gener 30, 2026

Per Ferran Garcés

 

Avui parlarem de les dones més properes a la vida de l’arquitecte i el divendres vinent de les seves clientes. El tema d’ambdós articles és un enfoc poc habitual en l’estudi de Gaudí, de manera que hi ha molt poca informació al respecte. Lògicament, el nostre article no pretén reparar l’omissió sinó recollir alguns dels reduïts testimonis al respecte. Ara bé, tan de bo serveixi d’inspiració per un estudi més detallat.

 

Any, 1879. La Roseta, neboda i gairebé filla

Antoni Gaudí va aconseguir el títol d’arquitecte el 1878. Una bona noticia eclipsada per una època dura a nivell personal. Abans de la llicenciatura, en poc temps, havia enterrat gairebé a tots els seus familiars. Entre altres, l’avia, el 8 de novembre de 1875, el germà, vuit mesos després, el 1 de juliol de 1876, i la mare, no molt més tard, el 8 de setembre d’aquell mateix any. Finalment, després de la llicenciatura, el 17 d’octubre de 1879, li va arribar el torn a la seva germana, la Rosa, que deixava una filla de tres anys, la Roseta Egea i Gaudí. Malauradament, el seu marit, un músic alcohòlic, va abandonar a la noia. Aleshores, l’orfe quedarà a càrrec dels únics membres vius de la família: el propi Gaudí, un solter, i el seu pare, un vidu.

En un primer moment, la petita va ser internada al col·legi de les religioses de Jesús María, de Tarragona, en un edifici que, justament, aleshores s’estava ampliant amb una capella. Importants fets derivaran d’aquest internament perquè, aleshores, Gaudí coneixerà al sacerdot Joan Grau, pare espiritual de collegi, i futur gran amic de l’arquitecte. A més a més, en un primer moment, Grau li demanarà fer l’altar i altres elements litúrgics d’aquesta capella, i, anys més tard, el palau episcopal d’Astorga. Joan Grau, per cert, podria haver sigut el client de Torre Bellesguard de no morir inesperadament  (vegeu: un bisbe per les ruïnes d’un castell)

Al arribar a edat adulta, la Roseta tornarà amb el seu tiet i avi. Tots tres, viurien junts fins a 1906, traspàs del pare, i 1912, traspàs de la neboda. La mort de la Roseta va provocar un gran desànim a l’arquitecte, que, en la pràctica, havia sigut com una filla per ell. D’altra banda, la Roseta va patir molt els seus últims anys a causa de la tuberculosis i el remei de l’època: dosis cada cop més altes de làudanum, un medicament compost d’alcohol i morfina, substancies que la van fer força dependent  (1)

Poc abans, Joan Matamala Flotats, fill de Llorenç Matamala, gran amic de Gaudí i primer escultor de la Sagrada Família, va fer un dibuix dels Güell. La senyora a la porta amb una safata es deia Vicenta i era la criada de la casa. Malauradament, de la Vicenta se sap poc o gens.

Matamala Flotats, Juan. La família d’Antoni Gaudí al menjador de casa seva al Parc Güell. UPC, Càtedra Gaudí.

Any 1884. La Pepeta, l’amor impossible

El 1878, Gaudí aconseguia la seva llicenciatura i just aleshores va entrar en contacte amb un innovador projecte: la nova seu de la Cooperativa la Obrera Mataronense, un complex industrial imbuït pel socialisme utòpic, que incloïa equipaments socials i habitatges pels cooperativistes. Ara bé, del conjunt ideat per Gaudí, només s’ha conservat l’anomenada “Nau Gaudí”, construïda el 1883.

L’any següent, el 1884, l’arquitecte va dissenyar l’estàndard de la societat, un element molt habitual a l’època que s’utilitzava per presidir les festes i els actes solemnes. La imatge estava tan carregada de detalls i filigranes que la brodadora li va escriure una carta a l’autor queixant-se del difícil que era cosir aquell dibuix. Aquella bordadora es deia Josepa Moreu i Fornells, avui més coneguda com “La Pepeta”. Era una dona pel-roja, avançada al seu temps, que llegia la premsa anticlerical i donava classes de francès al fills dels obrers. Gaudí es va enamorar d’ella.

Durant uns quatre anys, el jove arquitecte va freqüentar la casa familiar de la Pepeta i, sovint, ho va fer portant a la seva neboda, la Roseta, que, aleshores, ja havia tornat de l’internat i havia començat a viure amb el seu oncle i avi. El dia, però, que, finalment, l’arquitecte va decidir declarar-se a la Pepeta, la resposta no va ser la que esperava. La bordadora de l’estàndard ja estava compromesa amb un altre home i el va rebutjar mostrant-li l’anell de compromís del seu promès. Gaudí mai va tornar-la a veure.

S’ha especulat molt sobre com aquest rebuig va marcar la resta de la vida de l’arquitecte. Aquest desengany amorós el va abocar cap a la introspecció o fins i tot, el misticisme? Això és el que semblen dir alguns dels seus biògrafs. Per exemple: Gijs van Hensbergen escriu: “Resignat al celibat, Gaudí va assumir amb fatalisme la seva estèril vida amorosa. Més tard optaria, com tants místics del Segle d’Or espanyol, per la “llama de amor viva”, el pelegrinatge espiritual que porta cap a Deu i propugna la negació de jo i l’abnegació de la carn. Va tornar l’esquena a la companya femenina per convertir-se, segons Lluís Permanyer, en un misogin que reprenia als seus ajudants si visitaven cafès de dubtosa reputació o eren vists passejant en companyia de dones” (2)

Any 1904. Les dones dels seus amics

L’artífex de la Sagrada Família mai va formar una família, apart de la que tenia amb el seu pare i neboda, però va conviure amb les famílies d’alguns dels seus amics més propers. En especial, la de Pere Santaló i Castellvi, un metge que va conèixer l’any de la seva llicenciatura i que sempre va estar al seu costat, fins al final. De manera regular, l’arquitecte visitava la casa del seu amic. Els Santaló també passaven cada estiu un parell de setmanes a Montserrat, i sovint els Gaudí pujaven a visitar-los. Una de les fotos més famoses de Gaudí va ser presa durant una d’aquelles excursions, l’any 1904. Aquesta imatge, però, s’acostuma a publicar retallada, mostrant només a l’arquitecte. En la fotografia completa podem veure a la família de Gaudí, en primer pla, incloent, a la Roseta, i a les dones del doctor Santaló, en la part superior de la imatge.

Malauradament, sabem molt poc de les ocasions en las que Gaudí es va relacionar amb les esposes i filles dels seus amics. Tot i així, s’ha conservat una anècdota relativament famosa de les visites de Gaudí als Santaló, que no deixa res ben parat a l’arquitecte. A continuació donarem la versió de Joan Bassegoda, un dels principals biògrafs de Gaudí.

Altres vegades Gaudí havia visitat Santaló a la seva casa del carrer Conde del Assalt i en una ocasió que els dos amics parlaven a la saleta, de cop i volta, entra Francisca, la filla de Santaló, i Gaudi la va fer fora amb certa violència tot dient-li que no fos xafardera i que els joves no deuen interrompre les converses dels grans. La noia resta molt enfadada i anys després, a rel de la mort de Gaudi i de la petició de mossèn Manuel Trens i d’altres persones de l’entorn de l’arquitecte que demanaven la seva beatificació, Francisca Santaló deia: “A en Gaudi el faran sant, patró dels rabiüts” (3)

 

Any 1904. Una aventura secreta de joventut?

Entre els principals amics i defensors de Gaudí, destaca el poeta Joan Maragall, autor d’un influent article demanant ajuts per finançar la Sagrada Família al Diario de Barcelona el 1905. També és l’autor d’un relat titulat “Calaverada” (aventura de joventut) El va escriure l’any anterior a l’article, és a dir, el 1904, un període, com hem vist, de gran activitat creativa.

En aquesta narració, Maragall relata una trobada d’amics, tots artistes, en que cadascú explica una “calaverada”. Entre ells, hi ha un arquitecte. És l’últim a parlar i descriu un amor platònic que va tenir  de jove i del qual encara conserva el record (4)

A partir del relat de Maragall, s’ha teixit una llegenda: l’enamorat arquitecte no és altre que Antoni Gaudí. A més a més, s’ha suggerit que aquesta història d’amor va inspirar els tres poemes del poeta que conformen el cicle  “Haidé” (5) En ells, com al relat, es parla d’un amic que confessa un antic amor. El cicle forma part del poemari Les disperses, escrit també el 1904. És certa aquesta llegenda, o com s’acostuma a dir, “Se non è vero, è ben trovato”?

Anys 1924-1926. Montserrat Rius, la cuidadora abans del final

El 15 de desembre 2012, va ser noticia la mort als 102 anys de l’última persona que havia conegut Antoni Gaudí. Era la monja carmelita Montserrat Rius, cuidadora d’Antoni Gaudí quan vivia al Parc Güell. Va entrar al seu servei quan tenia 14 anys, l’any 1924, i ho seguirà fent fins el traspàs de l’arquitecte el 1926. L’acompanyava la seva germana María o una altre novícia, i només venien els dijous.

Abans dels traspàs, va deixar testimoni de la seva convivència amb ell, tant en un petit llibre, Recordant Gaudí, com davant el tribunal de lancausa de la seva beatificació, on el va descriure com un home callat, treballador i de bon tracte. Gracies al seu testimoni sabem alguns detalls quotidians dels últims anys de l’arquitecte. Per exemple, “L’arquitecte dormia en una màrfega de palla i, un dijous, les religioses li van canviar per un matalàs de llana. A la setmana següent, van trobar de nou la màrfega en el llit sense somier, i el matalàs guardat. Mai va fer cap comentari sobre l’incident” (6)

Any 1959. L’Engràcia, la última i la primera…

La protagonista d’ara és la última dona associada a Gaudí perquè el seu nom no apareix fins després de la mort de l’arquitecte i es la primera perquè va ser la llevadora que el va portar al món: Engràcia Llorens Pellicé (1821-1897)

Durant la vida de Gaudí mai es va plantejar la polèmica d’on havia nascut. Aquest debat correspon a l’època de les seves primeres biografies (vegeu: Les arrels d’un geni) Entre els arguments a favor de Riudoms, un dels més influents és el testimoni de la néta de l’Enrancia, qui, per cert, també es deia Engràcia. Segons ella, a casa seva sempre s’havia dit que l’avia havia assistit a la mare de Gaudí a Riudoms. Josep Maria Tarragona, fixa aquesta declaració al jutjat de Riudoms el 26 de setembre de 1959, poc abans de la mort de la neta (7)

Divendres vinent parlarem de més dones que es van travessar en el camí de Gaudí. Aquest cop, les seves clientes. Us esperem!

Notes

(1) Tarragona i Clarasó, Josep Maria (2016) Gaudí, el arquitecto de la Sagrada Familia. Biografía breve, Torsimany Books, pp. 94-95

(2) Hensbergen, Gijs van (2002), Antoni Gaudí, Plaza&Janés Debolsillo, p.95-96

(3) Bassegoda i Nonell, Joan (1998) “La relació de Gaudí amb el doctor Pere Santaló i Castellví”, Revista d’Història de la Medicina i de les Ciències de la Salut, Vol. 30, p. 29-36.

(3) Vegeu el text complet del relat e a la web de la Biblioteca de Catalunya: “Una Calaverada” (en català)

(5) Serrahima, Maurici (1953), “D’on va sortir l’Haidé de Maragall”, Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, nº 2, pp. 33-40

(6) Tarragona, Josep Maria (19/12/2012), “Montserrat Rius Camps, una religiosa que atendía a Gaudí”, blog antonigaudi.

(7) Tarragona i Clarasó, Josep Maria (16/10/2006), “Engracia Llorens i Pellicé, llevadora de Riudoms”, Josep Maria, web antonigaudi.org. Vegeu també: Torres Domènech, Joan (2018), El Gaudí que no ens han explicat, Cossetània Edicions, Valls, p. 38