novembre 22, 2025

Per Ferran Garcés

La mostra més primerenca del talent artístic de Gaudí és un parell de dibuixos realitzats ara fa cent cinquanta-vuit anys. El transcendent, però desapercebut moment va tenir lloc al voltant d’un 22 de novembre de 1867, dia en què tres amics publiquen una revista escolar. Aleshores, el futur arquitecte tenia 15 anys. En el primer número veiem un segell en forma de cap de dona que s’atribueix a Gaudí, encara que sense suficient documentació. El segon dibuix va aparèixer no gaire de temps després, el 2 de desembre d’aquell mateix any, i, en aquest cas, si es considera, sense cap dubte, que l’autor va ser Gaudí. Tan interessant com el valor de les imatges és el seu rerefons social perquè representen el testimoniatge més antic de la vida privada del futur arquitecte, així com el primer exemple d’un dels trets de la seva personalitat més famosos: la timidesa.

Una revista escolar i teatre d’aficionats (1867-1868)

Gaudí va traslladar-se a Barcelona a la tardor de 1868. L’any anterior, tenía quince anys i era un dels alumnes de l’Escola Pia de Reus. Allí havia fet amistat amb Josep Ribera i Eduard Toda. El primer arribaria a ser un prestigiós cirurgià i el segon una figura fascinant injustament oblidada avui en dia, però, per no desviar-nos del tema que ens ocupa avui, direm només que va ser diplomàtic, egiptòleg i historiador. També va ser un prolífer escriptor i, a diferencia de Gaudí, que rebutjava les fotografies i la premsa, Toda va col·laborar en multitud de publicacions. Gràcies al seu testimoni, coneixem alguns detalls de la joventut de Gaudí. Deixem, doncs, que ell mateix ens parli d’ella.

“Mentre estudiàvem el batxillerat […], publiquem Ribera, Gaudí i jo, durant 1867 i 1868, una revista setmanal, tota ella escrita a mà (gens d’impremta) el títol de la qual era ‘L’Arlequí’, sent dos quarts el preu de l’exemplar. Guardo una col·lecció completa, probablement l’única, la qual passarà amb tants altres papers meus a l’arxiu de Barcelona a la Casa de l’Ardiaca. En els únics dotze números que publiquem, Gaudí no va escriure mai: era l’autor dels dibuixos amb què preteníem il·lustrar la publicació. / Gaudí seguia la nostra vida de nois. Ens reunim un grup d’entusiastes del teatre i formem una companyia d’aficionats que actuàvem en els corrals, magatzems, golfes, allí on podíem de les nostres cases, i d’on, francament, se solia tirar-nos molt aviat per les molèsties que causàvem. Gaudí seguia el nostre grup com a pintor de les decoracions, eren de paper de diari. Mai va fer d’actor” (1)

Per ser més exactes, la publicació, anomenada “El Arlequín”, es va desenvolupar en dues etapes. La primera, formada per nou números setmanals publicats entre el 22 de novembre de 1867 i el 31 de gener de 1868, portava el subtítol “periòdic seriós-burlesc”. Els textos hi tenien un to lúdic i cultural, sovint acompanyats de poemes romàntics o humorístics.

La segona etapa va aparèixer després de la Revolució de Setembre. Coneguda també com “La Gloriosa”, va suposar el destronament i l’exili de la reina Isabel II de Borbó i l’inici del període anomenat Sexenni Democràtic (2). Aleshores la revista només va incloure tres números, editats entre octubre i desembre de 1868, però aquesta vegada sense la participació de Gaudí, qui, justament aleshores s’havia traslladat a Barcelona. En aquest període, “El Arlequín” va canviar radicalment i els continguts es van polititzar amb una línia anticlerical i antiborbònica. El subtítol també es va transformar, passant a dir-se: “periòdic del matís que li dona la gana”.

A continuació mostrarem les dues portades realitzades per Gaudí abans de la Revolució de Setembre (per veure els exemplars complets, vegeu: Simurg. Fondos digitalizados del CSIC. Els exemplars d’El Arlequín es conserven actualment a Madrid, a la Biblioteca Tomás Navarro Tomás) La portada de la dona es va publicar, com ja hem dit, el 22 de novembre de 1867, sent, ara per ara, la primera mostra artística de Gaudí. La següent es la portada amb el motiu de l’arlequí i data del 2 de desembre d’aquell mateix any.

“El Arlequín: Periódico serio-burlesco”, 1867-1868 Simurg. Fons digitalizats del CSIC

 

“El Arlequín: Periódico serio-burlesco”, 1867-1868 Simurg. Fons digitalizats del CSIC

Res d’escriure, però moltes excursions

Una vegada més, gràcies a Toda, sabem una mica d’aquells anys de joventut. El dia 21 de juny de 1936, poques setmanes abans del començament de la Guerra Civil Espanyola, el diari barceloní El Matí, publicava un “Suplement d’Homenatge a Antoni Gaudí”, amb motiu del desè aniversari de la mort de l’arquitecte. La publicació incloïa altra col·laboració d’Eduard Toda en què l’antic company d’escola i aventures evocava la seva relació juvenil amb els futurs arquitecte, Gaudí, i cirurgià, Ribera.

“La nostra vida comuna escolar fou bastant variada. He de dir, en primer lloc, que els tres nois érem bons deixebles, en opinió dels professors […]. Però en les nostres aficions particulars variàvem sovint. Mentre a Ribera i a mi ens encantava fer versos, o prosa que crèiem literària, mai no veiérem Gaudí escriure’n ni una ratlla. Quan volíem excursionar per les belles torrenteres i enfonsats camins dels voltants de Reus, a la recerca de llocs evocadors dels nostres sentiments romàntics, Gaudí preferia millor anar a les ruïnes dels forns romans del camí de Morterols, a l’aqüeducte dels capellans, a racons, en fi, on l’art dominés la naturalesa” (3)

Poblet: un projecte utòpic (1870)

Fruit de la passió compartida per les excursions històriques va sorgir  un projecte encara més ambiciós que la revista i les obres de teatre. Parlem de la restauració del monestir de Poblet, en el seu temps abandonat i en ruïnes. De nou, Ribera i Toda van assumir la part més visible del projecte, i Gaudí, fidel al seu caràcter tímid, es va reservar la part arquitectònica i els dibuixos del pla del recinte i el seu escut. El projecte, per diverses raons, mai va anar cap endavant. Almenys, conservem les següents il·lustracions, reatlizades per Gaudí. Figuren en el manuscrit d’Eduard Toda, “Poblet, datos y apuntes”, datat el 26-VII-1870.

Plànol del Monasteir de Poblet, Gaudí. És al manuscrit d’Eduard Toda “Poblet, datos y apuntes”, datat el 26-VII-1870

Escut de l’abat Miquel Cuyàs, del Monestir de Poblet, Gaudí. És al manuscrit d’Eduard Toda “Poblet, datos y apuntes”, datat el 26-VII-1870

Poc després, els tres amics d’institut es van separar a causa de les seves diferents carreres professionals. Malgrat això, tots tres van intercanviar correspondència durant anys. Al final, només Toda, quan ja depassava els vuitanta anys i els seus amics havien mort, contribuí a la restauració del Monestir de Santa Maria de Poblet. En altre article parlarem més en detall de la seva relació amb Gaudí, així com la relació de Poblet amb Torre Bellesguard, que resulta molt més sorprenent del que podria pensar-se. Ara, en forma de cloenda, recollirem una petita reflexió sobre la personalitat de Gaudí.

Un geni tímid, de jove i de gran

L’any 2002, amb motiu de l’Any Gaudí celebrat aleshores, Ana María Férrin, autora de dues biografies de l’arquitecte, va escriure un article en exclusiva per la revista Historia 16. El tema de l’article era la passió que Gaudí sentia per la música i, en especial, pel cant gregorià i polifònic. Nosaltres, per cert, també hem abordat aquest tema en diversos articles (4), però ara només volem rescatar un paràgraf d’Ana María Férrin, on l’autora explica un dels principals trets de la personalitat del futur arquitecte: la seva timidesa, ja ben palesa en el tempos d’aquells primers dibuixos i anys com aficionats al teatre.

Per entendre millor aquest paràgraf, aclarirem l’última frase. Una vegada a Barcelona, Gaudí va convertir-se en un gran aficionat a la música religiosa, però no sols com oient sinó, sobre tot, com participant. Per aquesta raó, més que teatres, de gran, l’arquitecte buscava llocs on poder cantar la missa. Un d’ells era Sant Felip Neri, l’església a la qual anava el dia que va ser atropellat, seguin una rutina d’anys. A Gaudí, de sempre un bon caminant, no l’importava travessar la ciutat fins a ella perquè allí l’esperàvem diversos atractius com trobar-se amb gent coneguda i el plaer d’evadir-se en mig del conjunt de cantors.

“La música polifònica estava feta a la mesura del tímid Gaudí: participar, però confós entre la comunitat, una pràctica exercida des dels seus temps d’escolar; dibuixar els decorats d’una obra de teatre, pegar-los en un canyís, organitzar l’escenografia, i observar després des de les bambolines el protagonisme dels actors; dissenyar i col·laborar en la revista infantil Arlequí però no constar en cap crèdit. Per aquesta característica seva, assistir a una missa cantada que se celebrava en l’altre extrem de la ciutat tenia diversos atractius” (5)

Trobem més indicis d’aquesta timidesa de Gaudí en el rebuig a ser fotografiat i les diferents estratègies que va desenvolupar per no sortir en primer pla, els pocs cops  que es va veure obligat a formar part d’una foto de grup (vegeu: “Gaudí, retrat a retrat. Dels 52 als gairebé 74 anys”) Per exemple, la següent imatge on Gaudí s’oculta en mig del seus companys de cant gregorià, com ja de nen ho havia fet en les aventures amb els seus primers amics.

Curs superior de Cant Gregorià,. Palau de la Música Catalana, juny 1916. Font: Palau de la Música

Notes

(1) Toda, Eduard (1929), “Calendario Josefino para 1929”, editado en: Bonet i Armengol, Lluís (2001), La mort de Gaudí i el seu ressò a la revista “El Propagador de la Devoción a San José” Editorial Claret, Barcelona, p. 239

(2) Per saber més de l’ambient que es respirava a Reus durant aquell temps, vegeu: ANGUERA, P. (2003): Reus en els anys de formació de Gaudí, Centre de Lectura de Reus, Reus. Massó Carballido, J. (2016), “Eduard Toda i Antoni Gaudí, una amistat perdurable”, a:  Massó Carballido, J., ed: Eduard Toda i Güell (1855-1941): de Reus al món, Institut Municipal de Museus, Reus, pp. 23-42.

(3) Vegeu una copia digital d’aquest article en el següent enllaç: Toda, Eduard (1926), “Records d’Antoni Gaudí a Reus fins l’any 1870“,  El Matí, Suplement “Homenatge a Gaudí”.

En relació a les aficions arqueològiques del jove Gaudí, vegeu: Massó Carballido, Jaume (2020), “Antoni Gaudí i l’arqueologia del Camp de Tarragona”, Estudis de Constantí, 36, p. 95-102

(4) Vegeu al nostre blog: Garcés, Ferran (12/06/2025), “Sabies què? La música en temps de Gaudí: retorn a l’origen”, i, Garcés, Ferran (19/06/2025), “Sabies què? L’humor mediterrani de Gaudí”, Blog Torre Bellesguard.

(5) Férrin, Ana María (2002), “La pasión oculta de Gaudí”, Historia 16, Madrid, p. 11