Sabies què? Trencadís, la tècnica d’un geni

Per: Ferran Garcés

El trencadís és, segurament, la tècnica més representativa de l’estil d’Antoni Gaudí. En els últims anys, s’ha convertit també una imatge icònica del modernisme, el moviment artístic de finals del segle XIX i principis del XX, al qual pertany l’arquitecte. Es tracta d’una tècnica que recull dos elements claus del seu pensament. La representació de la Natura a través del color, i la recerca de nous elements constructius. A més a més de vistosa, artísticament, la solució era molt econòmica, ja que consistia a reciclar fragments d’objectes trencats per decorar grans superfícies.

La principal diferència entre el mosaic, la tècnica tradicional, i el “trencadís”, és que les peces del primer han sigut dissenyades, des d’un primer moment, com rajoles, i, per tant, segueixen mesures regulars, que, gairebé sempre, s’apliquen a superfícies rectes. En canvi, les peces del “trencadís” poden provenir d’una tassa de cafè, d’un plat, d’una sopera, o d’una ampolla. Com són peses trencades, cada una d’elles presenta una grandària i forma diferent, i, al ser irregulars, es poden adaptar millor a una superfície corba, com les que li agradaven a Gaudí.

No queda molt clar si Gaudí va ser el primer arquitecte a aplicar el “trencadís”, però, si va ser, sense dubte, el qui la va portar al seu màxim nivell, juntament amb el seu ajudant Josep M. Jujol. Ara bé, cap del dos van ser els únics arquitectes modernistes en desenvolupar la tècnica del mosaic, buscant noves possibilitats, tant en forma de motius com de materials. A la seva època, per exemple, també es van descobrir i perfeccionar altres tècniques com la del mosaic hidràulic. El “trencadís”, doncs, forma part d’un conjunt d’inquietuds estètiques característica del modernisme. Ara bé, el “trencadís” no va néixer “de sobte”. En realitat, forma part d’una llarga tradició local de cobrir parets amb rajoles de colors, molt estesa a Catalunya i Valencià, des de l’edat mitjana, seguint l’estil alicatat hispanoàrab, i que va tenir la seva època d’esplendor al segle XVIII, però que no va deixar d’evolucionar, fins a l’esclat del modernisme, l’altra gran època del mosaic i la ceràmica.

El debut “oficial” del trencadís, en el seu sentit actual, va tenir lloc en els pavellons Güell (1883-1887), un dels primers edificis de Gaudí que Eusebi Güell li va encarregar. El geni de l’arquitecte no va tardar a veure totes les possibilitats de la nova tècnica. La primera d’elles, que es podia aplicar a qualsevol material. Torre Bellesguard (1900-1909) és un bon exemple del grau de sofisticació que Gaudí va assolir amb la tècnica del trencadís. En els bancs del jardí, així com en algunes columnes de la façana i el balcó del vestíbul, Gaudí va aplicar el material més conegut, és a dir, la ceràmica, però, a la façana de la casa, va experimentar a un nou material, la pedra, en concret, la pissarra, i, a la punta del pinacle, amb peces de vidres, per donar més brillantor a la senyera catalana (1).

En resum, la relació entre el trencadís i Gaudí és tan profunda, que una de les activitats estrella que fem a Bellesguard són els tallers de trencadís de la mà de l’empresa Mosaiccos, amb qui fem tallers per a escoles, per a teambuildings i esdeveniments. Aquest Nadal sense anar més lluny, us proposem venir a gaudir de les festes més màgiques de l’any a Bellesguard decorant amb trencadís una figura nadalenca. La setmana vinent, us comentarem amb més detall, aquesta activitat.

Notes

Freixa, Mireia, i Saliné, M., (2018), “De los Pabellones Güell a la Torre Bellesguard”, en: Gaudí y el trencadís modernista, Triangle Postals, Barcelona, pp. 39-67