Sabies què?: La Santíssima Trinitat i una missa

Per: Ferran Garcés

El passat 8 de desembre vam començar una sèrie de tres articles que hem denominat “El Tríptic de la façana espiritual de Bellesguard”. El vam inaugurar amb la celebració de la Immaculada Concepció. Avui seguirem amb un altre dogma, el de la Santíssima Trinitat. Ambdós eren molt estimats per Gaudí. Segons la definició de l’Enciclopèdia Catalana, estem parlant d’un “Misteri, sovint considerat com a nucli fonamental del cristianisme, segons el qual Déu és alhora Déu Pare, Déu Fill i Déu Esperit”.

Al marge de les creences personals de cadascun, aquest misteri representa un dels grans motius d´inspiració de l’art europeu, des de l’Edat Mitjana fins a la Moderna. El trobem al portal de la Glòria de la catedral de Santiago de Compostela, en forma d’escultura, o en els quadres de grans pintors com Rubens, Dürer, el Greco i Ribera. Torre Bellesguard no és una excepció a aquesta llarga tradició iconogràfica. Aquí Gaudí el va representar de manera figurada amb una original juxtaposició de tres balcons, que representen el Pare, el Fill i l’Esperit Sant, respectivament. Gaudí, a més a més, els situa just al damunt d’una salutació de la Immaculada Concepció en la porta principal de la casa (veure entrada anterior).

A continuació seguirem l’empremta del dogma de la Santíssima Trinitat en l’àmbit musical i, com les misses són una part important de la tradició de Nadal, hem pensat que seria encertat sentir un exemple amb una de molt especial: l’anomenada Missa de Barcelona, composta al voltant de 1360, és a dir, poc després del naixement, el 1356, de Martí I, el rei que va residir a Bellesguard. En aquella època, per influència del dogma de la Santíssima Trinitat, tot el que era perfecte havia de ser trinari. En conseqüència, els músics parlaven de “tempus perfectum”, per referir-se als compassos de tres temps, i de “tempus imperfectum”, als que no ho eren. La Missa de Barcelona és un exemple.

La missa esmentada va romandre perduda, fins al 1925, quan el musicòleg Higini Anglès la va trobar a la Biblioteca de Catalunya. Encara que poc coneguda, és una peça de gran valor històric perquè es considera un dels primers cicles complets de música polifònica religiosa, junt amb d’altres misses franceses (1). Totes elles són composicions del segle XIV, el segle de Martí I l’Humà.

La missa de Barcelona, en concret, presenta influències de l’escola d’Avinyò, la ciutat on va rebre la tiara papal l’aragonès Benet XIII, més conegut com a Papa Luna. Martí I el va visitar allí en dues ocasions i, uns anys després, el pontífex li retornaria la visita a Bellesguard. Avinyó era, en aquella època, un important pont d’influències culturals entre França i la Corona d’Aragó (2). Sembla que va ser Pere IV, el pare de Martí I, qui, després d’una visita oficial a la ciutat francesa, va començar a renovar el repertori de la capella real aragonesa amb composicions de l’“Ars nova”, el nou estil on s’emmarca aquesta missa (3).

Des del punt de vista formal, els musicòlegs consideren que aquesta obra és una col·lecció d’obres diferents, o dit d’una altra manera, que les seves parts no van ser escrites per formar una unitat. Malauradament, no ha sobreviscut el nom de l’autor o autors. El nom de la missa fa referència a què és en aquesta ciutat on es conserva el manuscrit.

El que si sabem és que Martí I –també conegut com l’Eclesiàstic- va ser un gran col·leccionista de relíquies i obres religioses, a més a més de mecenes de les arts, una tradició ben arrelada a la seva família. No seria estrany, en conseqüència, que el monarca manés tenir una còpia de la Missa de Barcelona per la seva pròpia capella.

Resulta temptador imaginar al rei Martí I sentint la missa de Barcelona -total o parcialment- al seu castell de Bellesguard, on hi havia una capella i on el va visitar el Papa Luna i altres personalitats religioses de renom, com Sant Vicent Ferrer. La versió que nosaltres sentirem és a càrrec d’Obsidienne, un grup fundat el 1993 per Emmanuel Bonnardot. Per coherència amb el tema que ens ocupa, sentirem el Sanctus. Una part que, antigament, es coneixia com a trisagi, ja que el terme “sanctus” (sant) es repeteix tres cops a l’inici de l’himne, en honor una vegada més de la Santíssima Trinitat. El disc triat va ser publicat el 1995, pel segell Opus 111, amb el títol de Barcelona Mass-Song of the Sibylm. Relaxeu-vos i imagineu un viatge en el temps, i és que la de Bellesguard, com veieu, és una llarga història. Aprofitem també per desitjar-vos una molt bona entrada d’any.

En llatí

Sanctus, Sanctus, Sanctus, Dominus Deus Sabaoth; pleni sunt caeli et terra gloria tua. Hosanna in excelsis. Benedictus, qui venit in nomine Domini. Hosanna in excelsis.

En català

Sant, Sant, Sant, Sant és el Senyor, Déu de l’univers, el cel i la terra són plens de la vostra glòria. Hossanna a dalt del cel. Beneït el qui ve en nom del Senyor. Hossanna a dalt del cel.

Notes

(1) Aquestes altres misses, a més a més de la de Barcelona, van ser les de Tournai, Sorbona, Tolouse i la més famosa de totes, la de Messe de Nostre Dame, l’única de la qual en coneixem l’autor, Guillaume de Machaut.

(2) Sobre els intercanvis culturals entre Martí I amb Avinyó, veure: Español Bertran, F.: “Artistas y obras entre la Corona de Aragón y el Reino de Francia”, Universidad de León, 2009, p. 257.

(3) Gómez Muntané, Mª Carmen, “El ms. M 971 de la Biblioteca de Catalunya (Missa de Barcelona)”, Butlletí de la Biblioteca de Catalunya, 10 (1982-84), p 177.