Per: Ferran Garcés
Per acabar la nostra sèrie sobre la música a l’època modernista, farem menció a un dels aspectes menys coneguts d’aquell temps. Un aspecte que podem trobar present al funeral de Gaudí, celebrat avui fa gairebé cent anys…
Cantant davant el taüt de Gaudi. Font: Barcelona al detalle
Fem una mica de memòria. El 7 de juny de l’any 1926, que aleshores queia en dilluns, l’arquitecte havia estat atropellat per un tramvia. Al principi, el van confondre amb un captaire. Morirà el dijous dia 10. El seu enterrament, dissabte 12, va ser digne d’un rei. L’acte final va tenir lloc, com no podia ser d’altra manera, a la Sagrada Família, on seria enterrat. Els encarregats de la música fúnebre van ser els membres de l’Orfeó Català, al capdavant, el seu director, Lluís Millet, una de les principals figures de la música en època modernista. És la imatge que mostrem a la capçalera de l’article. Per ser precisos, la peça triada va ser el Rèquiem de Tomás Luis de Victòria, un dels principals representants de la polifonia del Renaixement espanyol. Aviat veurem que no va ser una elecció casual…
Gran amic de Gaudí, Millet havia portat una de les cintes del taüt durant tota la processió fúnebre que arrencava a l’Hospital de la Santa Creu on havia estat atès l’arquitecte. Durant anys, els dos amics havien caminat moltes vegades junts. De fet, existeix una foto d’ells dos passejant al costat de la Sagrada Família, un temple que aleshores tot just començava a enlairar-se (pel lector interessat, recordar l’existència del “Fons Lluís Millet i Pagès” al Centre de Documentació de l’Orfeó Català, ple d’imatges d’aquella època: CDOC.)
La comitiva fúnebre d’Antoni Gaudí pels carrers de Barcelona el 12 de juny de 1926. Font: Casa Batlló.
Foto esquerra: Lluís Millet i Antoni Gaudí davant la Sagrada Família. ca. 1915. Autor desconegut. Fons Lluís Millet i Pagès. Foto dreta: web Arquitectura Catalana.
I, ara, fet el preàmbul, ja podem entrar al tema que ens ocupa avui. Els dos amics compartien, sobretot, una gran passió pel cant gregorià, la música sacra de l’edat mitjana, i la polifonia del Renaixement, dos estils que poca gent associa amb el modernisme català, però que van gaudir d’una gran consideració en aquell moment, encara que sigui un tema poc estudiat i divulgat (1).
En la següent foto, podem veure a Gaudí i Millet entre els participants del primer curs de cant gregorià al Palau de la Música Catalana, celebrat el 1916. Ho va impartir Gregori Maria Sunyol, un monjo de Montserrat vingut a Barcelona només per aquest fi.
Curs superior de Cant Gregorià,. Palau de la Música Catalana, juny 1916.
Retorn als orígens musicals
El cant gregorià i polifònic a l’època modernista fa pensar en la frase més famosa de l’arquitecte: “L’originalitat consisteix en el retorn a l’origen, així doncs, original és allò que torna a la simplicitat de les primeres solucions”, ja que, exactament, és el que va passar mentre Gaudí construïa la Sagrada Família…
Al llarg del segle XIX, la música religiosa s’havia tornat massa sofisticada, amb una creixent presència de cantants professionals i instruments propis de la música profana. A finals d’aquest segle, un grup de monjos va crear el moviment anomenat cecilianisme (nom derivat de santa Cecília, patrona catòlica de la música). El seu objectiu era recuperar la simplicitat de la música original de la litúrgia catòlica, és a dir, el cant gregorià i algunes de les obres polifòniques del Renaixement, com les obres de Tomás Luis de Victòria…
Finalment, el 22 de novembre, dia de Santa Cecília, del 1903, el mateix any en què Gaudí finalitzava la Torre Bellesguard, el papa Pius X va promulgar el Motu Proprio Tra le sollecitudini, un influent decret que fixava les bases del retorn a la puresa de la primera música cristiana (2).
A Catalunya, la causa va trobar molts defensors, malgrat que, com ja hem dit, el tema ha sigut poc estudiat i encara menys divulgat. Tomás Luis de Victòria, menystingut durant molt temps, va ser recuperat per Felip Pedrell, el principal musicòleg en temps de Gaudí. La publicació de totes les seves obres li va portar anys, des de 1898 fins al 1913. Gaudí va ser testimoni actiu d’aquest ambient musical i el va traslladà a la seva obra i vida (3)
Un altre promotor de la música recomanada per Pius X va ser Lluís Millet, gran amic de Gaudí i de Pedrell (4). Millet és famós per haver fundat l’Orfeó Català i el Palau de la Música Catalana, com vam veure al nostre anterior article (enllaç: música en temps de Gaudí). El que no se sap tant és que Millet, com Gaudí, era un fervent creient, i com tal, el capdavanter en la implementació de la reforma litúrgica derivada del Vaticà. No en va, Millet també fou membre de la Comissió Diocesana de la Música Sagrada de Barcelona i el director de la capella d’una església famosa per ser el destí on es dirigia Gaudí el dia que va ser atropellat, un dilluns 7 de juny…
L’església preferida de Gaudí
Sí. En efecte, parlem de l’església de Sant Felip Neri, el temple favorit de l’arquitecte per sentir -i cantar- la missa. De fet, en aquesta església hi ha un quadre força excepcional (enllaç: Gaudí Sant). El va pintar Joan Llimona, un dels grans artistes modernistes i, com Gaudí, un feligrès habitual de Sant Felip Neri. Malgrat la cèlebre timidesa de l’arquitecte, per amistat, Gaudí es va prestar a fer de model del rostre del sant italià. En el quadre veiem a l’arquitecte en una muntanya, en companyia d’un grup de nois cantant i amb instruments musicals. La imatge rememora l’origen del gènere musical d’oratori, que va néixer dins la Congregació de l’Oratori de Sant Felip Neri, coneguda també com a oratorians.
Sant Felip Neri i els nens al Gianicolo. Quadre a l’Oratori de Sant Felip Neri de Barcelona.
Ara resulta més fàcil entendre per què aquell mes de juny de l’any 1926, Gaudí es dirigia cap a Sant Felip Neri, seguint un hàbit ben arrelat, perquè Gaudí no anava només a “sentir” música sinó a “cantar-la” i xarlar, al acabar, amb els seus amics, com Millet, el músic, i Llimona, el pintor. Un altre participant del curs de cant gregorià al qual ja hem fet esment, fou Francesc Pujol, compositor i musicòleg que fou mestre de capella auxiliar de l’església de Sant Felip Neri.
La música del cel
Gaudí estava en contra que les misses fossin cantades per cors i solistes professionals, que convertien als assistents en simples espectadors. Deia: “El poble canta, si no l’himne patriòtic l’himne revolucionari; sinó el cant religiós, el cant blasfem i obscè. És necessari, doncs, que el poble prengui part en els cants de l’Església” (5). També va afirmar: “Diu l’Evangeli i també diu sant Pau que el sentit de l’oïda és el sentit de la Fe” (6).
Un altre dia de juny, el 29, de l’any 1922, Antoni Gaudí va visitar l’Orfeó Català de Barcelona. Allà li van sol·licitar el seu autògraf en el llibre d’or de l’entitat (7). L’arquitecte, que també era un bon dibuixant, va improvisar una al·legoria d’Orfeó, el mític heroi grec, tocant l’arpa i envoltat d’animals. Sota la il·lustració va escriure la següent dedicatòria: “Al Cel tots serem d’Orfeonistes”.
Autor: Antoni Gaudí, “Al cel tots en serem d’orfeonistes. D(ia) de S(ant) Pere, 1922. Font: CEDOC
Notes
(1) Aviñoa, Xosé (1999), Història de la Música Catalana, Valenciana i Balear, IV. Del modernisme a la Guerra Civil (1900-1939), Edicions 62, Barcelona, pp.189-210
Sobre el funeral de Gaudí, es pot trobar un bon nombre de fotos i detalls, a: Tarragona i Clarasó, JM (2016), Gaudí. L’arquitecte de la Sagrada Família. Biografia Breu, Torsimany Books, Barcelona, pp. 358-365
(2) Per consultar el text complet: Del Toro, Raúl (22/11/2014), “San Pio X y la música litúrgica. 2- El motu proprio Tra le sollecitudini”, web info catòlica.
(3) Gustems-Carnicer, J., Calderón-Garrido, D., Arús-Leita, E. (2018), “El aliento invisible: Música y sonido en la obra de Gaudí”, Barcelona, Research, Art, Creation, 6 (1) 72-89
(4) Durant un temps, Lluís Millet va intentar que es representarà una obra de Felip Pedrell en el Park Güell, que just llavors es construïa. S’han conservat les cartes d’aquell projecto, per desgràcia fallit. Millet i Loras, M. Dolors,”Lluís Millet a Felip Pedrell, Epistolario“, Recerca Musicológica, VI-VII, 1986-1987, pp. 261-342.
(5) Bergós i Massó, Joan (edició 2011), Gaudí. L’Home i l’Obra, Lunwerg. Barcelona, p. 44
(6) Puig-Boada, Isidre (1981) El pensamiento de Gaudí. Compilación de textos y comentarios, Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, Barcelona, p. 226
(7) Grassot, Marta (5/02/2021), “El llibre d’or de l’Orfeó Català”, web del CEDOC.
