Saps què? Gaudí ja va aparèixer com un sant estant viu…  

Per: Ferran Garcés  

Servent de Déu, Venerable, Beat i Sant. Aquestes són els quatre títols del procés de canonització, segons l’Església Catòlica Romana. Antoni Gaudí ha sigut notícia perquè, en plena celebració de la Setmana Santa, ha sigut declarat “Venerable” pel papa Francisco, mort mentre redactàvem aquest article. De fet, va firmar el decret de Gaudí mentre es trobava encara convalescent a causa de la seva infecció respiratòria.   

El següent pas és decalar-ho beat. Un pas que haurà de donar un nou papa. Ara bé, com s’ha publicitat molts articles sobre la beatificació de Gaudí, aquí no direm res sobre aquest tema. Només volem recordar una anècdota que, a la llum d’aquest procés, sembla profètica, i és el fet que l’anomenat “arquitecte de Déu”, ja en vida, va ser descrit com “venerable” i mostrat fins i tot com un sant..  

“El més venerable barbut”  

A 1893 es va fundar el Cercle Artístic de Sant Lluc, una institució amb la finalitat de reunir artistes i persones afins a les idees religioses del bisbe Torras i Bages, gran amic de Gaudí. El mateix arquitecte va ser un dels primers socis, així com els Figueras, la família propietària de Bellesguard (1) Entre els fundadors del Cercle, destaquen els germans Llimona (2). Josep, era l’escultor i va col·laborar amb Gaudí a la Sagrada Família. Joan, que era pintor i freqüentava l’església de Sant Felip Neri, on ambdós tenien el costum d’anar a sentir missa i cantar música gregoriana a última hora del dia. De fet, aquesta era l’església on es dirigia Gaudí la tarda que va ser atropellat.  

A l’oratori d’aquesta església hi ha un quadre anomenat “Alabat sia Déu”. Va ser pintat per Joan Llimona a 1902, l’any que Gaudí estava acabant de construir Torre Bellesguard. En ell, és mostra a Sant Felip Neri, un místic italià del segle XVI, durant la cerimònia de la consagració de la Santa Missa. Mireu detingudament el rostre del sant. En efecte, les seves faccions són les de Gaudí (3)  

El pintor, en certa ocasió, va confessar que la idea d’utilitzar al seu amic com a model li va venir perquè era “el més il·lustre i més venerable barbut que hom podia trobar a l’oratori cada dia a la funció vespertina” (4) No content amb un quadre, va realitzar un segon, on, una vegada més, va fer servir al “venerable barbut” com a model per pintar a Felip Neri. En aquest segon quadre, veiem al sant italià a la muntanya d’Onofre, a Roma, en companyia d’un grup de nens amb instruments musicals (5).  

I al cel, què serem?  

El context musical del segon quadre és important per diversos motius. El principal, pel fet que l’arquitecte i el pintor compartien una gran passió pel cant gregorià. Un amic comú era el músic Lluís Millet, el fundador de l’Orfeó Català, una de les institucions culturals més importants d’aquella època, i el fundador també de la Capella de música de Sant Felip Neri (6)   

Què hagués dit Gaudí del procés de beatificació de la seva figura. Una iniciativa, recordem, adoptada a 1992, és a dir, molt després de la seva mort. Hauria desitjat Gaudí ser “venerable”, “beat”, o fins i tot, un “sant”? Mai ho sabrem, però, potser, la seva resposta hauria estat la que va deixar escrita al llibre de signatures de l’Orfeó Català: “Al cel tots en serem d’orfeonistes”.  

Notes  

(1) Rius Santamaria, C., (2012), Gaudí i la quinta potència. La filosofia d’un art. Universitat de Barcelona, p. 300-311  

(2) Bracons, J., “Joan Llimona i els artistes del Cercle Artístic de Sant Lluc”, a: Fontbona, F. (dir.), El modernisme. Pintura i dibuix, Barcelona, 2002, p. 101-112.  

Més información: Varis autors (2004), Joan Llimona (1860-1926) Josep Llimona (1864-1934), catàleg del MNAC, Barcelona  

(3) Calasanz Laplana, Josep de (1978), “L’Oratori de Sant Felip Neri a Barcelona”, Publicacions de la Abadia de Montserrat, p. 286  

(4) Tarragona, Josep Maria, (3/01/2012), “Agustí Mas i Folch”, web antonigaudi.org  

 (5) A l’article mencionat abans, a la nota 4, també es m bona selecció de detalls sobre la vinculació musical de Gaudí amb la música polifònica, pròpia d’un orfeó, i la seva connexió amb Millet.   

Altre article interessant sobre aquest tema, és: Férrin, Ana Maria (Gener, 2002), “La pasión oculta de Gaudi”, Historia, Año XXV, nº 309, pp. 9-25