novembre 30, 2025

Per Ferran Garcés

Antoni Gaudí a la Sagrada Família, dibuix de Juan Matamala, Càtedra Gaudí, UPC

Gaudí és ben conegut per la influència de la seva obra de l’estudi de la natura, així com de la seva catalanitat. Ara bé, Gaudí va assumir una altra font d’inspiració: la litúrgia catòlica. Parlarem d’ella, aprofitant l’inici de l’Any litúrgic, que, com mana la tradició, comença el primer diumenge d’Advent i, aquest any, s’escau el 30 de novembre, és a dir, avui.

L’origen, el funcionament i el desenvolupament de l’Any Litúrgic, a la vegada que la peculiar manera en com aquest cicle, ple de dies mòbils, es combina amb les nostres agendes, és un tema enrevessat. A tall de resum, només dir que el nostre calendari segueix, en realitat, “dos anys”. Un, el secular, que comença l’1 de gener, i l’altre, el litúrgic, que s’inicia, com ja hem dit, el primer diumenge d’Advent. El Nadal és la seva primera “estació”. Afegir també que l’Any Litúrgic està determinat tant per la història de Crist i la seva mare, Maria, com per la dels sants. Gaudí hi sabia molt sobre aquest tema. Galdric Santana, comissari de la commemoració d’aquest any Gaudí, director de la Càtedra Gaudí de la UPC i restaurador de Torre Bellesguard, declarava en una entrevista fa poc:

“(Gaudí) era un personatge que arribava al fons de tot, i en aquest sentit també va aprofundir molt en litúrgia. De fet, era un expert en litúrgia per sobre d’especialistes dels seminaris del seu temps. Crec que fins i tot avui dia superaria molts especialistes actuals.” (1)

Una vocació gradual

La religiositat de Gaudí no va ser objecte d’una conversió sobtada sinó d’un procés progressiu que va iniciar-se a les Escoles Pies de Reus, on va estudiar el batxillerat. A la maduresa de la vida, el 1916, el va visitar un grup d’interns dels Escolapis de Sarrià, a Barcelona i, en aquella ocasió, els hi va confessar: “A l’Escola Pia, lliscaren els meus primers anys, i en ella les meves primeres oracions foren els salms i versets continguts a les horetes llibre d’or de la meva afecció litúrgica; i a les seves aules vaig aprendre el sant temor de Déu” (2).

Ara bé, durant els anys de formació a Barcelona, els biògrafs parlen d’un Gaudí aficionat a la vida mundana, d’aspecte elegant i encara no dominat pels extrems espirituals dels seus darrers anys. Alguns parlen fins i tot de certa actitud anticlerical, encara que no tots estan d’acord amb aquesta afirmació (3). Sigui com sigui, alguna cosa comença a canviar al voltant de la Quaresma del 1894, encara que la causa continua sent motiu de debat. Del que si estem segurs és que, aquell any, Gaudí va fer un dejuni tan extrem que va posar en risc la seva vida (vegeu: les malalties de Gaudí) Un dels seus grans amics, i principals mentors religiosos, el bisbe Torras i Bages, va ser qui el va salvar amb un argument poderós: el designi de Déu per ell era un altre: dedicar-se en cos i ànima al temple de la Sagrada Família, un projecte que havia iniciat el 1883.

Un altre moment cabdal en la vida i obra de Gaudí va ser la seva convalescència l’any 1911 a Puigcerdà, després de contraure febres de Malta. Durant ella, va aprofitar per estudiar i meditar la façana de la Passió, una obra marcada pel dolor i el sacrifici, d’una banda, i de gran creativitat de l’altra (4) De fet, es considera el millor moment artístic de Gaudí (vegeu: una de les primeres obres? Una de les últimes?).

Apel·les Mestres, artista polifacètic modernista, assegurava que Gaudí, durant aquest temps, tenia un sorprenent debat interior. En cas d’arribar-li un encàrrec secular, primer havia de demanar permís i guia a la Verge de Montserrat. Per fortuna, bromejava Apelles, la bona Verge sempre capitulava i li permetia a Gaudí que acceptes obres civils. Ara bé, després de la Torre Bellesguard, la Casa Batlló i la Pedrera, és a dir, les construïdes entre 1900 i 1912.

“La gran paradoxa” de Gaudí…

Joan Bergós, el deixeble més proper a Gaudí i l’autor de la seva primera biografia, escriu com en aquestes darreres etapes de la seva vida, l’arquitecte i el líric cristià es va convertir en un “pobre voluntari”, renunciant a nous clients i dedicant els seus estalvis a l’obra i el culte del temple. No sols exalçarà la pobresa sinó que arribarà a trobar necessari el dolor I, fins a la penúria, per tal de contrabalançar l’encegament artístic” D’altra banda, la progressiva mort de tots els membres de la seva família i amics, el submergeixen en la més completa melancolia (5).

Ara bé, com hem vist, no hem de pensar en aquesta època com un període de crisi artística, sinó més aviat tot el contrari. Gijs van Hensbergen, un dels principals biògrafs de Gaudí, considera que, a partir d’aquest moment, l’obra de l’arquitecte reflecteix la seva paradoxa més gran: “Com més s’allunyava de l’idealisme de la joventut i més estrictament catòlic es tornava, alhora que antiliberal, pessimista i obsessionat pel sofriment, tant més esplèndida es tornava la seva arquitectura” (6).

Joan Torres Domènech, altre reconegut biògraf, fins i tot, diu: “Si Gaudí hagués mort el 1894, segurament es trobaria dins de la tríada dels grans arquitectes modernistes catalans, però com un més; no amb la força que ha pres en aquests darrers temps per davant dels altres. El seu reconeixement actual es basa sobretot en les obres que construeix a partir del 1894” (7) El comú denominador d’aquests darrers edificis és la influència de la litúrgia catòlica en ells, encara que siguin civils. Un senyal que es repeteix en tots ells en la creu de quatre braços, exclusiva de l’arquitecte, com una mena de signatura. Torre Bellesguard, amb el seu esvelt pinacle, és un d’ells (vegeu: les creus de Bellesguard)

Divendres vinent, ja començat l’Any Litúrgic, veurem quines persones -i llibres- van acompanyar a Gaudí en aquest paradoxal camí.

 

Notes

(1)  Galdric, Santa (8/11/2025), “Reus va ser clau en la formació intel·lectual i artística de Gaudí”,  Diari de Tarragona, p. 11.

(2)  Tarragona i Clarasó, Josep Maria (2016) Gaudí, l’arquitecte de la Sagrada Família. Biografia breu, Torsimany Books, p. 33. Vegeu també: Bassegoda, Joan (2002), Antoni Gaudí, Edicions 62, Barcelona, pp. 30-31

(3)  Torres Domènech, Joan (2018), El Gaudí que no ens han explicat, Cossetània edicions, Valls, p. 56-60

(4)  Puig-Boada, Isidre (1980) El pensament de Gaudí. Compilació de textos i comentaris, Barcelona, Publicacions del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, p. 200.

(5)  Bergós i Massó, Joan (2011), Gaudí. L’home i l’obra, Lunwerg, Barcelona pp. 45

Una de les cites de l’arquitecte que recorda Bergós és una autèntica celebració del dolor, des d’un punt de vista ascètic: .”perquè l’artista no es desequilibri, alb l’elevació de l’art, ha de passar dolor o misèria. Perquè no falli la disciplina, és indispensable la deixuplina: única manera de no pertorbar-se”.

(6)  Hensbergen, Gijs van (2002), Antoni Gaudí, Debolsillo, Barcelona, p. 176

(7)  Torres Domènech, Joan, Op. Cit., p. 78