was successfully added to your cart.

El vanguardista viaducte del Torrent de Betlem. Per Fernando Garcés. 

Abans de l’arribada de Gaudí a Bellesguard, a les fotos de l’època, es pot veure un camí públic que travessava les ruïnes de castell de Martí I. L’esmentat sender discorria des del poble de Sant Gervasi, llavors independent de Barcelona, fins al seu cementiri, situat avui per sobre de la Ronda de Dalt.

A l’adquirir la finca Maria Sagués el 1900, aquesta part de camí va quedar dins del recinte privat, de manera que va ser necessari habilitar un desviament fora dels murs. No obstant això, allà, discorria el torrent de Betlem, especialment cabalós quan plovia. Per salvar la seva gual, Gaudí va seguir un model que ja havia experimentat uns anys abans en els viaductes de Park Güell.

L’obra va ser realitzada entre maig i agost de 1908, després de la construcció de la Torre. Fins fa poc, es pensava que, per a la seva execució, Gaudí va comptar amb l’ajuda de Joan Rubió i Bellver. No obstant això, una recent investigació a càrrec del fill de Josep Maria Jujol, assenyala que el projecte el va començar Rubió però el va acabar Josep Maria Jujol, qui llavors començava a col·laborar amb el mestre.

Durant un temps, aquesta obra va estar en un estat lamentable, oculta darrera de parets de maó improvisades per impedir el seu enfonsament. La restauració es va realitzar en l’any 2006 gràcies als beneficis generats per la Ruta Gaudí i va ser impulsada per l’Institut de l’Paisatge Urbà de l’Ajuntament de Barcelona.

En els estudis realitzats llavors, va sorprendre la relació d’aquesta obra amb els principis de l’arte povera ( “art pobre”), un moviment artístic sorgit a Itàlia al voltant de 1960 i que es basava en la utilització de materials humils i, generalment, no industrials . Mig segle abans, Gaudí ja va aprofitar -avui diríem, “va reciclar” – pedres desiguals trobades en el mateix lloc i, el que és més sorprenent, material sobrant de la construcció de la Torre Bellesguard. En l’acte d’inauguració, Giralt-Miracle, llavors comissari de l’Any Gaudí, ha assenyalat que Gaudí “Hauria pogut fer un simple mur de contenció, però va optar per l’estructura porticada”. Una estructura que, d’una banda, és d’una gran bellesa estètica i, de l’altra, un sorprenent exemple d’ecologia. En una revista local, Joan Bergós fa uns anys, va ressenyar «És l’exemple més bonic d’aprofitament dels materials del terreny que he vist».

 

Al seu torn, Gijs van Hensbergen, un dels grans biògrafs de Gaudí, va observar que “el disseny deliberadament arcaic de Bellesguard quedava contrastat per poderoses innovacions arquitectòniques”. El viaducte és una d’elles, fins al punt que s’avançava mig segle a la seva època. I afegeix Hensbergen: “Gaudí va donar nova forma a l’ondulant terreny mitjançant una arcada de columnes inclinades que formaven un viaducte i contrafort per sostenir l’enorme pes de la terra. El material emprat estava construït en la seva major part per roques i fragments de pedra que Gaudí va reutilitzar de manera enginyosa. Creant motlles, les formes buides s’emplenaven de capes de fragments de pedra i després d’argamassa. Aquest mètode infinitament flexible – “podia repetir-se una i altra vegada” – suposava una exploració tan barata com fascinant de les tècniques de fabricació en sèrie”.