febrer 6, 2026

Per Ferran Garcés

Gaudí, encara estudiant, va participar amb uns amics en una revista escolar (vegeu: El Arlequin). Un dels seus dibuixos és el que mostrem a la capçalera. Qui és aquesta dona? No ho sabem. El que sí podem dir és quan va ser realitzat, el divendres 22 de novembre de 1867. L’any següent, Gaudí deixava Reus i se n’anava a Barcelona, disposat a estudiar arquitectura, una carrera on es relacionaria amb les dones que estem a punt de conèixer. Aquest article es complementa amb el publicat el divendres passat, on vam veure les dones més properes a l’àmbit personal de Gaudí (vegeu: familiars i l’amor impossible).

Santa Teresa, la clienta “espiritual”
Col·legi de les Teresianes (1887-1889)

Comencem amb una clienta “indirecta”. Ella, nascuda el 1515, no va contractar Gaudí, com és lògic, però l’encàrrec es va fer en el seu nom. En efecte, només deu anys després de la seva llicenciatura, entre 1888 i 1890, Gaudí construirà la casa mare del Col·legi de les Teresianes, a petició d’Enric d’Ossó, el fundador de la Companyia de Santa Teresa de Jesús. Aquest edifici es coneix amb el nom de “col·legi”, però també és un convent i la casa mare de la companyia. Tots dos espais, l’escola i el convent, estan inspirats en El castell interior, un influent llibre espiritual de santa Teresa. De fet, al voltant d’aquesta època, Gaudí inicia la progressiva transformació espiritual que es traduirà en un augment gradual de la simbologia litúrgica i mística en la seva obra, incloent-hi les cases civils (vegeu: L’altra font d’inspiració de Gaudí).

Isabel Bolet i Vidiella
La Sagrada Família (al voltant del 1891)

El nom complet de l’edifici més conegut de Gaudí és el de Temple Expiatori de la Sagrada Família perquè el seu propòsit era finançar-lo amb donatius populars. Gaudí va assumir la direcció de tan peculiar obra el 1883, amb trenta-un anys. Malauradament, les primeres contribucions no foren les esperades. El projecte perillava, s’acumulaven deutes i, de manera inesperada, l’any 1891 va arribar una sorprenent aportació de mig milió de pessetes, una suma extraordinària a finals del segle XIX. La revista El Propagador, el 1926, any de la mort de l’arquitecte, va dir que l’autora del miracle responia al nom de “doña Isabel”, sense aportar cap altra informació. Qui era? Durant dècades, la seva identitat i record es van diluir en el temps.

Després d’una llarga investigació, l’any 2022, Julià Bretos, un apassionat de Gaudí, va completar el seu nom, Isabel Bolet i Vidiella, fet que li ha permès aportar més dades personals en un llibre que ha estat objecte de gran ressò: La dama sense rostre, de l’editorial Almuzara. En una entrevista, Bretos destaca que aquesta quantitat va canviar el rumb de les obres, ja que fins aleshores el projecte que estava construint Gaudí era el d’una “esglesieta”. En canvi, la misteriosa donació va donar ales a l’arquitecte. Ja podia “pensar en gran” (1). Ricard Opisso, aleshores ajudant de Gaudí al temple, en les seves memòries també és de la mateixa opinió (2).

Isabel Bolet i Vidiella havia nascut a Vilanova i la Geltrú. Malgrat el seu origen humil i ser òrfena, es va casar amb Ignasi Marqués, propietari d’una important forja a Sant Josep de Sants. La seva residència estava al passeig de Gràcia, número 6, en un edifici que ja no es conserva: va ser destruït per construir l’actual Corte Inglés de la plaça Catalunya.

Després del traspàs del marit, l’any 1885, Isabel Bolet va deixar en testament que els diners resultants de la venda de la forja es destinessin a la Sagrada Família. Ella va morir el 1888, amb seixanta-tres anys, de pneumònia, però el testament no es va fer efectiu a l’instant. Alguns familiars el van impugnar i va ser necessària una batalla legal per dur-lo a la pràctica. Per aquesta raó, els diners no arribaren al seu destí fins a tres anys després. Dit d’una altra manera, la “dama sense rostre” mai va veure el resultat de la seva donació i, a més a més, ho va fer sense buscar la glòria perquè, en el seu testament, va afegir la condició de mantenir l’anonimat (2). Fa poc, Bretos va aconseguir que s’imprimís un segell commemoratiu de Correus amb la imatge de tan misteriosa benefactora.

Juliana Pintó
La Casa Calvet (1898-1900)

A finals de 1897, l’arquitecte accepta l’encàrrec de la seva primera casa a l’Eixample. Li fou sol·licitada per Juliana Pintó, vídua de Pedro Màrtir Calvet, i els seus fills, propietaris de la fàbrica cotonera Hijos de Pedro Màrtir Calvet. L’obra resultant va ser l’única per la qual Gaudí va rebre un premi en vida, el concedit per l’Ajuntament de Barcelona al millor edifici de l’any 1900. Tanmateix, s’ha parlat molt poc d’aquest projecte i encara molt menys d’aquesta propietària. A la Viquipèdia no té cap article i, en les biografies, és només “la vídua del senyor Calvet”. Tampoc s’ha conservat cap fotografia.

Isabel Güell i López
Casa al carrer de la Junta de Comerç (1901)

La següent anècdota és una de les més repetides de la vida de l’arquitecte. Abans d’esmentar-la, però, cal recordar que Isabel Güell, la filla primogènita del comte Güell, va ser una pianista i compositora professional, igual que la seva germana Maria. Destaquen les seves adaptacions musicals de poemes de Jacint Verdaguer i dues obres religioses: un Stabat Mater (1917) i un Te Deum (1918). En conseqüència, la presència d’un piano a casa seva no era cap vel·leïtat.

Doncs bé, dit això, l’anècdota. Isabel Güell i López va viure al Palau Güell amb els seus pares i germans d’adolescent fins que es va casar, el 19 de gener de 1901, amb Carles Sentmenat i Sentmenat, marquès de Castelldosrius. Aleshores, la nova esposa se’n va anar a viure al domicili del seu marit, al número 19 del carrer Mendizábal, actualment Junta de Comerç. Era una casa a mig camí entre el palau dels Castelldosrius i el Palau Güell. La nova residència va ser decorada ràpidament per Gaudí i, acabada la reforma, Isabel es va adonar que no podia encaixar el seu regal de boda: un piano de cua Érard. Aleshores, diuen que la compositora li va demanar a l’arquitecte una solució. La seva resposta es va fer famosa: “Miri, toqui el violí”.

L’anècdota que acabem de referir s’ha situat en altres obres de Gaudí, el Palau Güell, la Casa Batlló i la Casa Milà. Ara bé, sembla que l’escenari va ser el que acabem d’esmentar. Així ho afirmen, almenys, entre altres fonts, la web de turisme de l’Ajuntament de Barcelona i una biografia específica de la seva protagonista, l’Isabel Güell i López (3). L’any 1914, el poeta Josep Carner, al seu llibre Auques i ventalls, va incloure un poema on recollia aquesta anècdota: “L’auca d’una resposta del senyor Gaudí”. Cal recordar, per últim, que Isabel Güell i López també fou una excel·lent organista i, com a tal, acostumava a tocar l’orgue del Palau Güell on havia crescut.

María Sagués i Molins
La Casa Figueras o Torre Bellesguard (1900-1909)

Bellesguard fa referència al nom de l’antic castell de Martí I l’Humà, a partir del qual Gaudí s’inspira per fer l’actual edifici. Figueras, com en el cas de la Casa Calvet, fa referència a un marit mort en el moment de la construcció (vegeu: Maria Sagués). A la guia de l’Ajuntament de Barcelona, Dones de Sarrià-Sant Gervasi, escrita per Isabel Segura Soriano, llegim:

“Van passar els anys, van passar els segles i l’edifici va tenir diverses formes i transmissions patrimonials, fins a arribar a Maria Sagués, propietària que, el 1902, encarregà a l’arquitecte Gaudí el projecte de reconstrucció total de l’edifici, tal com el veiem avui. Maria Sagués, malgrat ser vídua en aquell moment, va ser la responsable d’entrar en contacte amb en Gaudí i d’encarregar-li el projecte. Apostant per la innovació en el llenguatge arquitectònic, la casa és coneguda més pel nom del marit ja mort, Figueres, que no pas pel nom d’ella. Aquest no és un cas aliè en la memòria de la ciutat, una memòria que sovint és molt selectiva quan es tracta de recordar iniciatives femenines”.

Amàlia Godó i Belaunzarán
Casa Batlló (1904-1906)

El cas de la Casa Batlló sembla una excepció a la regla que hem comentat anteriorment. Aquí, el propietari estava viu durant la construcció i va ser ell qui va contractar Gaudí. Com en els casos de Juliana Pintó i de Maria Sagués, se sap molt poc de la senyora Batlló. Només que era membre de la família Godó, els fundadors del diari La Vanguardia, i que es va casar amb Josep Batlló, un home de negocis del sector tèxtil. El matrimoni va viure a la planta noble de la casa fins al traspàs de tots dos (1934, el marit, i 1940, l’esposa). Els fills no van trigar a vendre la casa.

Roser Segimon Artells
Casa Milà, o Pedrera (1906-1912)

A la Pedrera, es torna a repetir el patró que ja hem vist a la Casa Calvet i la Casa Figueras, on ha sobreviscut el nom del marit, en lloc del de la propietària legal. Ara bé, a diferència d’elles, la Roser Segimon sí que és la protagonista d’una vida prou coneguda com per tenir una entrada a la Viquipèdia. Per exemple, també va posar els diners per construir La Monumental, una plaça de bous inaugurada el 1914. La seva fortuna provenia del seu primer marit, Josep Guardiola, comerciant que, com tants altres, s’havia enriquit a les Amèriques. Després de la boda amb Pere Milà, el seu segon marit, algú va difondre un acudit que no va trigar a fer-se famós entre la societat barcelonina: amb qui s’ha casat el senyor Milà, “amb la vídua Guardiola” o “amb la guardiola de la vídua”?

Sigui com sigui, el senyor Milà va morir el 1935 i la Roser el 1964, amb 94 anys. Sempre va residir a la casa que porta el nom del seu marit, però en un apartament molt diferent del que havia dissenyat Gaudí. Ja durant la construcció de la casa, les relacions entre ella i l’arquitecte no van ser pas bones.

En primer lloc, l’arquitecte volia encapçalar la façana amb un grup escultòric de més de quatre metres, que representava una marededéu del Roser. En negar-s’hi el matrimoni Milà, la imatge no es va arribar a enllestir ni a col·locar al lloc previst. En segon lloc, després de la mort de Gaudí, el 1926, la Roser Segimon es va desfer de bona part dels mobles que havia dissenyat l’arquitecte i, per si no fos suficient, va refer el domicili amb un altre estil, alterant sostres, terra, persianes, portes i finestres. Recentment, s’han descobert documents inèdits de 1927 que revelen l’abast de la reforma (5).

Notes

(1) March, Hector (18/12/2025), “La misteriosa dona que va finançar la construcció de la Sagrada Família”, web rac1.

(2) Opisso Sala, Ricard (1952), “La naturaleza en la obra de Gaudí” (III accèssit), dins del V Certamen Centro de Lectura. Tom II. Publicació de Revista del Centro de Lectura, Reus, p. 600-601.

(3) Bretos, Julià (consultat 4/02/2026), “Testamento de Isabel Bolet”, blog de Julià Bretos.

(4) Sanhuesa Fonseca, María (2016), “Isabel y María Luisa Güell y López, dos compositoras en el Modernismo. Vida, entorno y catálogo de sus obras”, RACBAS, Boletín XXX, Universidad de Oviedo, p. 51.
Redacció: “Ruta dones de Ciutat Vella / Isabel Güell i López”, web barcelonaturisme.

(5) Redacció (consultat 4/02/2026), “Els sostres desapareguts de La Pedrera”, web La Pedrera