was successfully added to your cart.

Fragment del retaule de l’església parroquial d’Albesa. El feren realitzar els pares de Cecília, Pere d’Urgell i Margarida de Montferrat i hi figuren els seus escuts.

Per Fernando Garcés.

Els cinquanta anys posteriors a la mort de Martí I, la història del palau de Bellesguard té a una dona com a protagonista. Des de 1410 fins 1422, Margarida de Prades, la segona muller de Martí I. Després, fins a 1431, Violant de Bar, la segona muller de Joan I, el germà de Martí I. Per últim, fins a 1460, Cecilia II d’Urgell, la que podia haver estat la segona muller de Martí I. Totes elles van caure en desgràcia els últims anys de la seva vida, però, potser, la figura més tràgica fou l’última…

Durant 50 anys Bellesguard va estar en mans de grans dones de la nostra història: Margarida de Prades, Violant de Bar i Cecília d’Urgell.

Cecília va néixer en la família més poderosa de Catalunya després del Casal de Barcelona: el llinatge dels comtes d’Urgell. Ambdues nissagues es remuntaven als inicis dels comtats catalans. El 1406 es va celebrar un important enllaç entre aquestes famílies, la de Jaume II d’Urgell, germà de Cecilia, amb Isabel d’Aragó i de Fortià, germanastra de Martí I l’Humà (els dos tenien el mateix pare, Pere III el Cerimoniós, però diferent mare). Aquest matrimoni feia al promès sentir-se molt a prop del tron, i, per tant, molt cobdiciós.

El 1409, la pròpia Cecilia fou candidata a casar-se amb Martí I, però el monarca va preferir a Margarida de Prades, d’una família més humil, potser per frenar les ambicions del seu cunyat. Malauradament, el matrimoni no va aconseguir donar a la corona cap hereu i el rei, cada dia més malalt, es resistia a nomenar un hereu. Encara és motiu de debat determinar les raons per les quals Martí I va mostrar tants dubtes respecte a la seva successió. El que està clar és que aquestes vacil·lacions van revifar els conflictes entre les famílies nobiliàries del reialme ja abans de la seva mort el 1410. En conseqüència, la lluita pel poder no va trigar en esclatar. Per intentar resoldre-la es va convocar una votació al Compromís de Casp (1412). El candidat guanyador va ser Ferran I d’Antequera, nebot de Martí I.

Un altre debat és la causa de la mort del rei i, en particular, les sospites de que hagués estat enverinat per la dona i la mare de Jaume d’Urgell, el candidat favorit. En qualsevol cas, la decisió del Compromís de Casp allunyava del tron al germà de Cecília. En pocs anys, la corona reial havia defugit tant de Cecília com de Jaume. Els Urgell havien d’acatar la votació o alçar-se en rebel·lió? Segons la llegenda, la mare del comte, li va dir aleshores una frase proverbial: “Fill, o rei o res”. No hi havia marxa enrere. Els Urgell es van aixecar en armes per disputar la corona als partidaris del nebot de Martí I, però, en poc temps, la seva revolta fou sufocada. El 1414, l’últim compte d’Urgell va ser processat i condemnat a empresonament perpetu. Per aquesta raó, la memòria popular recorda al germà de Cecília com “El Dissortat”. El que la història ha oblidat és el destí igualment desventurat de la resta del seu llinatge, una família que, en aquell moment, estava formada, sobretot, per dones.

Jaume II el Dissortat i Ferran d’Antequera.

El primer càstig va ser la confiscació de totes les riqueses i títols de la família caiguda en desgràcia. A continuació, el nou monarca va obligar a les dones dels Urgell a presenciar el judici contra “El Dissortat” i, poc després, la luxosa celebració de la seva coronació a Saragossa. A més a més, el nou monarca va processar per traïció a Margarida de Montferrat, la mare de Cecília, i a Elionor, la serva germana gran.

Sense cap lloc on anar, Cecília i les altres dones dels Urgell, com l’esposa i les filles del seu germà, es van refugiar al monestir de Sixena, a Osca, que, durant la revolta, s’havia mostrat fidel a la causa urgellista. Quan Ferran I ja havia mort, les refugiades van abandonar el monestir a causa d’un brot de pesta. A partir d’aleshores el destí les portarà per camins diferents. El 1420, Margarida, la mare, va morir al castell de Morella, a Castelló, on residia confinada des de 1414. El 1424, la seguiria Isabel, l’esposa de “El Dissortat”, apartada de les seves filles, en Alcoleja (Alcolea de Cinca), a Osca. El 1430, la pesta es durà a Elionor, la germana gran, després d’haver passat setze anys de vida contemplativa a l’ermita de Sant Joan de la Muntanya, a Montblanc. El 1433, serà el torn de “El Dissortat”, que morirà en una presó a Xàtiva, València.

Però, i Cecília, què va ser de la nostra protagonista? Per sortir de la misèria, la comtessa que podia haver estat reina es va casar amb el vell i vidu vescomte Bernat IV de Cabrera, que va morir poc després del casament sense descendència. Amb els diners de l’herència Cecília va poder comprar la torre de Bellesguard, l’11 de febrer de 1446. Gràcies a l’arxiu de la comunitat de Sant Just i Pastor, l’anomenat Llibre de Bellesguard o Fons Gualbes, sabem que el preu va ser de 2.374 lliures i incloïa els edificis, vinyes, camps, horts i boscos de la propietat en franc alou. Ara bé, la nostra protagonista no va gaudir plenament de la seva nova propietat, cada vegada més afectada pels records dels seus familiars morts i les desgràcies que també es van abatre sobre les filles del seu germà.

Tot i que va intentar un cop i un altre recuperar part de l’antic patrimoni familiar, no consta enlloc que ho aconseguís. Ben al contrari, malgrat residir al palau de Bellesguard, va passar els últims anys de la seva vida en una situació bastant precària. En un testament publicat el 24 d’octubre de 1460, Cecília menciona alguns objectes valuosos, però molts estaven empenyorats. Ironies de la vida, va morir sense descendència en el mateix palau on es van esfumar les esperances d’un nou hereu per part de Martí I. Amb ells s’extingiren els seus respectius llinatges, dos dels més antics i prominents de Catalunya.

De Cecília, la seva biògrafa Virgínia Costafreda Puigpinós, escrigué: “tot i la dissort, que va perseguir la seva família fins al final, i la solitud amb què es va veure obligada a viure, se’ns representa com una dona coratjosa que va intentar fer-hi front fins al final”.