Sabies què?: L’estel de Venus i un amor secret…

Per: Ferran Garcés

El petó. Cupido i Psique. Antonio Canova, Italia, 1793.

Estem a la setmana del Dia dels Enamorats. Bellesguard llueix un símbol molt apropiat per l’ocasió. Ens referim al vitrall anomenat “Estel de Venus” per què, a l’antiguitat, a causa de la seva lluminositat, el planeta identificat amb la deessa romana de l’amor i la bellesa, es descrivia com un estel, i com aquesta brillantor es pot percebre tant de dia com de nit, també se’l coneixia com a “estel de l’alba”, o del “matí”, i “estel del vespre”. Un fenomen celeste que, amb el temps, ha esdevingut un símbol amb multitud de significats.

En el cas concret de Bellesguard, com hem vist en prèvies entrades, el vitrall dissenyat per Gaudí podria ser una referència a la Mare de Déu o els Reis Mags, però, alhora també se l’ha identificat amb Venus, la deessa de l’amor. Seria el recordatori del fet més destacable de la història de l’antic castell de Bellesguard: el matrimoni del rei Martí I l’Humà amb Margarida de Prades el 17 de setembre de 1409. Aquest enllaç va tenir lloc en una època de transició de l’Edat Mitjana cap a l’Humanisme, el moviment cultural caracteritzat pel ressorgir de l’antiguitat clàssica, inclosa la seva mitologia, i Venus va ser una de les figures rescatades més populars pels poetes i artistes humanistes. Des de les hores, l’imaginari de Venus serà un tema recurrent en l’art occidental.

En aquest context, recordem que al rei Martí I se’l coneix com “l’Humà” per la importància a la seva cort de l’Humanisme, i que la reina Margarida va organitzar una cort literària al seu voltant, esdevenint ella mateixa motiu d’inspiració dels principals poetes d’aquell temps. La principal biografa de la reina Margarida no descarta que aquests certàmens fossin celebrats al palau de Bellesguard, a més a més del palau reial menor de Barcelona (1). Amb motiu del seu funeral, el conegut poeta castellà Marques de Santillana fins i tot li va dedicar un “planto” funerari que comença amb la visió de Venus plorant i demanant a tots els enamorats del passat que l’acompanyin en un homenatge a la venerable reina Margarida. Ha mort «la mejor de las mejores», escriu literalment el poeta en boca de l’antiga deessa (2).

Venid, venid, amadores,

de la mi flecha feridos,

e sientan vuestros sentidos tormentos,

cuytas, dolores; pues que la muerte llamar

ha querido e rebatar

la mejor de las mejores.»

Però… l’única relació d’aquesta reina amb Venus va ser el seu matrimoni amb Martí I? Naturalment, no. La reina va tenir un altre amor, un amor secret, un amor tràgic… Com a vídua reial, Margarida podia continuar residint a Bellesguard i gaudir d’altres béns de la Corona, sempre que es mantingués vídua. Tot i així, va arriscar-se i casar-se d’amagat amb Juan de Vilaragut y Álvares de Haro, un noble de la cort, el 1415, i tenir-hi un fill un any després. L’enllaç va tenir lloc a València, lloc de naixament del marit. Malauradament, la seva relació es va fer pública, i la vídua reial va perdre tots els seus privilegis, inclòs el palau de Bellesguard. Durant un temps, van refugiar-se al Monestir de Valldonzella, situat fora dels murs de Barcelona. Allí, per cert, havia mort el seu primer marit, el rei Martí I, l’any 1410, i, curiosament, també serà allí on mori el seu segon marit, el prohibit, l’any 1422.

Des de Valldonzella, de nou vídua, la reina es traslladarà a un altre convent molt més allunyat i exclusiu per dones, el de Bonrepòs, a la serra del Montsant, a Tarragona. Recordem que Margarida havia nascut a Prades, un poble proper al monestir. A l’Edat Mitjana, en aquesta serralada s’hi van instal·lar nombrosos eremites, raó per la qual era coneguda com “la muntanya santa”. Tot i trobar-se en una zona aïllada, un brot de pesta s’endurà a la bella reina, el 1429. Va ser aleshores quan el Marqués de Santillana li va dedicar el seu poema a Margarida de Prades, “la mejor de las mejores”. El record de la seva bellesa seguia tan pungent que un dels millors poetes del seu temps encara la va considerar digna de les llàgrimes de Venus…

Joan Jeroni de Vilaragut, el fill d’aquest amor tràgic, no va conèixer quins eren els seus orígens fins a adquirir l’edat de 17 anys. Els seus pares ho havien amagat en el Monestir de Santes Creus. Encara així, va arribar a ser un destacat cavaller, però aquesta és una altra història (3)…

Notes

(1) Fort i Cogul, Eufemià, La llegenda sobre Margarida de Prades, Fundació Salvador Vives Casajuana, Barcelona, 1970, pàg. 52-58

A Internet: Pons, Marc: “Margarita de Prades, la última reina catalana en el trono de Barcelona”, ElNacional.Cat, Barcelona, 30 de julio de 2022.

(2) El nom sencer del poema és “El planto de la reina Margarida”. Pel seu context literari, podeu consultar: Pérez Priego, M.A.: “El Marqués de Santillana y la Corona de Aragón en el marco del Humanismo peninsular”, Revista de lenguas y literaturas catalana, gallega y vasca, Nº 9, 2003, pàg. 29-40.

(3) Fort i Cogul, Eufemià, Op. cit., pág. 40-41

Veure també: Soler, Abel, Joan-Jeroni de Vilaragut (1421-1463): el fill secret de la Reina Margarida de Prades, Llibres de la Drassana, València, 2021.