La música en temps de Gaudí: visita al Palau de la Música Catalana

Per: Ferran Garcés

El terme modernista, aplicat a la música, està envoltat d’ambigüitat (1) Alguns musicòlegs fins i tot es pregunten si va existir la música modernista, o si seria més adequat parlar de la música en l’època modernista. En el nostre article anterior vam prometre respondre a aquesta pregunta, o, si més no, intentar-ho.

A la recerca d’una resposta, us proposem visitar el Palau de la Música Catalana, construït per Lluís Domènech i Montaner, entre 1905  i 1908, és a dir, al mateix temps que Gaudí acabava la  Torre Bellesguard. Tres grups escultòrics d’aquest exemplar edifici resumeixen els ideals musicals d’aquella època. El panorama real, però, era força més complex i requeriria un text molt més llarg (2)

Començarem per les escultures que dominen l’escenari del palau. El de la dreta, mira cap al nord d’Europa i simbolitza la música “culta”. El de l’esquerra, ho fa cap a casa nostra, i representa la música”popular”. La música en època modernista va fluctuar entre aquests dos corrents.

Mirant cap al nord d’Europa

D’un extrem de l’escenari del Palau de la Música, emergeixen uns cavalls al galop, obra dels escultors Dídac Massana i Pau Gargallo. És una referència a “La cavalcada de les valquíries”, una coneguda peça musical de Richard Wagner, el compositor romàntic que va dominar la cultura de Barcelona entre finals del segle XIX i principis del XX, eclipsant la tradició operística italiana anterior. Tanta va ser la seva influència que, a 1901, es va constituir l’Associació Wagneriana, i per entendre la seva importància, com diu el musicòleg Roger Alier, “només cal mirar les llistes de socis i adherents per trobar-hi el bo i millor de la burgesia liberal catalana.” (3) Podem sentir l’eco d’aquesta cavalcada a Torre Bellesguard?…

Segons, Josep M. Vall i Comaposada, especialista a Bellesguard, “És possible que en el moment de construir Bellesguard, Gaudí fos influït per l’onada wagneriana que amarava les elits culturals barcelonines. La figura d’una misteriosa muntanya sagrada i el fet que el rei Martí posseís la relíquia del presumpte Sant Greal, lligaria Bellesguard ema el mite wagnerià de Montsalvat”, la mítica seu de la preuada relíquia a les òperes de Lohengrin i Parsifal (4)

A sota de la cavalcada sobresurt el bust de Beethoven, l’altre compositor representant d’Alemanya, el país que esdevingué un model social i cultural pels modernistes (5). Era molt més que un gust musical, es tractava també d’assolir el nivell de qualitat musical requerit per interpretar les obres d’aquests compositors. En paraules de Xosé Aviñoa, especialista en el modernisme, la renovació teatral de Catalunya té l’arrel en Wagner i la del “sinfonisme” en Beethoven (6)

La inclinació nòrdica va augmentar amb l’interès per l’escola francobelga, sota el mestratge de César Frank i Vicent D’Indy Els seus introductors a Barcelona van ser el compositor català Enric Morera, qui va estudiar a Brussel·les, i el violinista belga Mathiew Crickboom, qui es va establir uns anys a Barcelona, influint significativament en el desenvolupament de la música de cambra. Un altre figura clau del renaixement musical de Cataluña fou Antoni Nicolau, director de concerts memorables, tant d’autors europeus com locals, i cap visible de la renovació pedagògica musical al davant de l’Escola Municipal de Música (7).

Mirant cap a casa nostra…

El segon grup escultòric és un homenatge a Josep Anselm Clavé. Digne fill de la Renaixença, aquest compositor va combinar el seu talent artístic amb l’activisme social i, fins i tot, la política. La principal característica dels cors que porten el seu nom és que els integraven treballadors de tota condició. Moltes vegades, en lloc d’un teatre, els cors de Clavé van actuar en carrers i placés, escenari de multitudinàries trobades. Al Palau, el bust de Clavé es complementa amb una al·legoria de Les flors de maig (1853), la seva cançó més coneguda. L’escultor fou, un altre cop, Pau Gargallo.

Per entendre la figura de Clavé cal recordar que, d’una banda, va introduir el moviment coral a Catalunya, tal com es començava a fer al nord d’Europa. D’altra banda, va proporcionar eines culturals a les classes obreres, al mateix temps que fomentava el moviment associatiu, més enllà de l’àmbit estrictament musical. El seu exemple va ser reproduït després per un gran nombre d’entitats similars arreu Catalunya i la resta d’Espanya (8) Algunes d’elles, però, ho integraran cantants professionals. La més influent de totes fou -i encara ho és- l’Orfeó Català, fundat pels mateixos promotors del Palau de la Música Catalana: els compositors Amadeu Vives i Lluís Millet, aquest últim molt bon amic de Gaudí.

La cançó popular catalana

Fins ara, hem vist els dos grups escultòrics a dins del Palau de la Música Catalana. El tercer està emplaçat a fora, en una cantonada de la façana de l’edifici, com si fos la proa d’un vaixell. Rep el nom de “La cançó popular”. Tot i que l’escultor fou Miquel Blay, el programa iconogràfic és obra del mateix Domènech Muntaner, l’arquitecte de l’edifici. L’escultura mostra una donzella que representa la cançó, acompanyada del poble català, encarnat per personatges de diferents edats i oficis. “Damunt del grup -en paraules del mateix Domènech i Muntaner- s’alçà en actitud protectora St. Jordi, patró de Catalunya”.

No és estrany que fos en aquesta època quan comencin a sonar cançons tan emblemàtiques per Catalunya com Els Segadors  (1892) de Francesc Alió; L’Emigrant (1894) d’Amadeu Vives, amb text de Jacint Verdaguer, el poeta més admirat dels seus tempos, o La Santa Espina (1908), d’Enric Morera, amb text d’Àngel Guimerà, altre dels grans referents literaris del moment. Al mateix temps, tenyí lloc una incansable recerca d’antigues cançons i tradicions. Resultat d’ella va ser la recuperació de la sardana que, en aquesta època, esdevingué un símbol nacional.

No és estrany tampoc que fos també aleshores que diferents músics i artistes modernistes impulsessin el Teatre Líric Català, nom que engloba una sèrie de produccions amb l’objectiu de fer front al predomini de la sarsuela en castellà en la vida quotidiana de Barcelona (2) Entre els seus principals promotors destacaren el ja mencionat Enric Morera, autor d’una obra emblemàtica del modernisme, La Fada, o el pintor i empresari teatral Lluís Graner. Mentre construïa Torre Bellesguard, Gaudí va col·laborar amb el segon per decorar la Sala Mercè, local que havia de servir d’exemple “d’espai d’art integral”

No és estrany tampoc que el modernisme fos també l’època dels primers artistes catalans de renom mundial, com Isaac Albéniz, Enric Granados o Pau Casals, famosos per harmonitzar i internacionalitzar tant la música espanyola com catalana, amb una producció musical que segueix sent escoltada en l’actualitat.

Notes

(1)  Aviñoa, Xosé (1985), La música i el modernisme, Ed. Curial, Barcelona, pp. 360-362

Veure també: Harrison, Charles (2000), “¿Qué és el modernisme?”, en Modernismo, Tate Gallery Publishing, pp. 6-15.

(2)  A tall d’exemple, la sarsuela va ser durant 1898 l’espectacle preferit del públic, però, aleshores, les obres podien ser designades amb diferents denominacions, segons la font consultada, com “opereta” o “juguete”, fet que dificulta la realització de qualsevol resum. Veure: Lahera Aineto, Celestino (2013), “La recepción de la Zarzuela en la Barcelona de 1898”, Revista Catalana de Musicología, núm. V), p. 113-133.

(3)  Alier, Roger (2004), “La música en el modernisme”, web de la Enciclopèdia Catalana

(4)  Vall i Comaposada, Josep M. (2014), Bellesguard. De la residencia de Martí el Humano a la torre Gaudí, Duxelem Editorial, p. 122-123

(5)  Aviñoa, Xosé (1985), pp 357-358. “Els modernistes vivien d’esquena a Espanya, no tan sols per un refús del centralisme estrictament polític, sinó també, i sobre tot, perquè consideraven que la veritable regeneració venia del nord.” Tot i així, alguns compositors catalans de l’època van inspirar-se en la música espanyola, com Amadeu Vives, Granados o Albéniz.

(6)  Ibid., p. 339-343

(7)  L’obra de referencia sobre el tema que ens ocupa avui és el ja mencionat de Xosé Aviñoa (1985). En aquest llibre, el únic capítol dedicat a un nom propi és el d’Antoni Nicolau. Op. cit., pp. 56-111.

(8)  Gómez Amat, Carlos (2004), “Lírica y canción. Música coral”, en: Historia de la música española, vol. 5. Siglo XIX, Alianza Editorial, Madrid, p. 100-101

Veure també on line: Puig Ortiz, Xaver, “Breu història -didàctica i informal- del cant coral a Catalunya”, web del Palau de la Música Catalana.