març 14, 2026

Per: Ferran Garcés

L’impulsor de la Sagrada Família, Josep Maria Bocabella i Verdaguer, era un devot de Sant Josep, que, abans de comprar els terrenys del futur temple, va fundar l’Associació de Devots de Sant Josep. Per aquesta raó, la col·locació de la primera pedra de la Sagrada Família va tenir lloc el 19 de març de 1882, dia de Sant Josep. Per commemorar aquesta fita, que coincideix amb el centenari de la mort de Gaudí, el pròxim 19 de març del 2026, la Sagrada Família celebrarà un concert especial.

Els responsables de la música seran els intèrprets de l’Orfeó Català, una institució amb la qual Gaudí guarda un profund vincle, o, més bé amb el fundador de l’Orfeó, Lluís Millet i Pagès, un dels millors amics de Gaudí. L’article d’avui parla d’aquesta amistat, així com de la gran passió que l’arquitecte sentia per la música. D’altra banda, l’article pretén ajudar a desmentir l’estereotip que presenta a Gaudí com una persona solitària, aïllada del món. Molt al contrari, l’arquitecte sempre va estar envoltat d’amics i membres de diferents associacions del seu temps. De fet, aquesta història, la relació entre Gaudí i Millet comença en un cafè ple de gent…

1883-1885. El principi d’una llarga amistat…

Gaudí va assumir el projecte de la Sagrada Família l’any 1883, un any després de la col·locació de la primera pedra. Aleshores tenia 31 anys. El Gaudí d’aquella època no era el que la majoria de la gent té en el cap. Aquell Gaudí vestia amb elegància, li agradaven els bons restaurants i no faltava a les representacions d’òpera durant la temporada del Gran Teatre del Liceu (vegeu: de dandi a sant)

El Gaudí d’aquella època tampoc es perdia les tertúlies del cafè Pelayo, situat a la part alta de les Rambles, quan la Plaça Catalunya encara no estava definida. Aquest cafè era un lloc freqüentat per intel·lectuals, artistes i afeccionats a la música. Al voltant de 1885, va començar a tocar en aquell local un pianista que es deia Lluís Millet i Pagès, el futur fundador de l’Orfeó Català. El músic i l’arquitecte van avenir-se des del primer dia i ho continuaran fent fins a l’últim. Les seves respectives obres creixeran en paral·lel.

1891-1897. Els primers fruits

No hi ha una única data per fixar l’inici del Modernisme, però totes les proposades oscil·len entre finals de 1880 i principis de 1890. La fundació de l’Orfeó, per Lluís Millet, tingué lloc el 1891. Per aquella època, Gaudí ja havia acomplit les seves primeres obres: Casa Vicens, el Palau Güell i el Col·legi de les Teresianes, a Barcelona, i fora de la ciutat comtal, El Capricho, el Palau Episcopal d’Astorga i la casa Botines.

El 1983 es fundarà el Cercle Artístic de Sant Lluc, que reunirà als artistes d’orientació més religiosa del nou moviment. Gaudí i Lluís Millet es fan membres, des del primer moment. A més a més, l’any 1897, Lluís Millet, gran compositor i incansable promotor, també fundarà la capella de Sant Felip Neri de Barcelona. Gaudí fou l’assistent més famós. No en va, serà atropellat de camí a ella, però, anem per pams. De moment, només recordar que Gaudí anava a aquesta església a sentir missa, però també a cantar i  conversar amb els altres cantaries, alguns dels quals eren socis del Cercle de Sant Lluc i amics comuns de Gaudí i Lluís Millet. De fet, a vegades, també participava l’Orfeó Català i, en aquelles ocasions, Lluís Millet assumia la direcció de la capella.

1904-1906: El somni agafa forma

Curiosament, el tercer domicili de Gaudí a Barcelona va estar en el carrer Montjuic de Sant Pere, 16, avui carrer de Verdaguer i Callis, 16 (vegeu: les cases on va viure Gaudí). És un dels carrers que, a l’actualitat, desemboca al Palau de la Música Catalana, seu de l’Orfeó Català. No obstant quan Gaudí va residir allà, al voltant de 1880, aquest edifici encara no s’havia enlairat.

La construcció tindrà lloc entre 1904 i 1908, sota la direcció de Domènech i Muntaner, altre dels gran arquitectes modernistes. La nova institució inclourà la seu de l’Orfeó Català, el somni de Lluís Millet i tota una generació (vegeu: entre Wagner i Clavé) Gaudí, gran amant de la música, serà un assistent regular del Palau. En aquest període, l’arquitecte havia construït la casa principal de Torre Bellesguard i començava la casa Batlló i la casa Milà, entre molts altres projectes, com el park Güell. El modernisme, aleshores, estava en plena ebullició.

1916, un curs de música, o d’arquitectura?…

El Palau, seu de l’Orfeó Català, no sols oferirà concerts sinó que inclourà altres activitats. En 1908, l’any de la seva inauguració, ja va acollir dues significatives sessions: el cinquantenari dels Jocs Florals, un certament literari caracteristic de la Renaixença, i un acte polític de Solidaritat Catalana, el primer gran moviment unitari català. També organitzarà cursos. Un ben especial va ser el de cant gregorià l’any 1916, que reuneix, una vegada més, als dos amics, grans apassionats d’aquest estil, així com de la polifonia del Renaixement. Eren els exemples proposats per la reforma litúrgica impulsada pel papa Pius X, que volia restablir la puresa de la música religiosa als seus primers temps (vegeu: retorn a l’origen) Millet va ser un dels seus principals defensors a Catalunya, fet que va propiciar, per exemple, la recuperació de la música polifònica de Tomás Luis de Victoria. Òbviament, aquest era també l’estil preferit a Sant Felip Neri.

Durant una de les classes d’aquell curs va tenir lloc una acalorada discussió sobre el cant entre els clergues, tema principal de l’esmentada reforma litúrgica. Lluís Millet, per reconduir la situació, va passar la paraula a Gaudí, esperant que l’ajudes a rebaixar la tensió. La resposta del seu amic fou: “Oh, amic, jo ací no vinc a aprendre música, sinó arquitectura”.

Curs superior de Cant Gregorià,. Palau de la Música Catalana, juny 1916. Font: Palau de la Música

1920: dos bons amics…

A dues fotografies preses l’any 1920, es pot tastar la bona relació entre el creador de la Sagrada Família i el fundador de l’Orfeó Català i, no oblidem, també de la capella de Sant Felip Neri. En una de les fotografies, Gaudí, poc aficionat a què li fessin fotos, oculta el seu rostre amb el barret. Al seu costat, Milet riu el gest del seu amic. En la següent, una mica burleta de nou, l’arquitecte només mostra el perfil. D’altra banda, la imatge es permet apreciar l’estat de la Sagrada Família en aquell moment. Per aquesta època, per cert, Gaudí rebia moltes visites, que atenia personalment (vegeu: Gaudí, guia turístic de si mateix) Ja ho dèiem a l’inici. És fals l’estereotip de Gaudí com una persona solitària.

Gaudí passejant amb Lluís Millet, 1920. Centre de Documentació de l’Orfeó. Font: blog Museu Nacional d’Art de Catalunya.

1921, Altre mostra de l’humor de Gaudí…

L’Orfeó, en poc temps, va ser responsable de concerts de música memorables, que van donar veu tant a la música popular catalana com a la música clàssica europea. Aquests concerts van servir per consolidar a l’entitat i convertir-la en una ambaixadora de l’emergent Catalunya modernista. Entre aquells emblemàtics concerts destaca l’estrena de la Passió segons sant Mateu de Bach, el 27 de febrer de 1921, que va comptar amb la participació del teòleg i organista Albert Schweitzer (vegeu: l’humor mediterrani de Gaudí) Una vegada més, Gaudí va fer acta de presència i la seva presència no va passar desapercebuda. El mateix Lluís Millet explica l’anècdota:

 “Quan per primera vegada a l’Orfeó Català donàrem la Passió segons sant Mateu, de Bach, vaig portar el Dr. Schweitzer a la Sagrada Família, qui restà admirat de l’obra, interessant-se vivament per l’autor, home tan petit d’estatura i de tan prodigiosa genialitat.
Schweitzer, aquesta personalitat també tan extraordinària, gran apòstol del sublim Cantor de Leipzig, volgué saber l’opinió d’en Gaudí sobre la Passió segons sant Mateu.
—L’heu sentida? —li preguntà—. Què us ha semblat?
En Gaudí restà un moment sorprès i després contestà:
—No em pensava que m’agradés tant… però —afegí amb una rialleta irònica—, em sembla que aquests —assenyalant-me a mi— ho han arreglat bon xic.
[…]

La Passió de Bach l’havia colpit amb la seva profunda unció i dominadora potència, però allò era art germànic, el veia lluny de la llum mediterrània, i buscà la defensa del seu credo amb la interpretació donada per l’element de casa, nascut a la llum del mar lluminós que ens volta. No cal dir com ens feu riure la paradoxal resposta.”

29 de juny de 1922, una dedicatòria excepcional

Un de les tesors de la seu de l’Orfeó Català al Palau de la Música és el seu Llibre d’Or. Per les seves pàgines han desfilat grans personalitats del seu temps i posteriors, en tots els àmbits artístics, polítics i religiosos, prova de la importància de l’entitat. El 29 de juny de 1922, dia de Sant Pere, la junta directiva va demanar a Gaudí que ell també signés. Malgrat que l’arquitecte solia rebutjar aquest tipus de peticions, en aquella ocasió va acceptar, segurament, per l’amistat que mantenia amb el mestre Lluís Millet. Sota un dibuix amb una creu grega i una al·legoria del mite d’Orfeu, podem llegir: “Al Cel, tots en serem, d’orfeonistes”.

Llibre d’or de l’Orfeó Català: vol. I, Centre de Documentació de l’Orfeó Català.

 

1926, abans de arribar al cel…

Com tantes altres vespres, el 10 de juny de 1926, Gaudí va començar el seu trajecte des de la Sagrada Família fins a la capella de Sant Felip Neri, per sentir missa i cantar la seva estimada música litúrgica. No arribaria mai. Seria atropellat per un tramvia durant el camí.

El 12 de juny de 1926 va tenir lloc l’enterrament. Durant la seva processó fúnebre pel centre de la ciutat, una de les persones que sosté les cintes del taüt és Lluís Millet. Quan arriben a la Sagrada Família, deixa la cinta i agafa la batuta per dirigir l’Officium Defunctorum, de Tomás Luis de Victoria, un dels compositors, recordem, de la reforma litúrgica que defenien tant Gaudí com Millet. En resum, un llarg camí des dels seus dies de joventut al cafè Pelayo. Qui sap, potser Gaudí tenia raó, i ara tots dos són orfeonistes al cel.

La comitiva fúnebre d’Antoni Gaudí pels carrers de Barcelona el 12 de juny de 1926. Font: Casa Batlló.