Sabies què? L’au Fènix i l’espiral, símbols d’una època

Per: Ferran Garcés

Hem començat l’any parlant dels símbols de Bellesguard en forma d’animals. També hem comentat que la torre va ser construïda en dues fases. La primera, de 1900 a 1909, la protagonitza Gaudí. La segona, al voltant de 1916, correspon a Domènec Sugrañes, un dels seus col·laboradors més propers (va ser ell qui continuarà la Sagrada Família després de la mort del mestre) Els motius animalístics de Bellesguard es van afegir en la segona època, no sabem si seguint el projecte original de Gaudí o responen a una idea del mateix Sugrañes. En qualsevol cas, formen part de la casa des dels temps dels seus primers propietaris, la família Figueras.

L’animal d’avui, l’últim de la llista, és el menys visible i, a la vegada, el més difícil de documentar pel que fa a la seva autoria. El trobem en un gerró en una zona del jardí anomenada “pati andalús”. En la base del gerró veiem un motiu que es repeteix en el vestíbul de la torre, les rajoles decorades amb galls i lleons, però, en la panxa del gerró, descobrim un motiu que només trobem aquí. L’au Fènix, que, juntament amb l’espiral, són els símbols de la Renaixença, el moviment cultural, polític i artístic en què cal emmarcar la Torre Bellesguard. Ara bé, abans farem un breu tastet de l’història de tan captivador símbol…

Company de les piràmides…

El Fènix és un ocell mascle famós per la seva capacitat de ressorgir de les seves pròpies cendres. El seu mite va néixer en el país dels faraons, on rebia el nom de “bennu” i adoptava la forma d’una garsa. Els egipcis l’associaven tant a les crescudes del riu Nil com el retorn del sol cada matí. Els grecs i els romans el van convertir en el símbol de la vida eterna que ha arribat fins a nosaltres, però, en forma d’una àguila amb plomatge de color vermell, el que explica l’ús de la paraula “phoinix” (en llatí, color porpra o carmesí) Més tard, el cristianisme el va adaptar a la seva peculiar creença de la resurrecció.

Com aquesta au fabulosa és l’única de la seva espècie, al no extingir-se mai, durant el Barroc, el mot fènix es va convertir en sinònim d’una persona, o cosa, única i excel·lent. Per exemple, el dramaturg madrileny Lope de Vega, a causa de la seva gran producció literària, el van anomenar el “Fénix de los ingenios”. Amb el mateix significat, llegim la frase “al fenix de Barcelona S(ant) Oleguer gloriós” en la portada de l’Atheneo de Grandesa, un llibre d’emblemes escrit per l’erudit barceloní Josep Romaguera.

L’Oleguer de la dedicatòria fa referència a un arquebisbe i sant de la ciutat comtal, i és que l’obra de Romaguera, escrita a la Barcelona de 1681, es va imprimir sota la censura del Sant Ofici, de manera que calia incloure alguna aprovació eclesiàstica. El fragment més rellevant d’aquest llibre és el pròleg, perquè constitueix una de les primeres defenses del català com llengua literària en un temps en què dominava l’ús del castellà. De fet, Romaguera va ser un dels pocs poetes barrocs que va escriure en català, a més a més d’un membre destacat de l’Acadèmia dels Desconfiats, una institució que, al voltant de 1703, va tenir la seva seu a Bellesguard, quan era propietat del poeta i militar Joan de Gualbes i Copons. Com la major part dels seus membres, durant la guerra de Successió Espanyola, donaren suport a l’arxiduc Carles, el rei Felip V, després d’ocupar Barcelona el 1714, la va clausurar. De totes maneres, igual que l’au fènix, l’impuls de Romguera i de Gualbes, ressorgirà de les seves cendres en l’època de Gaudí…

Company del Palau Güell i Torre Bellesguard

A finals del segle XIX, la imatge del Fènix, esdevindrà el símbol de la Renaixença, el moviment que volia reactivar la cultura, política i economia de Catalunya. Gaudí, i els primers propietaris de la finca, els Figueras, eren membres actius d’aquest moviment, igual que altres artistes i burgesos d’aquell temps. L’exemple més famós és la capçalera d’un diari anomenat, precisament La Renaixença. Va ser dissenyada per l’arquitecte i amic de Gaudí, Lluís Domènech i Montaner, a 1880. En ella veiem una au fènix, amb la seva iconografia més clàssica, que és la mateixa del gerró de Bellesguard: cap de perfil i ales alçades.

Foto combinada del Fènix de Bellesguard i el de Domènec i Montaner

L’espiral, l’au Fènix encoberta

El promotor del diari La Renaixença va ser Eusebi Güell, el gran mecenes de Gaudí, i, precisament, l’altra au fènix destacat d’aquesta època és el que l’arquitecte va dissenyar per ell en el palau que rep el seu nom al carrer Nou de la Rambla. Dona la benvinguda als vianants just a l’entrada de l’edifici, damunt d’un elm medieval que descansa en l’escut de Catalunya, amb les quatre barres disposades de forma helicoidal. Un recurs geomètric que Gaudí repetirà, per cert, en el pinacle de la Torre Bellesguard, però, substituint el ferró forjat de l’escultura del Palau Güell per un trencadís de peces de vidre. Motiu decoratiu que ens serveix per recordar que l’espiral, com l’au Fènix, va ser altre dels símbols de la Renaixença…

Recordem que l’espiral és una corba que sembla no tenir fi. Cada volta suggereix a l’au Fènix ressorgint de les seves cendres. No és estrany, doncs, que aquesta forma geomètrica estigui tan present en l’obra de Gaudí, tant en l’àmbit decoratiu com estructural. Ara bé, a Torre Bellesguard, per fora és menys visible, perquè, en homenatge al desaparegut castell medieval del rei Martí l’Humà, Gaudí adopta les línies rectes del neogòtic, però, per dins, tota la torre s’eleva en espiral fins al pinacle, coronat per la senyera helicoidal del terrat. L’espiral també està present en els petits detalls decoratius que abillen tant el jardí com l’interior.