maneres (vegeu: quadres de Sant Lluc).

Giorgio Vasari com a Sant Lluc pintant a la Verge”, 1565. Font: Wikipedia. El toro en un extrem del quadre és el símbol tradicional de Sant Lluc com evangelista.

Al principi fou “Círcol”, no “cercle”

Quan va néixer el cercle l’any 1893, el seu nom fou deliberadament arcaic, de manera que, en lloc de “Cercle artístic de Sant Lluc”, els seus fundadors van decidir que fos “Círcol de Sant Lluch”. Així un veiem escrit en un parell de cartells històrics. El primer és de Joan Llimona, pintor especialitzat en art religiós i un dels fundadors.

Cartell de l’Exposició del Círcol de St. Lluch” el 1897. Autor: Joan Llimona.

El segon cartell és d’Alexandre de Riquer, polifacètic artista català que va esdevenir una de les figures més importants del modernisme i va destacar, en especial, com a dissenyador gràfic. Juntament amb Joan Llimona, va ser altre dels socis fundadors. Fou un apassionant defensor de l’ideal dels antics gremis propi de la germandat prerafaelita que conegué personalment durant un viatge a Anglaterra. A l’entrada de l’actual seu del cercle, sobresurt un vitrall inspirat en aquest cartell.

Cartell any 1899 de la quarta exposició del Círcol de Sant Lluch. Autor: Alexandre de Riquer. Font: Col·lecció MNAC, Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Vitrall a l’entrada del Cercle de Sant Lluc. Autor de la foto: Juan María Pérez Samper. Font: La Vanguardia.

Un “Círcol” ben gaudinià

El “Círcol” va ser fundat per diferents artistes i personalitats de l’època que apareixen sovint en qualsevol biografia de Gaudí. El primer d’ells fou Joan Llimona, l’autor d’un dels cartells que hem vist abans i, potser, la personalitat més activa de l’entitat (4). Era tan amic de Gaudí que va ser l’únic artista en aconseguir que l’arquitecte, de natural reservat, s’avingués a fer de model en dos quadres i, a més a més, figurant com un sant (vegeu: Sant Felip Neri). El germà, Josep Llimona, va col·laborar amb Gaudí en el Rosari Monumental del Monestir de Montserrat, esculpint el Crist Ressuscitat. Altres membres del “Círcol” relacionats amb el mestre foren:

  • Joan Rubió i Bellver:  Arquitecte col·laborador de Gaudí. Va ser el responsable de gestionar l’obra del viaducte de Bellesguard i un dels presidents del “Circol” (vegeu: Joan Rubió) També va acompanyar a Gaudí a Palma de Mallorca per realitzar la seva restauració.
  • Ricard Opisso: Gran cronista gràfic de la ciutat que va començar a treballar amb Gaudí a la Sagrada Família, on sorprengué al mestre amb ràpids dibuixos de diverses escenes quotidianes (vegeu: els primers retrats de Gaudí) La primera exposició dels seus dibuixos tingué lloc el 1900, l’any que Gaudí començava Torre Bellesguard. Pocs anys després, va distanciar-se de l’entitat amb l’objectiu de seguir altres estímuls estètics, però sense separar-se del tot (5) La prova que mantingué alguna mena de contacte és que aquell fatídic 10 de juny va ser ell l’encarregat de fer el postrem retrat de l’arquitecte, ja agonitzant. Només altra artista tindrà el mateix privilegi: Joaquim Renart, pintor modernista dels i un president del “Círcol” (vegeu: els darrers retrats de Gaudí).
  • Lluís Milet: Compositor de música molt amic de Gaudí, tant que apareix amb ell en diferents fotografies (vegeu, de nou: els últims retrats). Tots dos van compartir diferents activitats musicals, com un curs de cant gregorià i el primer concert de la Passió segons sant Mateu de Bach a l’Orfeó Català (vegeu: Retorn a l’origen i l’humor “mediterrani” de Gaudí).
  • Josep Ràfols i Fontanals: Arquitecte i historiador de l’art català. Va entrar al “Círcol” sent molt jove. De gran fou el primer biògraf de Gaudí, amb un llibre escrit el 1828, així com la primera persona a ocupar la Real Càtedra Gaudí, entre 1956 i 1960.
  • Joan Miró: Un dels pintors catalans més coneguts. Com Ràfols, va entrar molt jove al “Círcol” però, a diferència d’ell, malgrat coincidir amb Gaudí, Miró, en un principi, no va vincular-se personalment amb l’arquitecte. Ara bé, en anys posteriors, Miró manifestarà sempre una gran admiració per l’obra de Gaudí (6)

Com ja dèiem, resulta difícil parlar de Gaudí sense esmentar el “Círcol”, en un moment o altre. La connexió, però, més destacada és, com ja hem dit, la figura del bisbe Torras i Bages, el principal ideòleg darrere del “Círcol” i un dels mentors espirituals de l’arquitecte. De fet, “Gaudí no entrarà al Cercle fins al 1899, quan la influència del doctor Torras i Bages sobre l’arquitecte s’hagi fet notòria i creixent”, com observa Armand Puig i Tàrrech (7)

La relació de Gaudí amb els felipons, nom dels membres del “Círcol”, serà profunda i continuada, fins a la seva mort. De manera significativa, l’última fotografia de Gaudí -i una de les més conegudes- té de nou, al “Círcol” com teló de fons. En aquesta fotografia veiem a Gaudí formant part d’una processió del Corpus Cristi amb altres persones. Totes són socis del “Círcol”. L’estàndard darrere de Gaudí és el de l’associació i havia sigut dissenyat per Alexandre de Riquer, l’autor del cartell que serveix de model pel vitrall del rebedor de l’actual seu.

Antoni Gaudí a la processó de Corpus Cristi, 11-06-1924. Autor: desconegut. Font: Arxiu Nacional de Catalunya

El “Círcol” avui

El Cercle de Sant Lluc ha canviat sovint d’adreça, encara que sempre ha estat ubicat en el Barri Gòtic, és a dir, en el cor de Barcelona. Casualitat o coincidència, la seu original va estar al carrer del Call, el mateix del primer estudi de Gaudí, tot just llicenciat.

Durant un temps va estar en les dependències damunt d’Els 4 Gats, el bar-restaurant més conegut de la Barcelona modernista. Actualment, es troba molt a prop de la catedral de Barcelona, en una seu digna del seu passat, el Palau Bassols, també conegut com a Palau Mercaders.

Després d’una època d’esplendor, hagué de tancar les portes durant la Guerra Civil i gran part de la dictadura franquista. Per fortuna, cap als anys cinquanta, va obrir de nou els seus tallers. A la nova seu, ofereix sessions de dibuix, l’activitat tradicional de l’entitat, gravat, escultura i fotografia. L’oferta s’amplia amb espais per exposicions, debats i altres cursos. Cal recordar també la singularitat de la seva biblioteca, que guarda una riquíssima col·lecció de revistes modernistes de tot el món, com Le Japon artistique, Jugend, The Studio o locals, com Hispania i Pèl & Ploma.

En resum, fundat el 1893, per reunir als artistes conservadors del modernisme, amb el temps s’ha adaptat als canvis socials i culturals arran seu, de manera que la seva història és una finestra a la cultura i la societat catalana. En data recent, ha estat guardonat amb prestigiosos premis com la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, la Medalla d’Or al Mèrit Cultural de l’Ajuntament de Barcelona o el Premi ACCA del gremi de crítics d’art.

Notes

(1)  Hughes, Robert (1992), Barcelona, Anagrama, Barcelona, pp. 618-620

Vegeu també: Van Hensbergen, Gijs (2002), Antoní Gaudí, Plaza & Janés, Debolsillo, pp. 148-149.

(2)  Crispi, Marta (coordinadora), 2016, Torras i Bages. Home de l’Eternitat. 1846-1916, Bisbat de Vic, p. 165-209

Vegeu també: Hughes, Robert, op. cit., pp. 619-621

(3)  Hughes, Robert. Op. cit., 621-622

(4)  Bracons Clapés, Josep, “Joan Llimona i els artistes del Cercle Artístic de Sant Lluch”, web de l’Enciclopèdia Catalana

(5)  Cadena, Josep M. (1986) Gent nostra: Opisso, Edicions de Nou Art Thor, Barcelona, pp. 15-23

(6)  Boix, Antonio, “Joan Mirò en el Cercle Artístic de Sant Lluc, 1913-1918. Una influencia novecentista”, blog Arte Contemporani General.

Vegeu també: Joan Miró. Sèrie Gaudí, blog Fundació Miró

(7)  Puig i Tàrrech, Armand (2024), Antoni Gaudí. Vida i obra, ed. Pòrtic, Barcelona, p. 142-143