maig 2, 2026

Per Ferran Garcés

La setmana passada va ser Sant Jordi i vam recomanar algunes lectures relacionades amb Bellesguard. Avui seguirem el rastre dels llibres de l’arquitecte. Què llegia Gaudí? Una de les seves frases més conegudes parla del llibre de la Natura: “El gran llibre, sempre obert i que cal esforçar-se a llegir, és el de la Naturalesa”. Pensament que va reiterar amb altra popular frase: “Aquell arbre proper al meu obrador: aquest és el meu mestre!”. Ara bé, Gaudí va tenir altres mestres, tots ells dins de l’àmbit religiós (vegeu: els amics espirituals de Gaudí), i també va llegir altres llibres. Voleu conèixer la seva biblioteca?…

1888-1893. Astorga, obra i conversacions

Com hem anticipat, la Natura no va ser l’única font d’inspiració de Gaudí. El mateix ho va expressar de la següent manera:  “També m’admira el tacte exquisit amb què l’Església empra tots els estils i rep l’homenatge de totes les arts. L’Església se serveix de totes les arts, tant de les de l’espai (arquitectura, escultura, pintura, orfebreria…) com les del temps (poesia, cants, música…). La litúrgia cristiana ens dona lliçons de la més delicada estètica pura” (1).

Podem detectar un dels primers senyals d’aquesta creença en les apassionades conversacions que l’arquitecte va mantenir amb el bisbe d’Astorga, durant la construcció del Palau Episcopal d’Astorga (1889-1893), Lleó. Allí, el bisbe Joan Grau i Vallespinós, nascut a Reus i amics des de feia temps, va instruí a fons sobre la litúrgia catòlica a l’arquitecte Antoni Gaudí. En aquella època, la religió catòlica rebia aires de renovació gràcies a la publicació d’una mena d’enciclopèdia religiosa molt influent: L’Année Liturgique de Dom Prosper Guéranger, abat de Solemsmes, a França. Aquesta voluminosa obra esdevindrà, potser, el llibre més consultat per Gaudí. Ell mateix fa una inequívoca confessió: “No he llegit res del que diu Brehier (historiador francès especialitat en iconografia bizantina), a les summae, a les sepecula, i a les obres de simbolisme medievals. He après la litúrgia viva seguint el cicle anyal de l’Església amb els quinze densos volums del Dom Guéranger” (2) Llibre que, per cert, Gaudí llegia en francès.

Al voltant d’aquesta època, altre llibre destacat a l’obra de Gaudí va ser Las Moradas o el Castillo Interior de Santa Teresa de Jesús, obra cimera de la literatura mística del Segle d’Or espanyol i el principal motiu d’inspiració darrera de l’edificació del Col·legi de les Teresianes (1888-1890). Per cert, Gaudi també mantingué llargues converses amb Enric Ossó, el promotor d’aquesta obra i amic comú amb el bisbe Joan Grau. Dit d’altre manera, les lectures de l’arquitecte sovint estaven emmarcades dins d’amenes tertúlies amb amics que, a la vegada que mentors eren clients.

1911: Convalescència a Puigcerdà

Coneixem altres lectures de audí a partir d’un dels episodis més fascinants de la vida l’arquitecte: la seva covalència d’unes febres de Malta a Puigcerdà, la primavera de 1911. En un moment l’estat de la seva salut va ser tan crític que es va cridar a un notari local per que redactes el seu testament. Per fortuna, el moribund va recuperar-se poc a poc, gràcies a les atencions del seu amic, el doctor Santaló (vegeu: les malalties de Gaudí) D’aquella estada, han sobreviscut el següents relats.

 

Primer relat: Sant Joan de la Creu

De nou, deixem al mateix Gaudí contar l’història: “La façana actual de la Passió la vaig projectar en el dolor, el 1911, quan estava malalt a Puigcerdà, i on vaig arribar a estar tan greu, que, en posar-me al bany, vaig sentir que una persona de les que em sostenien deia en veu baixa: Ha fintat! La convalescència fou llarga i tenia com a infermer un religiós camil castellà, de Castella la Vella, paisà de sant Joan de la Creu, les obres del qual m’anava llegint.

La poesia del sant, que tan bé llegia el religiós, no solament em consolava, sinó que anava temprant el meu esperit per continuar meditant sobre el portal de la Passió, que finalment vaig dibuixar damunt del paper. Com que la convalescència fou llarga, vaig tenir temps per a estudiar i meditar l’esmentat portal” (3)

Segon relat: Verdaguer, Casanovas, Kempis, Torras i Bages…

Lentament, el doctor Santaló va permetre als principals amics que visitessin a Gaudí, com Lluís Milet, el músic amb qui l’arquitecte compartia la passió pel cant gregorià, un dels punts centrals de la renovació litúrgica que hem esmentat abans (vegeu: retorn als orígens musicals)

Aquest cop, l’anècdota ens la conta un biògraf del mestre: “El període de descans també li va permetre el luxe de dedicar-se a la lectura. Seguia tenint a ma, com sempre, La Atlàntida i el Canigó, de Verdaguer, així com el Missal Romà, el Vell Testament, una col·lecció d’assajos d’Ignasi Casanovas, La Imitació de Crist, de Thomas Kempis, i La Ciència de patir, de Torras i Bages” (4) Aquest últim autor, per cert, era un dels principals amics espirituals de Gaudi, juntament amb Joan Grau i Enric Ossó. L’altre era Verdaguer, la obra del qual va ser una font d’inspiració constant a l’obra de Gaudí, incloent Bellesguard (vegeu: el jardí poètic)

1921: Un periodista vista l’obrador de l’artista

Gaudí estava al corrent de les notícies i dels esdeveniments que corrien al món per mitjà de la lectura diària que feia de La Veu de Catalunya. Doncs bé, un periodista d’aquesta publicació va visitar l’obrador de Gaudí a la Sagrada Família, l’any 1921, i escriví: “Entre els llibres més a mà, en llur majoria litúrgics, que es veuen prop la taula de Gaudí a la Sagrada Família, es destaca especialment el Caeremoniale Epiécoporum, el codi protocol·lari de l’Església de Roma. En aquest llibre, publicat pel papa Climent VIII (any 1960), es recull tota la tradició romana de les cerimònies celebrades amb orde solemne” (La Veu de Catalunya, 24-XII-1921)

En resum, Gaudí va sentir una gran admiració per el gran llibre de la Natura, però no va ser l’únic. Això i tot, en el fons, litúrgia i Natura eren el mateix: una manifestació de Déu. Totes les lectures del mestre, sovint relacionades amb els seus principals amics i clients, li van permetre crear una arquitectura plena no sols de formes admirables sinó també de sorprenents significats. Al final, els seus edificis han esdevingut la font d’inspiració d’innumerables llibres!

 

Notes

  • Puig-Boada, Isidre (1980) El pensament de Gaudí. Compilació de textos i comentaris, Barcelona, Publicacions del Col·legí d’Arquitectes de Catalunya, p. 201
  • Ibíd, p. 218-219
  • Ibíd, p. 200
  • Hensbergen, Gijs van (2002), Antoni Gaudí,Debolsillo, Barcelona, p. 272