El veí del xalet amb una porta pels ocells i un cine…  

Per Ferran Garcés  

Avui en dia Torre Bellesguard està envoltada de carrers i cases. A l’època de la seva construcció, entre 1900 i 1909, però, era una casa en mig del camp, que es podia albirar des de lluny. Un dels primers veïns podia haver sigut un amic de Gaudí amb qui va col·laborar en tres projectes. Dos d’ells haurien estat molt a prop de Torre Bellesguard. Malauradament, cap d’ells es conserven avui.

Ens referim a Lluís Graner i Arrufí (1) Al seu temps, va ser un pintor d’èxit que, gràcies als diners aconseguits amb la pintura, es va aventurar en el mon de la faràndula. D’altra banda, fou una persona estretament vinculada a Sarrià i Sant Gervasi, ja que quan devia tenir 10 o 11 anys, la seva família es traslladà a aquesta zona. El primer encàrrec que li va fer a Gaudí fou una casa d’estiueig, seguint la tendència de la burgesia del seu temps.   

La porta pels ocells  

A 1904, Gaudí ha construït la casa Figueras, nom que aleshores rep Torre Bellesguard (la resta del projecte ho conclourà entre 1908 i 1909) Aquest any, començarà la casa Batlló, una de les seves obres més populars i, una altra gens coneguda, l’anomenat xalet Graner, en al·lusió a l’amic pintor de Gaudí que ja hem presentat.  El xalet havia d’estar davant de les Escoles Pies, al carrer Santa Eulàlia, n. 40, avui anomenat de la Immaculada, n.44-46. Això vol dir a cinc minuts caminant de Torre Bellesguard. La següent foto ens dona una idea, aproximada, de com hauria sigut aquest passeig a aquella època.  

A causa de problemes econòmics, només es va poder construir els fonaments del xalet i la porta a l’entrada a la finca. En ella, l’arquitecte amant de la natura, va dissenyar tres entrades. Una pels vianants, altra pels carruatges i, finalment, a la part alta, una més petita pels ocells.   

La porta va estar dreta poc temps. L’única foto coneguda es va fer l’any 1927 i és la que hem mostrat a la capçalera de l’article. Poc després va ser destruïda. Ara bé, tan curiosa porta va ser replicada a Comillas, Cantàbria, on encara es conserva, amb el nom de  “Puerta de Moro”, en al·lusió al seu propietari, Paulino Moro y Quijano -parent del propietari d'”El Capricho”, el conegut edifici de Gaudí situat també a Comillas (2) Els encarregats de la rèplica van ser Julián Bardier Pardo, un paleta que havia treballat per Gaudí, i el seu tiet, José Pardo Casanovas, el contractista d'”El Capricho”.  

El “cine” de Gaudí   

Paradoxes de la vida, l’any 1904, Lluís Graner també li va fer a Gaudí l’encàrrec que el portaria a la ruïna. Es tractava d’una sala d’espectacles situada a la Rambla dels Estudis n. 4 (avui en dia, 122) En honor a la patrona de Barcelona, el local va ser anomenat Sala Mercè, i, probablement, és l’obra més curiosa de l’arquitecte. La sala es dividia en dues plantes i aspirava a ser un exemple de “l’art total” (3).  

En el subterrani hi havia una “gruta fantàstica”, poblada per diverses atraccions com diorames que, amb escultures a mida natural, representaven la Fugida d’Egipte, el Naixement de Nostre Senyor i l’Anunciació. En la planta principal, estava el “cine”. Ara bé, aquest mot, segurament, no és la paraula més exacta, perquè, a més de pel·lícules i documentals, també es van representar “visions musicals”,un espectacle en els quals es combinava poesia, música, teatre, pintura i efectes de llum. Malgrat l’interès despertat a l’inici, la Sala Mercè va resultar un negoci poc rendible, provocant la ruïna del seu promotor, Lluís Graner. A 1913, el local que aspiraba a ser un exemple “d’art total” va tancar les portes, sent substituït pel Cine Atlàntic, que va durar fins a 1987. Aleshores, tot l’edifici va ser derivat per construir l’Hotel Citadines, encara en actiu.   

El pont a prop de Bellesguard

Finalment, a 1906, Lluís Graner, juntament amb altres veïns al voltant de l’antic carrer Santa Eulalia, li va encarregar a Gaudí el pont de Pomaret, Hem parlat d’ell a l’article del divendres passat, així que no entrarem en detalls. Només recordar que, d’haver-se construït, aquest pont hagués estat, com el xalet Graner, molt a prop de Torre Bellesguard, on ha sobreviscut un viaducte molt similar al pont.  

Totes aquestes obres -i d’altres que no hem mencionant- es van construir gairebé al mateix temps, en la que es considera la millor època de Gaudí. Encara que algunes s’hagin perdut, són un clar exemple del talent de Gaudí, capaç de construir qualsevol cosa.   

Respecte a l’altre protagonista de la nostra història, Lluís Graner, com termina la seva història? Bé, el breu propietari de la porta dels ocells, assetjat pels deutes, va fugir als Estats Units, a 1910. Després de refer-se econòmicament pintant retrats, tornarà a Barcelona divuit anys més tard, amb greus problemes de salut. Com volen tancar el cercle, Graner mor a 1929, sent enterrat al cementeri de Sant Gervasi, situat al costat de Torre Bellesguard i del carrer on, juntament amb el seu amic Gaudí, va somniar una casa amb una porta pels ocells i un pont que, com diu Antoni Tobella, cronista de la zona, “havia d’enllaçar els barris de Sarrià i Sant Gervasi, on ell va estar tan vinculat” (4)  

Notes  

(1) Tobella, Antoni (30/06/2019), “Lluís Graner i Antoni Gaudí a Sarrià i Sant Gervasi”, web diari el jardí.  

Més informació, amb bibliografia: Anònim, “Lluís Graner i Arrufí”, web Publicacions Intstitu del Teatre, Diputació de Barcelona.  

(2) Bassegoda i Nonell, Joan (1989), El Gran Gaudí, Sabadell, Ausa, p. 471  

(3) Van Hensbergen, Gijs van (2002), Antoni Gaudí, Debolsillo, Barcelona, p. 165-166.  

Més informació: Minguet Batllori, Joan M. “La «Sala Mercè», el primer cinematógrafo de la burguesía barcelonesa. (Con unas precisiones sobre la primera etapa de Segundo de Chomón en Barcelona)”, web Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes  

(4) Tobella, Antoni, Op. cit.,