octubre 24, 2025

Per Ferran Garcés

L’any 2026 estarà dedicat a commemorar l’arquitecte català Antoni Gaudí i Cornet, coincidint amb el centenari de la seva mort el 10 de juny de 1926. Ara bé, l’inici de la celebració serà el 31 d’octubre, amb activitats conjuntes i pròpies de cada edifici. Aviat anunciarem les de Torre Bellesguard.

És ben sabut que Gaudí va morir a causa de les múltiples ferides patides després de ser atropellat per un tramvia. Menys conegut és el fet que, amb anterioritat, va estar a punt de morir un parell de cops. Avui parlarem d’aquestes “altres possibles morts” i dels amics que van ocupar-se d’ell. Per acabar, recordarem una faceta encara més ignorada, la del mateix arquitecte com a cuidador dels seus amics malalts.

Antecedent de morts prematures

El primer ensurt a la vida de Gaudí va ser només venir al món. El futur arquitecte fou l’últim dels cinc fills que van tenir Francesc Gaudí i Antònia Cornet. Els únics que van arribar a edat adulta foren la Rosa, la filla gran, en Francesc, el següent, i Anton, que així era com l’anomenaven. Els dos restants van ser enterrats poc abans del naixement de Gaudí. Una, la Maria, abans de complir els cinc anys, i el segon, altre Francesc, amb dos anys. Per si no n’hi hagués prou, l’embaràs d’Antón va ser difícil i el part, traumàtic. En conseqüència, “per salvar l’ànima de la criatura, se’l va endur a correcuita, amb només unes hores de vida, a l’església de Sant Pere Apòstol” (1).

Febres reumàtiques

De bebè, el futur Gaudí es desenvolupa amb dificultats. Fou un nadó afectat intermitentment de febres reumàtiques fins als sis anys. Aquestes febres el privaven d’anar a classe i jugar amb els companys. En lloc del colegi, aleshores la seva “escola” serà el paisatge que envolta mas de la Calderera, la casa dels seus pares a Riudoms. Allí, aïllat, segons una tradició biogràfica ben coneguda, Gaudí es va aficionar a observar amb deteniment la Natura, hàbit que, de gran, convertirà en una font constant d’inspiració. No obstant això, alguns autors -com Juan José Lahuerta Alsina, director de la Càtedra Gaudí entre 2016 i 2022- consideren que aquest episodi forma part de l’anecdotari idealitzat que s’ha teixit al voltant de l’arquitecte (2) En qualsevol cas, al final dels seus anys, el reumatisme va tornar a perjudicar la salut de l’arquitecte.

Més morts prematures

L’any 1868 és famós per “La Gloriosa” una revolta a causa de la qual, Isabel II, la reina d’Espanya, va renunciar al tron i fugir. Aquell any, un jove Gaudí feia les maletes i s’anava a Barcelona, on ja vivia el seu germà Francesc, estudiant de medicina. Poc després, per ajudar als dos nois, els pares van vendre les seves poques possessions de Reus i es van traslladar amb ells a la capital catalana, on viuran en diferents apartaments de lloguer (vegeu: les cases de Gaudí).

Per guanyar-se la vida, mentre estudiava, Gaudí va treballar de delineant a l’estudi de coneguts arquitectes. En el temps lliure, anava a la biblioteca, passejava per la ciutat descobrint els seus monuments i sovintejava els tallares dels artesans del barri Vell. En un d’ells, farà una gran amistat amb Llorenç Matamala, que feia figures de fang i guix. Amb ell va aprendre a treballar amb aquests materials. Més tard, Llorenç serà el cap dels escultors de la Sagrada Família i un dels responsables de fer les famoses maquetes de guix que l’arquitecte feia servir per veure les seves obres en tres dimensions. També serà un dels seus amics més íntims.

L’any 1876 el destí va començar a jugar una mala passada al prometedor arquitecte. Primer, el seu germà Francesc, amb els estudis de medicina ja acabats, va morir de sobte, amb només vint-i-cinc anys, a causa d’una hemoptisi. La mare, inconsolable, el va seguir a la tomba poc temps després, amb seixanta-tres anys. Les desgracies sempre venen juntes. El 1879 li va tocar a la seva germana Rosa, amb trenta-cinc anys. Deixava una filla de tres anys, la Roseta Egea i Gaudí, però el vidu, que era músic alcohòlic, la va abandonar. Aleshores, la petita quedà al càrrec de l’avi Francesc i de l’oncle Anton. Tots tres viuran junts les següents tres dècades. Gaudí podia ser solter, però, sempre va viure en família.

Risc de caiguda mortal

Al voltant de 1892, l’arquitecte volia acabar l’absis de la Sagrada Família. En acabar el primer pinacle, per comprovar-ne l’execució, don Anton volgué pujar acompanyat de Llorenç Matamala i de l’encarregat dels paletes. Un cap dalt, relliscà, i els seus acompanyants l’agafen de la roba i el reintegren al tauló. Una vegada a terra, visiblement commocionat, digué: “Avui Sant Antoni ens ha donat un avís, protegint-nos. Hem de donar gràcies. Des d’ara, no pujaré a les bastides. Ja que em distrec, evitaré el perill”. I complí el propòsit (3), però no, per això, van desaparèixer els ensurts…

Risc d’inanició

Durant la Quaresma del 1894, la creixent tendència religiosa de Gaudí el va portar a fer un dejuni tan extrem que estigué a punt de morir d’inanició. Un dels seus grans amics, el bisbe Torras i Bages, va ser qui el va salvar amb un argument poderós: el designi de Déu per ell era un altre: dedicar-se en cos i ànima al Temple de la Sagrada Família (4) Un jove aprenent del mestre, Ricard Opisso, futur cronista gràfic de Barcelona, va deixar-nos una imatge d’aquest capítol tan transcendental a la vida de l’arquitecte, encara que, com era habitual en el dibuixant, amb un aire còmic.

“Gaudi. Una rigorosa abstinència quaresmal”, 1894. Dibuix de Ricard Opisso, Font: Astorga redacción.

Anèmia cerebral o depressió nerviosa

Al voltant de 1910, Gaudí s’havia convertit en un arquitecte famós. Tot just havia acabat Torre Bellesguard, al mateix temps que la casa Batlló, i estava treballant a la casa Milà, el park Güell, la Colònia Güell i la Sagrada Família. Aquell any, es va celebrar una exposició seva a París, la primera fora d’Espanya, i, poc després, una altra a Madrid. En principi, semblava que tot anava bé. Semblava…

D’una banda, les obres de la Sagrada Família s’havien alentit, per falta de finançament, i les obres a la casa Milà, La Pedrera, l’havien enfrontat amb els seus propietaris. D’altra banda, el 1906 havia mort el seu pare, i, per aquella època, la neboda, s’havia aficionat a la beguda i patia freqüentes atacs. A més a més, la situació social a Barcelona no era res prometedora, a conseqüència d’episodis com la Setmana Tràgica el 1909. En últim lloc, el desgast acumulat en els anys anteriors, els més productius, van portar el mestre a patir una greu crisi. Es desconeix la causa exacta, però s’atribuí a una anèmica cerebral o una depressió nerviosa. Un cop més, l’arquitecte gairebé no menjava.

Al final, va haver d’agafar un descans. Ho farà a Vic, la ciutat d’on era bisbe el seu gran amic Torres i Bages. Malgrat residir en una de les mansions més sumptuoses, la de la família Rocafiguera, l’arquitecte -fidel al seu caràcter cada vegada més ascètic- va triar l’habitació més modesta de la casa i insistir a conservar el seu estil de vida senzill.

Brucel·losis o febre de Malta

Tot i això, el repòs no va tenir l’efecte desitjat i a la primavera de l’any següent, l’arquitecte recaigué. Aquest cop, per una brucel·losi, o febre de Malta, malaltia bacteriana que es transmet habitualment de les ovelles o les cabres a l’home per mitjà de la llet o del formatge. Per recuperar la salut, va anar encara més lluny, a Puigcerdà, un petit poble situat als Pirineus, en companyia d’altre gran amic, el doctor Pere Santaló, que havia conegut al voltant de l’any 1878.

Durant les primeres setmanes, l’arquitecte no es podia moure del llit i, creient que arribava la darrera hora, va fer testament el 9 de juny de 1911. La Roseta restà en mans d’una criada i unes religioses pròximes, les Carmelites de Sant Josep de la Muntanya. Al principi, el doctor Santaló prohibí les visites i ell mateix informava de l’estat del malalt. Després, quan va donar indicis de millora, el visitaran amics íntims com el seu mecenes, Eusebi Güell (5).

A la tardor, recuperades les energies, tornà a Barcelona. L’esperaven molts èxits, però també, noves adversitats. Per començar, la seva neboda cada vegada estava més greu. No durarà molt, a l’inici del 1912 traspassà als trenta-sis anys. La causa ha sigut motiu de debat, sembla que va ser una tuberculosi, complicada amb episodis d’alcoholèmia i les dosis més altes de làudan per calmar-li els dolors (6).

Una casa buida, dos amics fidels

Els últims anys, Gaudí era una celebritat que sovint havia d’atendre a la gent que venia a Barcelona i no es volia anar sense veure l’evolució de la Sagrada Família. Malauradament, de manera paral·lela, molts dels seus amics havien començat a morir. També ho havien fet els seus últims familiars directes, el pare i la neboda. Per primera vegada, estava sol a casa. Recordem que, fins aquell moment, sempre havia viscut amb la seva família.

Aleshores, dos fidels amics, dels pocs que encara restaven vius, es van oferir per fer-li companyia: l’escultor Llorenç Matamala i el doctor Santaló. Entre els dos, per torns, l’acompanyen a casa i es queden amb ell a la nit. Per aquella època, Gaudí treballava al park Güell, on té la casa, la Colònia Güell i a la Sagrada Família. Ara bé,  cada vegada amb menys recursos. A vegades, el mateix arquitecte surt a demanar almoines per prosseguir les obres (7) L’any 1916, traspassà a Vic el doctor Torras i Bagues, el seu gran mentor, i dos anys més tard, el comte Güell, el seu principal mecenes. Des d’aquest moment, Gaudí ja només viurà centrat en la Sagrada Família,  intentant acabar almenys una façana, la del Naixement, amb l’esperança de que serveixin de model per les generacions futures.

De cuidat a cuidador

Poc abans de l’accident que va posar fi a la seva vida, Gaudí va tenir l’oportunitat de tornar-li el favor als seus fidels amics. Primer, fent-se càrrec a casa seva  de Llorenç Matamala, quan va contrauré un càncer de nas (8) Més tard, visitant-lo quan no pugui moure’s del llit, per una altra malaltia de la qual de seguida parlarem. En la següent fotografia, veiem a l’arquitecte combregant a la Sagrada Família el Divendres Sant de 1924. Al darrere de Gaudí, inclinat per besar el Sant Cristí, hi ha una persona de peu amb el nas tapat amb un pegat antisèptic. És Llorenç Matamala.

Gaudi Combregant el Divendres Sant de 1924, amb Llorenc Matamala.

A la casa del parc Güell on Matamala va cuidar a Gaudí i després Gaudí a Matamala, “tots dos utilizaven el mateix lavabo i Gaudí no vulgé fer-ne servir un altre per no feri la sensibilitat del malalt” (8) El gener de 1925, a més del càncer, Llorenç Matamala va tenir un atac d’apoplexia i va haver de quedar-se a la seva casa. Vivia just davant de la Sagrada Família, al carrer Mallorca. Gaudí, aleshores, va deixar la casa del Park Güell i es quedava a dormir en la Sagrada Família, des d’on li resultava més ràpid visitar al seu amic malalt.

A principis de 1926, el doctor Santaló va ser operat de pròstata a la Clínica del barri de les Tres Torres. Gaudí també intentarà visitar-ho el més regularment possible. Abans de la seva operació, era Santaló qui sovint acompanyava a Gaudi en el seu camí cap a Sant Felip Neri. Per aquesta raó, aquell fatídic 7 de juliol de 1926, el dia del seu atropellament, Gaudí anava sol. Hi ha testimonis de com ambdós amics es van estranyar de que el seu company de tantes aventures no vingués a visitar-los (9). Cap dels dos sap què ha passat. Quan reben la noticia, l’arquitecte ja és enterrat. Llorenç Matamala viurà un any més i el doctor Santaló cinc.

Notes

(1)  Van Hensbergen, Gijs (2002), Antoni Gaudí, Plaza & Janés, Barcelona p. 33

(2)  Lahueta, Juan José (2021), Gaudí, Museu Nacional d’Art de Catalunya, pp.39-44

(3)  Tarragona i Clarasó, Josep María (2016), Gaudí. L’arquitecte de la Sagrada Família. Biografia breu, Torsimany Books, Barcelona, pp. 151-152

(4)  Ibíd. pp- 161-166

(5)  Van Hensbergen, Gijs, Op. Cit., p. 272

(6)  Torres Domènech, Joan (2018), El Gaudí que no ens han explicat, Cossetània Edicions, Barcelona, pp. 94-94

(7)  Tarragona i Clarasó, Op. Cit., p. 289-298

(8)  Bassegoda Nonell, Joan (2002), El mestre Gaudí, Pagès editors, Barcelona, p. 174.

(9)  Testimoni del doctor Santaló: Redacció, “Pere Santaló i Castellví. Biografia”, web Galeria de metges catalans. Testimoni de Llorenç Matamala: Bassegoda Nonell, Joan. Op. cit., 174