octubre 30, 2026

Per: Ferran Garcés

El comerç, a finals de l’edat mitjana, va començar a unir Europa amb Àsia. La relació va portar grans riqueses, però també la pesta, que va entrar al Vell Continent a través dels ports mediterranis l’any 1347. El seu impacte fou tan profund que aviat va provocar una enorme mortaldat. A més, durant els segles següents va reaparèixer periòdicament, condicionant la vida de diverses generacions. Personatges tan destacats com Benet XIII, conegut com el papa Luna, Bernat Metge, sant Vicent Ferrer o Martí I l’Humà van viure sota l’amenaça de nous brots epidèmics. Bellesguard va ser testimoni d’alguns d’ells…

Un palau envoltat de pestilència

L’escriptor Bernat Metge, secretari del rei Martí I durant la seva estada al palau de Bellesguard entre 1408 i 1410, reflecteix aquest clima de por en una obra inacabada: Apologia. El protagonista és, o havia de ser, un ciutadà desesperat que vol abandonar Barcelona amb la seva família arran d’un nou brot de pesta.

Dos cronistes posteriors al regnat de Martí I descriuen una situació similar. El primer fou l’humanista italià Lorenzo Valla, autor de la Historia de Fernando de Aragón (1445-1446), obra en què s’explica com el rei es va allunyar d’«una ciutat massa pestilent» (2). El metge i historiador Jerónimo Zurita, als seus Anales de Aragón (1532), recull la mateixa idea quan afirma que «en la primavera deste año estuvo el rey en aquella su casa de Belesguart porque en la ciudad morían de pestilencia» (3).

La pesta també va afectar profundament al papa Benet XIII, qui durant la seva vida va haver de modificar diversos plans a causa de les epidèmies. De fet, quan va arribar a Barcelona l’any 1409, fugia d’un brot a la ciutat de Perpinyà, i abans d’aixó d’altres a Génova i Marsella, però a la ciutat comtal es va trobar amb una nou esclat. La gravetat de la situació el va obligar a organitzar, conjuntament amb les autoritats religioses i municipals, una processó solemne de la catedral i les parròquies «per rahó de les mortaldats» (4).

Ara bé, malgrat els riscos, aquest cop, el papa no va abandonar Barcelona. La situació política era massa delicada. L’únic fill del rei Martí havia mort poc temps abans i la successió de la Corona estava en perill. Amb l’objectiu de garantir un hereu, Martí I es va casar amb Margarida de Prades. Benet XIII va oficiar les noces al castell de Bellesguard, assistit per Vicent Ferrer, el futur sant que la tradició popular convertiria en un dels protectors espirituals contra la pesta i les epidèmies, atès que la tradició catòlica li atribuí nombrosos miracles curatius tant en vida com després de la seva mort.

Malgrat la presència de tan distingits convidats, el matrimoni no va tenir descendència. A més, Martí I va morir l’any 1410. Les causes exactes de la seva mort continuen sent objecte de debat entre els historiadors. Alguns autors, com Lorenzo Valla, han plantejat la possibilitat que hagués estat víctima de la pesta, tot i que no existeixen proves concloents (5). L’humanista italià també afirmà que, després de la mort del rei, «gairebé tots els de la casa van morir de pesta o de febres, juntament amb molts altres ciutadans» (6). La mateixa reina Margarida va ser una d’aquestes víctimes. Per cert, el lloc on la terrible malaltia la va sorprendre fou Riudons, el poble on la família de Gaudí tenia una casa pairal.

El refugi d’un bisbe

Els efectes de la pesta es van prolongar molt més enllà de l’edat mitjana. A finals del segle XVI, durant el brot que afectà Barcelona entre 1589 i 1590, el bisbe Joan Dimes Loris es va convertir en una figura especialment apreciada per la seva tasca assistencial.

El jesuïta reusenc Pere Gil, al Llibre primer de la història catalana, explica que el bisbe residia temporalment a la torre de Bellesguard, una vegada més, per allunyar-se de la ciutat infectada, però sense deixar de gobernar el bisbat i atenent les necessitats espirituals de la població. El mateix Gil relata com el visitava regularment i com, des d’aquell refugi, rebien informació constant sobre l’estat de Barcelona i de les parròquies afectades (7)

Quan contemplem avui Bellesguard, costa imaginar que aquest mateix indret va ser testimoni d’alguns dels episodis que van marcar la història de les epidèmies a Barcelona. Reis, papes, sants i bisbes van conviure aquí amb l’amenaça de la pesta, buscant refugi o intentant fer front a les seves conseqüències. Una història que, segles després, continua formant part de la memòria de Bellesguard.

Notes

(1) Echauz, Pau (29/03/2020), “El sorprendente tratado médico del siglo XIV con medidas todavía vigentes para combatir una pandemia”, La Vanguardia.

(2) Valla, Lorenzo (2005). Historia de Fernando de Aragón. Edición de Santiago López Moreda, Madrid, Akal, p. 145.

(3) Zurrita, Jerónimo (2003) Anales de Aragón (versión electrónica), “De la muerte del rey don Martín; y del estado en que dejó sus reinos”, cap. XCI, Institución Fernando elCatólico.

(4) Juncosa Bonet, Eduard (2025), “El papa Luna y el linaje nobiliario de los Prades”, en Benedicto  XIII, el Papa Luna (1394-1423): avances de la investigación en el sexto centenario de su muerteo , p. 151.

(5) Valla, Lorenzo (2005), Op. Cit. p. 146. En aquest capítol, Valla esmenta les altres possibles causes de la mort del rei Martí. Per saber més, vegeu: López Rodríguez, C. (2015). “Últimas voluntades de Martín I el Humano (30 y 31 de mayo de 1410).” Aragón En La Edad Media, 24, 227-229.

Vicente Blasco Ibáñez, en la seva novel·la El Papa de la Mar, es fa ressò d’aquesta llegenda, la qual cosa li permet enllaçar la mort del rei per la pesta amb els revessos que havia sofert el pontífex a causa d’ella: “Un altre infortuni encara major va caure sobre l’ancià Pontífex, que havia establert la seva cort a Barcelona. La pesta causava grans estralls en l’esmentada ciutat, però ell no va voler fugir davant la seva amenaça, com ho havia fet a Marsella i Gènova. S’hagues dit que la desafiava, cansat de lluitar i de viure. L’epidèmia va respectar a aquest vell petit i eixut, que semblava sostenir-se per un esforç de la seva poderosa voluntat, mentre s’anava acarnissant en els personatges de la seva cort i acabava de matar a la seva més poderosa sustentació, el rei don Martín. Capcot i plorós ho acompanyo el Papa fins a la tomba”

(6) Ibíd.

(7) Galdeano Carretero, Rodolfo (2013), “La Historia moral de Cathalunya de Pere Gil (1550-1622) i la historiografia catalana de l’època moderna”, Tesis doctoroal, volum primer,  Universitat de Girona, p. LXVI