Bellesguard en dos òperes

Per Ferran Garcés

La història de Bellesguard, la llarga història des del palau de Martí I l’Humà, a 1409, fins a la casa dissenyada per Gaudí, a 1909, es pot narrar des de molts angles (1) Avui hem triat un a partir de la coincidència entre el rerefons històric de dos òperes de Giuseppe Verdi, el popular músic italià, i uns dels elements decoratius afegits per Domènec Sugranyes, col·laborador de Gaudí, a 1916.

El primer rerefons històric és la conquesta de Sicilià per Pere el Gran, després d’una revolta que es coneix com “Les vespres sicilianes” (1282), moment culminant de l’expansió de la Corona d’Aragó per la Mediterrània. El segon rerefons històric és el conflicte entre Jaume d’Urgell i Fernando I d’Antequera després del Compromís de Casp, a 1412, resultat de la mort de Martí I l’Humà (1410), l’últim descendent de la Casa de Barcelona, sense hereu ni haver designat un successor legal.

• Les Vespres Sicilianes

La òpera I vespri siciliani (“les vespres sicilianes”) es va estrenar en francès en l’Òpera Garner, de París, el 13 de juny de 1855, i després, en italià, a La Scala de Milà el 4 de febrer de 1856. A Espanya, la primera representació, seguint la versió italiana, va tenir lloc al Gran Teatre del Liceu, el 4 d’octubre, al mateix any. Quin és el context històric d’aquesta òpera?

Gràcies a la conquesta de València i Mallorca, Jaume I el Conqueridor va morir a 1276 deixant preparades les bases per l’expansió mediterrània de la Corona d’Aragó. No va ser una expansió fàcil. El principal obstacle va venir de part dels Anjou, una dinastia d’origen francès, que ambicionava exactament el mateix. A 1266, un dels seus membres, Carles d’Anjou, va conquistar l’illa de Sicília amb el suport de Climent IV, un papa francès. Poc després, a causa dels tributs abusius i el comportament cruel dels franccesos, els sicilians es van aixecar en armes contra els invasors el 30 de març de 1282, durant la pregària de vespres del Dilluns de Pasqua. Millers de francesos van ser massacrats aquella nit i durant els dies següents. 

Per fer front a la segura represàlia francesa, els sicilians van demanar ajuda a Pere el Gran, que, aleshores estava casat amb Constança II de Sicília, la família de la qual havia estat assassinada pels Anjou. Els supervivents es van refugiar a Catalunya. Entre ells, el fill de Bella d’Amichi, nodrissa de la reina Constança. La historia el coneix com Roger de Lluria, un jove de gran talent militar que arrivarà a ser el millor almirall de la flota de Pere el Gran. Després de nombroses victories, digué  una frase famosa: cap peix no gosaria alçar-se sobre la mar Mediterrània si no portava en la seva cua un escut amb les quatre barres del senyal reial (1) I això és, precisament, el motiu decoratiu que veiem a l’entrada de Torre Bellesguard, en els bancs dissenyats per Domènec Sugranyes. 

• Il trovatore

A 1836, Antonio García Gutiérrez, un escriptor romàntic espanyol especialitzat en obres de transfons històric, va estrenar un drama titulat El trobador. Va ser un èxit instantani. Verdi ho adaptarà en format d’òpera amb el mateix títol, Il trovatore. El seu debut va ser al Teatre Apol·lo de Roma el 19 de gener de 1853. A Catalunya va tenir lloc el 20 de maig de 1854, en el Gran Teatre del Liceu. Quin és el context històric tant del drama com de l’òpera?

El protagonista de l’òpera és Manrico, oficial de l’exèrcit de Jaume d’Urgell, mentre que el seu enemic, el Comte de Luna, és un noble al servei de Ferran I d’Antequera. El seu enfrontament té lloc al Palau de l’Aljaferia, a Saragossa, però l’origen de la disputa es forja durant els últims dies de Martí I l’Humà al castell de Bellesguard…

Al juliol de 1409, el rei va rebre dos noticies ben oposades en aquest castell. La primera que el seu únic fill viu, Martí el Jove, rei de Sicilià aleshores, havia aconseguit una important victòria en una de les moltes batalles de la Corona per conservar el domini de la Mediterrània. La segona noticia es que havia mort poc després de la victòria per culpa d’unes febres. Ambdues notícies van arribar per mar, amb un vaixell com el que veiem en un dels laterals del banc ceràmic dissenyat per Domènec Sugranyes. 

Per procurar un nou hereu, Martí l’Humà es va casar en el castell de Bellesguard poques setmanes després de la mort del seu fill. Una de les candidates pel matrimoni va ser Cecilia d’Urgell, la germana de Jaume d’Urgell. Ara bé, al final, el monarca va triar con esposa a Margarida de Prades. Malauradament, a 1410, el monarca va morir i la nova reina no estava embarassada. Amb Martí I l’Humà, el rei de Bellesguard, s’acabava la nissaga del Casal de Barcelona, a la que pertanyien Jaume el Conqueridor i Pere el Gran. 

En els dos anys següents, diferents pretendents van reclamar la corona d’Aragó, que implicava el domini de Sicília. Al Compromís de Casp de 1412, va sortir guanyador Ferran d’Antequera, de la nissaga castellana dels Trastamara. Contrariat per l’elecció, Jaume d’Urgell, el candidat preferit dels catalans, es va aixecar en armes contra ell, i així és com arribem al context històric on transcorre l’enfrontament de Manrico, oficial de l’exèrcit de Jaume d’Urgell, amb el Comte de Luna, un noble al servei de Ferran I d’Antequera. 

La confrontació va terminar amb la derrota de Jaume d’Urgell, raó per la qual a passat a la història com “el Dissortat”. A continuació, com la seva família, Catalunya també entrarà en decadència. Una crisis que el banc de Domènec Sugranyes resumeix amb la muntanya de Montserrat, símbol de Catalunya, i darrera d’ella, el sol ponent ennuvolat (3), colors freds i la data XCCCCX, 1410, l’any de la mort de Marti I l’Humà. 

En resum, en I vespri siciliani  assistim a l’època de més esplendor de la Casa de Barcelona, gràcies a la conquesta de Sicilià, època de la frase de Roger de Lluría, mentre que, en Il trovatore, pel contrari, som testimoni de la seva caiguda. Verdi va pertanyia a un moviment anomenat Il Risorgimento, que és l’equivalent a La Renaixença de Gaudí i Sugranyes. Tots tres esperaven el mateix, la recuperació de l’esplendor del passat…

Notes

(1) Més informació: Garcés, Ferran (16/11/2023), “Sabies què? Una foto amb sorpresa…”, blog Torre Bellesguard.

(2) La frase original és una mica més llarga. La trobem al capítol CLXVI de la Crònica de Bernat Descolot, un llibre escrit a 1288. Cronològicament, es la segona de les anomenades “Quatre gran Cròniques”, i narra els fets històrics succeïts des de Ramón Berenguer IV fins a Pere e Gran. 

“Ne sol hom pens que galera ne altre vexell gos anar sobre mar, menys de guiatge del rey d’Arago; ne encara no solament galera, ne leny, mas no creu que nengun peix se gos alçar sobre mar, si o porta hun escut o senyal del rey d’Arago en la coha, per mostrar guiatge de aquell noble senyor, lo rey d’Arago e de Cecilia”

Més informació: Garcés, Ferran (24/03/2021), “Roger de Llúria. L’expansió pel Mediterrani”, blog Torre Bellesguard.

(3) Més informació sobre el contrast llum i foscor a la resta del jardí, mitjan el símbol del sol ixent i el sol ponent: Garcés, Ferran (2019), “Els sols de Bellesguard”,  Blog de Torre Bellesguard