febrer 13, 2026

Per: Ferran Garcés

Barcelona té dues festes majors. La d’estiu, que és la Mercè, i la d’hivern, que és la de la seva altra patrona, Santa Eulàlia. Enguany tindrà lloc del 12 al 15 de febrer i la celebració reunirà tot un seguit d’activitats al voltant dels seus dos espais de memòria més destacats. Primer, la catedral de Barcelona, on es guarda la tomba de la santa i les famoses tretze oques en senyal dels tretze martiris que va patir, i, segon, el carrer de la Baixada de Santa Eulàlia, escenari d’un d’aquells suplicis. De fet, és al voltant d’aquests dos espais on se celebrarà la festivitat de Santa Eulàlia.

Per contra, hi haurà poc bullici en un tercer espai, sense tanta memòria: el lloc on va néixer la jove màrtir. Avui i abans, aquest lloc, allunyat del centre de la ciutat, sempre ha sigut un indret tranquil, però avui, a més a més, és un lloc oblidat. Només alguns testimonis indirectes ho recorden. Anem a conèixer-los, anem a recuperar-los! El primer és Santa Eulària: poemmet, un llibre de Jacint Verdaguer, publicat el 1889. En ell, el poeta anomena Santa Eulàlia “la poncella del Desert” i afegeix:

Quan del Desert lo sendemà sortia
Digué que tornaria
A fer del bosc de Sarrià un jardí;
Que seria la vostra jardinera,
Oh flors de Bellesguart i Vallvidrera

L’al·lusió a les flors de Bellesguart, acabat en “t”, com s’escribia aleshores, Verdaguer l’explica més en detall en altres poemes (vegeu: un jardí poétic) Ara ens hem de preguntar quin és aquest desert on vol tornar la jove santa, descrita com una jardinera? Bé, tan peculiar indret és —o, millor dit, era— un espai que la generació de Verdaguer i Gaudí va ser l’última en veure’l, encara que molt enrunat; l’espai on comença la llegenda, segons la mateixa llegenda…

Un desert enjardinat

Diferents fonts el descriuen com un entorn paradisíac. Per què, aleshores, el seu nom és “Desert de Sarrià”? En el passat, aquesta era la paraula emprada per descriure convents situats en llocs despoblats en record dels eremites, com sant Jeroni, que s’havien refugiat en deserts per dur una vida meditativa. Tanmateix, aquests llocs, lluny de les ciutats, acostumaven a estar envoltats, com escriu Verdaguer, de “bosc” (boscos) i “jardins”. El de Sarrià sembla que era, especialment, pintoresc (1).

En aquest “desert”, bressol de la jove santa, es va construir una capella el 1463 i, al seu voltant, va créixer un convent dedicat a ella, que va estar actiu entre 1578 i 1835. I no pas un convent qualsevol perquè va ser el primer de l’orde dels Caputxins a la península Ibèrica. El paisatge devia ser magnífic. Diuen que estava envoltat de conreus i “un jardí místic ple d’arbres i de figures de fang al·lusives a la fragilitat humana i a la grandesa de l’esperit” (2). El següent gravat dona una idea de la pau en aquell pintoresc entorn.

“Convent de Santa Eulàlia, vistes des del Desert de Sarrià”. Gravat publicat al llibre: Voyage Pittoresque et Historique en Espagne (1806-1820), d’Alexandre de Laborde. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

A principis de segle, encara arribava fins aqui una processó, la més popular aleshores de la villa de Sarrià. Avui tan sols recorden l’existència d’aquell convent el nom d’un parell de vies urbanes, el carrer del Desert i el Passeig de Santa Eulàlia, així com una residència de gent gran, anomenada Institut del Desert de Sarrià. La residència disposa d’un acollidor jardinet, però res comparat amb l’esplendor del “jardí místic” del passat. Com dèiem, encara que ja enrunat, els últims barcelonins a veure’l fou la generació de Gaudí i de Verdaguer. El poeta, de fet, va morir molt a prop seu, a Vil·la Joana, una casa senyorial reconvertida avui en l’actual Museu Verdaguer. La següent fotografia és d’aquell temps.

“Un carro de cavalls i un nen davant la capella de Santa Eulàlia del Desert de Sarrià, avui desapareguda”. Frederic Bordas i Altarriba (1897), font: AFCEC

Sor Eulària, la protectora de Pedralbes
A l’època de Gaudí molts edificis medievals estaven en procés de greu decaïment. Alguns, com el de Santa Eulàlia, al Desert de Sarrià, tenien els dies comptats. En canvi, el de Pedralbes sobreviuria. La seva salvadora fou Mercè Anzizu i Vila (1868-1916), una noia òrfena criada pel seu oncle, Eusebi Güell (1846-1918), el conegut mecenes de Gaudí. Atès que Verdaguer formava part del cercle familiar del comte, el poeta va conèixer la jove durant alguna de les seves estades amb els Güell. Més tard, ella, igual que Verdaguer, es va fer monja i poeta. Aleshores, tots dos van establir una sentida amistat, de la qual es conserven cartes i poemes (3). A la següent fotografia podem veure aquella jove abans d’entrar al convent.

El 1889, el mateix any que Verdaguer publicava el seu llibre sobre Santa Eulària, com ell l’anomena, la Mercè, amb només 20 anys, va entrar al monestir de Pedralbes, on moriria el 1916, amb 48 anys. Com a religiosa va triar el nom de Sor Eulària Anzizu i es va convertir en la primera arxivera i historiadora del monestir. Un dels seus llibres es titula Santa Eulària de Barcelona. Verge i Màrtir (1911). A més a més, la neboda del comte Güell va fer donació de tota la seva riquesa a la comunitat de germanes amb la finalitat de poder restaurar la seva nova llar. L’arquitecte triat fou Joan Martorell i Montells (1833-1906), un dels professors amb qui Gaudí havia treballat quan encara era estudiant i la persona que, un cop llicenciat, el va recomanar a la junta de la Sagrada Família. A continuació parlarem d’un parell de projectes desenvolupats anys més tard, quan Gaudí ja era un arquitecte consagrat. Un cop més, el nom de Santa Eulàlia hi està associat.

El xalet inacabat a l’antic carrer Santa Eulàlia
El 1904, mentre construïa Torre Bellesguard, Gaudí començava el xalet Graner, per encàrrec de Lluís Graner i Arrufí, un amic seu pintor i empresari d’espectacles (vegeu: el veí desaparegut). El xalet havia d’estar davant de les Escoles Pies, al carrer Santa Eulàlia, núm. 40, avui anomenat de la Immaculada, núm. 44-46. Això vol dir a cinc minuts caminant de Torre Bellesguard. Malauradament, per problemes econòmics del pintor, l’arquitecte només va poder aixecar la porta, que incloïa tres portals, el més petit dels quals era pels ocells.

Un pont mai construït dedicat a Santa Eulàlia
Finalment, el 1906, Lluís Graner, juntament amb altres veïns, va encarregar a Gaudí el pont del Pomaret, que, com tants altres projectes de Gaudí, mai no es va dur a la pràctica. D’haver-se construït, aquest pont hauria estat, com el xalet del carrer Santa Eulàlia, molt a prop de Torre Bellesguard (vegeu: Gaudí, enginyer i urbanista). Havia de ser un pont immens, amb columnes de 15 metres d’alçària. Una de les seves singularitats era la pregària que devia recórrer tota la seva superfície superior: “Pregueu per nosaltres, pregueu per nosaltres”. Nombroses creus de Santa Eulàlia, intercalades entre cada paraula, acompanyarien la pregària.

Notes

(1) Redacció (consultat el 9/02/2026), “Convent dels Caputxins de Sarrià”, web Monestirs.cat

(2) Calpena i Marcos, Daria (2010), “Memòria de la prospecció superficial i estudi de l’impacte sobre el patrimoni cultural (arqueològic, paleontològic i arquitectònic). Projecte de desdoblament del túnel de Vallvidrera”, Barcelona, p. 4

(3) Bernal Creus, M. C. (2013), “Jacint Verdaguer i Eulària Anzizu”, a: Eulària Anzizu. Poeta, Arxivera i Historiadora, Ed. Eumogràfic, Barcelona, p. 107-119. Vegeu també: Ver también: Aixalà i Fàbregas, C., Bernal i Creus, M. Carme, Castellano-Tresserra, A., (2018), Dones Silenciades. El llegat de Sor Eulària Anzizu (1868-1916) al Monestir de Pedralbes, Ajuntament de Barcelona.