desembre 4, 2025

Per Ferran Garcés

Joan Llimona: “Deo Gratias”. Sant Felip Neri fent catequesi al turó de Sant Onorfrio, a Roma, 1902. Pintura a l’església de Sant Felip Neri.

Diumenge passat, 30 de novembre, va començar l’Any Litúrgic. Efemèride que van aprofitar per parlar de la influència de la religió catòlica en la vida i l’obra de Gaudí (vegeu: l’altra font d’inspiració). Avui recuperem el tema per recordar quines van ser les principals persones que van acompanyar a Gaudí en aquest llarg camí. Per aquesta raó, la foto de capçalera mostra una curiosa imatge de Gaudí. En ella, l’arquitecte representa a Sant Felip Neri, envoltat de gent, en un quadre del seu amic Joan Llimona, amb qui l’arquitecte acostumava a terminar el dia envoltat d’altres feligresos a l’església de Sant Felip Neri (vegeu: “el més venerable barbut”), on els plaïa sentir missa, cantar música gregoriana i petar la xarada abans d’acomiadar-se.

En paraules de Gijs van Hensbergen, un dels seus principals biògrafs: “La imatge corrent que es té de Gaudí com ermità rondinaire no concorda precisament amb la facilitat amb la qual es va forjar un cercle d’amistats lleials que ho admiraven” (1) En efecte, totes elles van ser amistats constants, fins i tot quan les coses anaven mal dades (vegeu: les malalties de Gaudí i els amics que el van cuidar) Gaudí era religiós, però mai un ermità.

La providència?…

Al voltant de 1878, l’any que Gaudí va obtenir el títol universitari, l’arquitecte va entrar en relació amb artistes amb fortes conviccions religioses. Entre altres, podríem esmentar a Lluís Milet, músic amb qui, anys més tard, Gaudí va estudiar cant gregorià (vegeu: retorn a l’origen), o a Joan Llimona, de qui ja hem parlat. Un dels seus professors, Joan Martorell, estava especialitat en arquitectura religiosa, i serà ell qui presentarà el jove arquitecte al promotor de la Sagrada Família, el piadós llibreter Josep M. Bocabella.

No en va, la principal entitat a la qual va estar adscrit Gaudí fou el Cercle de Sant Lluc, una associació d’artistes conservadors a l’aixopluc de la qual es van gestionar la majoria d’obres religioses d’aquell temps. Tanmateix, Gaudí va fer amistat amb les principals personalistes religioses de la Renaixença catalana. Algunes d’elles fins i tot foren clients seus…

  • Joan Grau Vallespinós, que era fill de Reus. Quan només era el canonge de Tarragona, li va encarregar a Gaudí la seva primera obra, l’altar de l’església del Santuari del Sagrat Cor, i anys més tard, al voltant de 1888, quan era bisbe d’Astorga, el palau episcopal d’aquesta localitat lleonesa. També fou el comprador dels terrenys de Bellesguard, abans que Gaudí comencés les obres de l’actual Torre (vegeu: el bisbe Grau) En les estades de Gaudí a Astorga, el bisbe l’instruí a fons sobre la litúrgia catòlica, com veurem al final de l’article. També serà Grau qui serveixi de pont entre Gaudí Enric d’Ossó, la següent influencia espiritual i client de Gaudí.
  • Enric d’Ossó, eclesiàstic promotor del Col·legi de les Teresianes, i amb que Gaudí aprofundir en la mística del “castell interior” de Santa Teresa. Com el pressupost era limitat, són cèlebres les topades de l’arquitecte amb el sacerdot a causa de l’aspecte econòmic. Tot i això, ambdós sentien un profund respecte per l’altre.
  • Joan Campins, el bisbe de Mallorca que li va encomanar la restauració de la Seu de l’illa, seguint plantejaments força innovadors en l’àmbit litúrgic que tots dos compartien. D’aquesta reforma, Gaudí explicava que havia seguit el seu mètode experimental a força de passar “un any observant i anotant totes les deficiències que l’equivocada disposició del mobiliari litúrgic originava en el cerimonial de les funcions episcopals, restant-lo senti i esplendor”.

Aquesta anècdota ens demostra que, com en tants altres temes, la litúrgia seguida per Gaudí no era el resultat d’una obediència cega sinó d’un procés interior d’estudi i constant personalització.

  • Josep Torras i Bagues, bisbe de Vic considerat el patriarca espiritual de Catalunya. Va exercir una enorme influència al Cercle Artístic de Sant Lluc, abans esmentat, i altra associació de la qual també fou soci Gaudí, la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat. El seu principal mèrit fou encapçalar l’adaptació de l’església a la nova societat sorgida de la revolució industrial i fou, al mateix temps, el referent espiritual més destacat del catalanisme conservador. Gaudí el tingué en gran estima, i només ell el pogué convèncer que deixes el dejuni radical del que hem parlat més amunt, la Quaresma del 1894. Entre els projectes inclosos de Gaudí figura un monument dedicat a Torras i Bagues, que havia d’enllaçar-se amb la façana de la Passió.
  • Jacint Verdaguer, sacerdot i el principal poeta de la Renaixença. Dos dels seus poemes, La Atlàntida i el Canigó, figuren entre els millors valorats de la literatura catalana. Gaudí va conèixer a Verdaguer perquè ambdós formaven part del cercle social del compte Güell. Poc abans de morir, i, justament quan Gaudí estava construint Torre Bellesguard, Verdaguer va parlar del passat medieval d’aquest indret (vegeu: un jardí poètic).
  • Joan Maragall, Encara que no es va ordenar mai com a sacerdot, altra important amistat religiosa i literària de Gaudí va ser aquest poeta, que, com Verdaguer, són dels més famosos del seu temps. Va ser ell qui va començar a escriure sobre la Sagrada Família, l’any 1900, amb un article molt influent: “El temple que neix”.
  • Ignasi Casanovas, jesuïta conegut per les seves conferències i escrits en què exaltava el valor del sacrifici per acostar-se a Déu, així com la necessitat de la mortificació, postulats que Gaudí va incorporar amb vehemència els darrers anys de la seva vida.
  • Lluís M. de Valls, confessor de Gaudí i pare de l’Oratori de sant Felip Neri, lloc on els darrers anys de la seva vida Gaudí anava a resar i cantar música gregoriana. Sempre en companyia. Recordem la imatge amb la qual iniciaven aquest article, on Gaudí apareix envoltat de gent, obra del seu amic, el pintor Joan Llimona. Un dels seus molts amics…

Notes

(1)  Hensbergen, Gijs van (2002), Antoni Gaudí, Debolsillo, Barcelona, p. 204