març 27, 2026

Per: Ferran Garcés

Avui s’ha celebrat un dinar a la planta segona de la casa. A la fotografia de l’esdeveniment hi podem veure un element nou i un altre amb una llarga història. El nou és el sostre amb les característiques formes orgàniques de Gaudí, realitzades amb guix, un material mal·leable, amb la capacitat d’adoptar qualsevol forma. L’antic és la finestra al final de l’habitació. Una finestra característica de l’arquitectura gòtica, encara que, com era d’esperar, convenientment personalitzada per Gaudí. Per exemple, el trencallum o mainel, la columna divisoria, està folrada per un trencadis, la coneguda técnica de l’arquitecte. Algunes són de ceràmica blanca i altres la mateixa pedra que cobreix la façana, procedent de la veïna serra de Collserola.

Coronel, coronelles…

Hi ha cap relació entre el terme arquitectònic, coronella, i el terme militar, coronel? Doncs la resposta és sí. Obrim el diccionari etimològic de Coromines i trobem l’explicació: el nom de columna “prengué en Itàlia una important derivació militar, a base de la idea de columna de tropes: colonnello hi apareix en aquest sentit des de Maquiavel (1527), i des d’ací passà a designar el militar que mana una tal columna”. El conegut lingüista també menciona que el mot coronel “apareix per primer cop en una carta escrita des de Sicília (Palerm) pel català N’Hug de Montcada l’any 1511, i des del 1516 en textos castellans” (1). Aquest seria, per cert, l’origen també del nom de La Coronela, la força armada del municipi de Barcelona durant la guerra dels Segadors i la guerra de Successió espanyola.

La diferència està a la o les columnes…

Les finestres coronelles van gaudir del seu millor període entre els segles XIII i XV. Són obertures estretes i allargades dividides per esveltes columnes de pedra que sostenen arcs, generalment, de mig punt, encara que poden ser de tipus més elaborats. En cas que la finestra tingui dues meitats s’anomena “bífora”, i si en són tres, “trífora”. Poden aparèixer tant a les façanes com a les torres, així com en edificis tant cristians com musulmans (“ajimez”, el terme per designar aquestes finestres en castellà, és d’origen àrab i vol dir “el que està exposat al sol”). A continuació, mostrem tres exemples d’època medieval i, seguidament, algunes de les emprades per Gaudí a Torre Bellesguard.

Una bífora morisca, a l’Alhambra de Granada. Wikipedia

Trífores i bífores romàniques al campanar de la catedral de Vic (Osona). Wikipedia

 

Coronella al palau de Requesens, Barcelona. Wikipedia.

 

Finestres coroneles a dues façanes de Torre Bellesguard

La finestra d’un tron, el tron per una catedral

Documentada a partir de 1320, la processó del Corpus de Barcelona és la més antiga d’Espanya i una de les més antigues d’Europa. Després de la mort del rei Martí, el 1410, el seu tron es va fer servir com a peanya de la custòdia. Des d’aleshores, durant la processó del Corpus, tron i custòdia recorren els carrers del barri gòtic de la ciutat comtal. A continuació mostrem la imatge del tron i després de la custodia completa.

Poc abans de morir, l’any 1900, Jacint Verdaguer, el poeta amic de Gaudí, va escriure un poema titulat La custòdia de la seu de Barcelona. S’hi explica l’elaboració del tron i la custòdia, així com la tradició que ho associa a l’estada del rei Martí a l’antic palau de Bellesguard. Curiosament, aquell mateix any, Gaudí acceptava l’encàrrec de Torre Bellesguard, obra que incloïa la restauració de les poques ruïnes supervivents d’aquell palau. D’altra banda, Verdaguer escrivia el poema des de Vil·la Joana, una casa senyorial molt a prop de Bellesguard. Veieu el parell de coronelles a la part inferior del respatller del tron? Així és com les descriu Verdaguer…

“Sembla un castell
gòtic, altívol, fort
i emmerletat.
Té a cada angle un boterell
per contrafort,
que espiga, al créixer, en airós pinacle.
Si de fora és un castell,
de dins sembla una capella:
enmig de cada cara s’esbadella
una gentil finestra coronella,
ulls hermosos
que per cella
tenen calats primorosos” (2)

Notes

(1) Coromines, Joan (1987), Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, vol. II, p. 843

Coromines, Joan, i Pascual, José Antonio (1980), Diccionario Crítico Etimológico Castellano e Hispánico, vol. II, p. 200

(2) Codina i Valls, Francesc (2006), Jacint Verdaguer. Barcelona. Textos per a un llibre, Eumo Editorial, Vic