Modernisme arquitectònic a Cuba: port, jardins i façanes… 

juliol 18, 2025

Per Ferran Garcés 

Què passava a la resta del món mentre Gaudí construïa Torre Bellesguard, entre 1900 i 1909? Avui us proposem una breu ruta a Cuba durant aquest període. Un viatge que hem repartit en dos articles. Atents a la segona part el divendres vinent! 

Per a l’illa caribenya fou un moment important, ja que coincideix amb els primers anys de la seva República, instaurada el 1902, després de la guerra d’independència el 1898. Per a Catalunya també. El cronista Carles Martí, en un llibre escrit el 1918, ens parla de més de 15.000 catalans establerts a Cuba, molts d’ells lligats als oficis de la construcció i el comerç (1). L’eclosió del “modernisme habanero” tingué lloc aleshores, fins al punt que alguns autors parlen de “l’època catalana” (2). Una època intensa però breu. L’any 1919 s’estableix com el seu capvespre, encara que la seva decadència es pot intuir ja uns anys abans. 

Primera parada: el Malecón i el Palau Cueto 

La majoria de les cases “a l’estil català” es concentraren a L’Havana, i, en concret, en les proximitats del seu port, la zona anomenada Habana Vieja. És natural que fos així, perquè en aquell temps el seu port era la principal porta a l’illa. Les obres del seu famós Malecón comencen el 1901 i les primeres cases “a l’estil català” es van edificar al voltant de 1904. 

Malauradament, moltes d’elles van ser destruïdes poc després de la seva edificació (3). Entre les supervivents, destaca el Palau Cueto, finalitzat el 1908 pel mestre d’obres cubà Arturo Marqués, encara que també va estar a punt de desaparèixer en ple segle XXI. L’autor d’un estudi presentat el 2009, parlant d’aquest i altres edificis similars, escrivia: “el conjunto de obras modernistas que posee hoy en día la Ciudad de la Habana se encuentra todavía en un preocupante estado de degradación e incluso de inminente desaparición” (4). Per fortuna, el Palau Cueto, transformat en un hotel de luxe, ha sobreviscut. 

D’aquella època existeix un curiós document. Curiós perquè és una crítica i la firma Alejo Carpentier, un dels millors novel·listes cubans. El 1941, i de manera retrospectiva, digué: “Para desgracia nuestra, el Malecón fue poblado de casas en épocas en que los contratistas catalanes hacían estragos en nuestras avenidas y repartos, con sus columnas compradas al por mayor y balaustradas a tanto el metro” (5). 

L’última part del text es deu al fet que la majoria dels projectistes i artesans catalans estaven especialitzats en l’elaboració de peces prefabricades, gràcies a la nova tècnica del ciment, que permetia reproduir qualsevol decoració amb menys temps i, consegüentment, menys cost. Carpentier fa servir la paraula “contratistas” perquè molts d’ells no eren arquitectes sinó constructors especialitzats a reformar les façanes d’edificis d’estil colonial amb motllures d’aspecte modernista: balustrades, columnes, mènsules, o “monuments funeraris”, com llegim en un cartell publicitari de Mario Rotllant, un ebenista que esdevingué el constructor més famós de Cuba (6). Mentre l’exterior semblava modernista, com observa la historiadora Montserrat Villaverde, “La configuració dels espais interiors dels edificis seguia els preceptes bàsics de l’arquitectura de final del segle XIX, i, de forma general, sense modificacions significatives” (7). 

Segona parada: Los Jardines de la Tropical 

La primera obra d’importància del nou estil, segons diferents fonts, fou Los Jardines de la Tropical. La seva inauguració tingué lloc el 1904, l’any que Gaudí ja havia enllestit la casa principal de Torre Bellesguard. Curiosament, Ramón Magriña i Alsina, l’artífex d’aquests jardins caribenys, igual que Gaudí, havia nascut a Reus. Com altres catalans, es va especialitzar en la fabricació de pedra artificial i tota mena d’ornamentació de ciment, però la seva autèntica passió era la jardineria. Per aquesta raó, va allotjar-se en els seus jardins per poder cuidar-los millor (8). 

En poc temps, els jardins, que incloïen un castell i la fàbrica de cervesa Tropical, propietària dels terrenys, es van ampliar amb diferents espais d’oci i entreteniment, com grutes artificials, laberints, berenadors, glorietes, bars, i, fins i tot, una sala inspirada en L’Alhambra de Granada. Alguns autors han vist similituds amb el Park Güell, una obra de Gaudí iniciada el 1900 i acabada el 1914 però inaugurada com a parc públic el 1926. En conseqüència, segons les fonts cubanes, aquests jardins no van ser cap còpia, ja que es van inaugurar abans (9). En realitat, es tracta d’un mateix marc estètic, cultural i comercial, que afavoria les similituds, malgrat les lògiques diferències locals. 

Tercera parada: la Casa de los Pelícanos 

Una d’aquestes diferències és el fet que a Cuba també va tenir una gran importància l’Art Nouveau, el moviment paral·lel al modernisme català en l’àmbit franco-belga, fins al punt que totes dues influències sovint es confonen. En la pràctica, L’Havana és l’única ciutat d’Amèrica Llatina inscrita en la Xarxa Art Nouveau, i, a moltes webs cubanes, es fa servir més el terme Art Nouveau que el de modernisme. 

La següent visita és un exemple d’aquesta influència franco-belga. Igual que el Palacio Cueto, la Casa de los Pelícanos ha sigut objecte d’una gran reforma fa poc i, avui en dia, és la seu d’un espai cultural per a la promoció de l’Art Nouveau (10). D’altra banda, existeix la Vitrina de Valonia que, com el seu nom indica, està dedicada a promoure la cultura belga. En canvi, no existeix cap centre similar d’àmbit català i/o modernista. Almenys, avui en dia. Els que van existir en el passat han desaparegut. D’ells parlarem el divendres vinent. 

Tornem ara a la Casa de los Pelícanos. L’edifici original es va construir a finals del segle XIX, però com molts altres, a principi del següent segle, la seva façana es va adaptar a l’ornamentació criticada per Alejo Carpentier i avui motiu de nostàlgia. Tempora mutantur! 

Quarta parada: La Quinta de les Delicias 

Com dèiem a l’inici, poques són les cases de “l’època catalana” amb un plantejament integral, tant a l’exterior com a l’interior, com és el cas dels habitatges dissenyats a Catalunya per Gaudí, Domènech i Montaner o Puig i Cadafalch. La Quinta de les Delicias és una excepció, només que el seu artífex fou Charles Le Brun, un arquitecte belga assentat a Nova York, que li va donar un aire de castell gòtic francès. La història de la finca i la seva propietària, Doña Rosalia Abreu, és fascinant, però, per raons d’espai, només destacarem un petit detall de l’interior que diu molt del moviment de mercaderies i influències d’aquella època. 

Parlem del mosaic hidràulic, una de les tècniques més icòniques del modernisme i/o de l’Art Nouveau. A Catalunya, el seu fabricant més famós fou la marca Escofet. Doncs bé, si seguim el rastre del model de paviment hidràulic número 1019 d’aquesta fàbrica, veurem com aquells vaixells de vapor, en algun moment, van portar l’esmentat model a l’Havana, perquè el trobem a La Quinta de las Delicias. Dos anys més tard, Domènech i Montaner el faria servir també a la Casa Lleó Morera. Aquest últim detall és un dels exemples que la investigadora Montserrat Villaverde fa servir per il·lustrar un parell d’interessants rutes a partir del paviment català arreu del món, confirmant un detall que sovint s’oblida: el modernisme català no va ser un art sedentari, relegat només a Catalunya. Ben al contrari, va ser un estil de caràcter mòbil, que es va expandir a altres indrets (11). 

Cinquena parada: La Casa Fradera 

Entre els arquitectes de l’època catalana, sobresurt Mario Rotllant i Folcarà, de qui ja hem mostrat publicitat seva a l’inici de l’article. Va néixer i morir a Barcelona, però, entre 1905 i 1924, residí a l’Havana, on va esdevenir el principal constructor. La seva obra més coneguda és la Casa de Joan Fradera, al carrer Cárdenas, núm. 107, una de les zones amb més habitatges de “l’època catalana”, conjuntament amb els carrers Obispo i Neptuno, dues populars artèries de l’Havana Vella, la zona que mira als primers trams del Malecón. L’existència del taller de Mario Rotllant al carrer Cárdenas, centre del seu radi d’acció en les proximitats, pot haver contribuït a aquesta concentració d’obres modernistes en uns pocs carrers (vegeu: catàleg d’obres modernistes de l’Havana). La següent imatge és un seguit de cases al carrer Cárdenas amb l’Apodaca. Totes elles, projectades per Rotllant. 

Fora d’aquests carrers, la presència del modernisme a l’Havana i la resta de Cuba es redueix a exemples aïllats escampats per la ciutat. Un d’ells és la Masia L’Ampordà, també de Mario Rotllant amb la col·laboració d’Ignasi de la Vega Ramonteau. Construïda entre 1918 i 1919, és una de les últimes edificacions de l’època catalana. Avui en dia allotja una escola, però ha conservat molts dels detalls ornamentals originals. L’element més famós d’aquesta casa són els bancs exteriors de trencadís verd, amb incrustacions de flors. 

Sisena parada: Camagüey 

Després de l’Havana, amb un centenar d’obres modernistes, la segona ciutat cubana amb més patrimoni és Camagüey, una ciutat situada cap al centre de l’illa, però només amb una desena d’exemples (vegeu: Obres modernistes a Camagüey). 

De totes elles, potser la més curiosa és la casa de l’Avinguda Finlay, construïda pel mestre d’obres català Antonio Moya i Andreu. Com veiem a les següents fotos, la part superior de la seva façana recorda molt a la coneguda Casa Batlló, del Passeig de Gràcia, a Barcelona (12). Ara bé, això no vol dir, com ja hem comentat, que el modernisme cubà sigui un préstec de l’arquitectura catalana. Al contrari, les obres realitzades a l’illa caribenya es caracteritzen pel seu eclecticisme, és a dir, barreja d’estils. De fet, la petjada dels catalans a l’illa caribenya no sempre es troba en edificis d’aspecte modernista. D’això i més coses parlarem el divendres vinent! Us esperem a l’Estació Central de l’Havana… 

Notes 

(1) Martí, Carles (1918), Los catalanes en América (Cuba), Minerva, Barcelona 

(2) Segura Soriano, Isabel (1999), 7 passejades per l’Havana, La Campana, Barcelona, p. 87 

(3) Mestre Martí (2015), Patrimonio arquitectónico del siglo XX: el legado Art Nouveau de la Habana, Universidad Politécnica de Cartagena, p. 17  

(4) Ibíd., p. 7 

(5) Ibíd., p. 16 En aquesta referencia, mencionen critiques d’altres autors.  

(6) Redacció (30/11/2001), “Ornamentos por encargo”, Opus Habana, Vol. V. Nº 1, 2001, pp. 44-52 

“La utilización a gran escala del cemento ofreció una vía mucho más rápida y sencilla que los trabajos de cantería para producir los motivos ornamentales. Además, los talleres de fundición permitían elevar la productividad con una mano de obra menos especializada. Podía garantizarse con facilidad la similitud entre las diferentes piezas y una mayor agilidad en su elaboración. Mientras un maestro cantero tardaba aproximadamente tres días en conformar un capitel corintio por citar un ejemplo, en un taller de fundición se producían tres capiteles por molde cada día”.  

(7) Villaverde, Montserrat ( ), “Cloenda: dos itineraris modernistes”, web de la Enciclopèdia Catalana,  

(8) Callejo, Jordi (20/10/2013), “Herència del jardí modernista a Cuba. Els Jardins de La Tropical”, web Jardins Patrimoni 

(9) Rodríguez Marcano, Yamira (24/06/2016), “Los Jardines de La Tropical (II), web Habana Radio. 

(10) Redacció (23/09/2020), “Casa de los Pelicanos: futura sede cubana de la exposicion Naturaleza del Art Nouveau”, web Italia-Cuba  

(11) Villaverde, Montserrat, Op. Cit.,  

(12) Mestre Martí, Op. Cit., p. 9-12