Dràcula. Una història paral·lela…

Per Ferran Garcés 

La novel·la Dràcula, escrita per Bram Stoker, va ser publicada a 1897 (edicio original) La primera edició amb una imatge del compte va sortir a la venta a 1901, que és la mostrada a la foto de capcelera (edició de butxaca) L’acció del llibre transcorre una mica abans, a 1893 (1), i comença amb el viatge de l’advocat Jonathan Harker a Transilvània per preparar la documentació d’unes propietats que ha comprat un comte que respon al nom de Dràcula… 

Aquest any, 1893, Joan Grau i Vallespinós, el bisbe d’Astorga, va patir un accident molt greu mentre Antoni Gaudí, amic seu, estava construint el Palau Episcopal de la ciutat lleonesa. Conscient que li faltava poc per rebre la unció dels malalts, el bisbe li va confiar a l’arquitecte la documentació d’una propietat que havia comprat poc abans: la finca de Bellesguard. Gaudí, després d’enterrar al seu amic en un sepulcre dissenyat per ell mateix, va tornar a Barcelona amb aquesta documentació. El comprador no va aparèixer tot seguit, però, finalment, a 1900, la va adquirir Maria Sagués i Molins, la viuda de Jaume Figueras i Barulls, altre amic de Gaudí mort sobtadament, i la nova propietària va reunir-se amb el seu marit a 1907, abans que Gaudí dones per acabat el projecte, tres anys després. Un projecte que preveia la restauració de les ruïnes d’un antic castell.. 

Lògicament, tot això és només una coincidència, però aquí no terminen les coincidències… 
 
Contemporanis del pare de Dràcula 
Primera meitat del segle XV 

El Dràcula històric no fou un compte, sinó un vaivoda, títol d’origen eslau que s’acostuma a traduir per “príncep” (2) El seu nom era Vlad III Tepes, o Draculea, “fill del drac”, perquè el seu pare, es deia Vlad II Dracul, en honor a la seva adherència a l’Orde del Drac, i aquí és on no terminen les coincidències… 
 
A 1408 van tenir lloc dos fets: primer, la compra de la finca on Martí I l’Humà construirà el castell que Gaudí restaurarà cinc segles més tard (va ser ell qui li va posar el nom de Bellesguard), i, segon, la fundació de l’Orde del Drac per Segimon I, Emperador del Sacre Imperi Romanogermànic. La insígnia de l’Orde era l’uròbor, o uroborós (del grec oyrá, cola, borá, alimento), la serp, o drac, que es menja la cua, símbol de la unió dels contraris, així com de l’ànsia d’immortalitat. Uns anys abans, Martí I l’Humà, igual que el seu pare, Pere IV el Cerimoniós, havia adoptat també un drac, com insígnia familiar, però la seva forma era la d’una víbria, més coneguda com a drac pennat o drac alat. És l’anomenada Cimera Reial (3) 

D’altra banda, a 1408, Martí I l’Humà era vidu i només un fill seu havia sobreviscut fins a l’edat adulta. A l’any següent, ja instal·lat al seu castell de Bellesguard, el monarca, vell i malaltís, va rebre la notícia de la mort inesperada d’aquest únic hereu (4) Martí, aleshores, buscà una nova muller amb l’esperança d’engendrar un nou successor. Les dues principals candidates foren Cecília d’Urgell i Margarida de Prades, dos joves properes a la cort de Barcelona. La triada fou la segona, i la boda tingué lloc al castell de Bellesguard, però, com el funeral de l’hereu encara era recent, l’enllaç es va realitzar amb modèstia. 
 
Entre els pocs assistents, cal recordar a una reina viuda, Violant de Bar, l’esposa del germà de Martí I, a un papa, o antipapa, Benet XIII, més conegut com el papa Luna, i a un futur sant, Vicent de Ferrer. Ara bé, malgrat les seves benediccions, vuit mesos després, a mitjans de 1410, morí el rei, sense descendència, i la nova reina no estava encinta. Ben aviat, gairebé tots els assistents d’aquella boda, contemporanis de Vlad II Dracul, començaran a morir. Només un, o una, arribarà a ser contemporani del seu fill, Vlad III, l’autèntic Draculea. Quin, o quina?… 

A 1412, per decidir qui havia de ser el nou rei d’Aragó, es va celebrar el Compromís de Casp. El guanyador fou Ferran I d’Antequera, del llinatge dels Trastàmara. Descontent amb el resultat, Jaume II d’Urgell, germà de Cecília, s’enfrontarà al nou monarca, però serà derrotat, i la família, una de les més grans del reialme, caurà en desgràcia. Violant de Bar, malgrat haver defensat un candidat francès, com ella, aconseguí conservar la seva posició, encara que, relegada a un segon pla. 
 
A 1416, també patirà un revés de fortuna Benet XIII, el papa Luna. Aquell any, diferents personalitats de l’època es van reunir a la ciutat francesa de Perpinyà. En lloc de reis, l’objectiu ara era decidir qui era l’autèntic papa, després d’un període conegut com a Cisma d’Occident, en el que van arribar a coexistir fins a tres pontificis. Un d’ells fou Benet XIII, però, durant aquesta reunió a Perpinyà, va ser desacreditat, fet que forçarà la seva dissort. 
 
Ara bé, a la ciutat francesa també va ser escenari d’episodis galants. Allí es van reunir vells coneguts: Margarida de Prades, Violant de Bar, Vicent Ferrer, i Ferran I d’Antequera, juntament amb altres personatges nous. En especial, l’emperador Segimon I, el fundador de l’Orde del Drac, vuit anys abans, i Oswald von Wolkenstein, un servidor seu, que, a més a més, de trobador, esdevindrà també membre de l’orde de l’ l’uròbor, o uroborós. 
 
En el poema “Es fügt sich” (5), el trobador rememora el moment a Perpinyà en què la jove reina viuda, schön und zart (“bonica i adorable), li va lligar un anell a la barba, amb els seus dits blancs i delicats, i afegir dos forats a les orelles per posar-li unes arracades. Altres poetes de l’època van complimentar la bellesa de Margarida de Prades. Malauradament, la sort tampoc va tardar a ser-li contraria a la musa del trobador de Perpinyà. Envoltada de penúries econòmiques, cap a 1419, s’haurà de desprendre del palau de Bellesguard i morirà retirada en un monestir a 1429. El vuit creat per la seva absència el va ocupar Violant de Bar, l’altra reina viuda, esposa del germà de Martí I l’Humà, fins a la seva mort a 1431. 
 
1431 és un any important en aquesta història paral·lela, perquè, va ser aleshores quan Vlad II va ser nomenat membre de l’Orde del Drac per l’emperador Segimon I. Més important encara, al voltant de 1431 és quan venia al món el seu fill, Vlad III Tepes, també conegut com a Draculea. Qui dels personatges que hem conegut fins ara serà contemporani seu?… 

Contemporanis del pare de Dràcula 
Segona meitat del segle XV  

Recapitulem. A 1431, el rei d’Aragó -Alfons el Magnànim, fill de Ferran I d’Antequera (mort a 1416)- també formava part de l’Orde del Drac. En aquell moment, moltes de les persones que havien assistit a la boda de Bellesguard eren mortes (el papa Luna, per exemple, ho havia fet a 1423), o estaven a punt de fer-ho (Juan II d’Urgell expirarà en una presó a 1433). Qui residia aleshores a Bellesguard?… 
 
Contra tot pronòstic, la propietària de l’antic palau era Cecília d’Urgell, l’únic membre que havia aconseguit sobreviure a la desgràcia de la família després de la derrota del seu germà, i allí residirà fins a la seva mort a 1460, és a dir, que va ser ella la persona més propera als anys en els quals Vlad III es va guanyar el seu altre funest sobrenom: Tepes, “L’empalador“. 
 
La tomba no va reclamar a Dràculea fins a 1476 o 1477, assassinat o caigut en batalla, segons les fonts. De manera paral·lela, el palau de Bellesguard, construït al mateix temps que es fundava l’Orde del Drac, havia entrat en un llarg somni del qual no despertaria fins a 1900, cinc segles després, quan Antoni Gaudí el va ressuscitar gairebé al mateix temps que Bram Stocker rescatava de l’oblit al temut vaivoda amb la seva novella Dràcula. 
 
Lògicament, tot això és només una coincidència, i aquí haurien d’acabar les coincidències, o no? 
 
Avui és Halloween… Bona nit! 
 
Notes 
(1) Segons algunes fonts, la data de l’any de l’acció és 1897. Ara bé, d’acord a uns estudis recentes, sería 1893. Més informació: Molina Foix, Juan Antonio (1993), editor del Drácula de Bram Stoker, publicat per Catedra-Letras Universales, Madrid, p. 26. 
 
En qualsevol cas, Antoni Gaudí, qui va morir a 1926, mai sentís parla de Dràcula, i si ho fes, seria de manera molt remota. La popularitat de la novel·la, com diu Juan Antonio Molina Foix, a escala mundial, va arribar  “a remolque de su éxito en las pantallas” (Op. cit, p.11), i les primeres adaptacions cinematogràfiques daten de 1922, el Nosferatu de Wilhelm Murnau, i 1931, el Dràcula de Tod Browning. La primera traducció de la novel-la al castellà és de 1935 (editorial Hymsa)  i al català de 1984 (editorial Laertes)
 
(2) Per un estudi actualitzat sobre el personatge real i fictici de Vlad III, així com la bibliografia més propera al seu temps, veure: Moreno Delgado, Juan Carlos (2021), “Epilogo”, en Vlad Draculea. El empalador de Valaquia, EMSE EDAPP, S.L, p. 103-115 
 
(3) Garcés, Ferran (26/04/2024), “Els 4 dracs de Torre Bellesguard. II part”, en el nostre blog. 
 
(4) Garcés, Ferran (26/07/2024), “Tal dia com avui: naixement i mort d’un rei”, en el nostre blog 
 
(5) Enllaç al text original del poema Es fügt sich: lletra (anar a la part III, que comença amb la frase “Ain künigin von Arragon“, la reina d’Aragó). Enllaç a la peça cantada: música.