Margarida de Prades

Per Esteban Galindo.

Passava el matí del disset de setembre de 1409, i Margarida encara no s’ho acabava de creure. En breu seria la dona de Martí I i per tant, reina de la Corona d’Aragó. No feia ni vuit anys que ella, amb la seva germana, i amb només dotze anys, va entrar a la Cort de la reina Maria de Luna, dona del rei Martí l’Humà. La mort del seu pare, en Pere de Prades, va precipitar la decisió de la seva mare, Joana de Cabrera, que va veure l’oportunitat de donar una bona formació per a les seves filles i alleujar la difícil situació econòmica de la família.

Durant els anys que va ser dona de companyia de la reina, va conèixer de primera mà el funcionament i protocols de la vida palatina. Maria de Luna la tenia en bona estima i la va portar en tots els seus viatges per la Corona d’Aragó fins a la seva mort l’any 1407. La reina li va encomanar l’amor per la cultura, especialment l’estima pels llibres, i sobretot l’oportunitat d’establir contacte amb el rei Martí.

Tot això sense ni tant sols poder-se imaginar que a la mort de Martí el Jove, fill i hereu del rei vidu, davant les pressions per donar estabilitat a la corona, Martí l’Humà l’escolliria com a la nova esposa que li havia de donar un successor.

Al setembre de 1409, a Bellesguard, la vida de Margarida donava un gir inesperat, es converteix en la reina de la Corona d’Aragó amb la missió urgent de quedar-se embarassada per donar un hereu. Però les pressions, l’avançada edat i poca salut del rei Martí, van complicar-ho. Es van intentar remeis casolans, pocions, fins i tot la intervenció divina, amb una visita a Montserrat, però no es va aconseguir ja que al maig de 1410 moria el rei.

El seu futur com a reina vídua, però, quedava garantit, almenys en el plànol econòmic, ja que havia heretat importants propietats com el Palau Reial Menor o Bellesguard, això sí, amb la condició que no podia contraure matrimoni de nou.

Malgrat això, Margarida es va casar d’amagat l’any 1415, amb el valencià Joan de Vilaragut, amb qui va tenir un fill només un any després. Per poder justificar la presència del seu marit al seu costat, el va anomenar camarlenc, és a dir, administrador dels seus béns. Per cert, uns béns que van minvar de manera ràpida, provocant una situació delicada, especialment crítica a partir de l’any 1420, moment en què es fa públic el seu segon matrimoni i que va comportar-li la pèrdua de la seva pensió de reina vídua.

Foragitada dels seus palaus, va demanar ser acollida al monestir de Valldonzella, a Barcelona, on la seva tia, Constança de Cabrera, era l’abadessa, qui a més la va ajudar a pagar el deutes i a deslligar-se de tots el vincles materials, per ingressar a la vida monàstica i trobar la pau fins al final dels seus dies. Margarida va morir l’any 1430 a Bonrepòs, on va arribar a ser abadessa.

Fresc contemporani de la sala curias iuris de la Universitat Abat Oliva CEU, on es recrea el matrimoni de Margadida de Prades amb el rei Martí l’Humà. Els altres personatges són, d’esquerra a dreta, sant Vicent Ferrer, el seu germà Bonifaci i el papa Benet XIII.