29 d'agost de 2026

Per Ferran Garcés

“Brollador i façana posterior de la torre Bellesguard”, Carles Fargas i Bonell, ca. 1920. AFCEC

S’acaba la temporada d’estiu. Com cada any, la demanda d’aigua s’ha fet sentir aquests dies, d’aigua i un lloc “a la fresca”. Al passat, potser les temperatures no foren tan extremes com les actuals, però la necessitat de combatre el calor va ser similar. Ara bé, en lloc de platges, abans el principal punt d’atracció eren les muntanyes, i abans que l’aigua de mar, el que atreia era l’aigua de les fonts. Per sort, Barcelona, té no una sinó dos muntanyes, a més a més de diversos turons, totes elles amb gran quantitat de fonts i torrents.

Malauradament, aquelles fonts i aquells torrents, en no pocs casos, han desaparegut sota la progressiva urbanització del paisatge circumdant de Barcelona i Bellesguard. Per exemple, a la foto de capçalera de l’article veiem la font desapareguda que va dissenyar Domènech Sugranyes, col·laborador de Gaudí, al voltant de 1916 en la part posterior del jardí, avui en dia no visitable. La imatge es va prendre a voltants de 1920, la font fou destruïda als anys cinquanta. Nostàlgic testimoni d’aquells fonts que avui recordarem. D’altra banda, també és un exemple de com història de Bellesguard corre paral·lela a la del líquid element…

La primera font, la primera menció

“La relació de Bellesguard amb l’aigua ja ve d’antic”, escriu Esteban Galindo, membre de l’equip de recerca de Torre Bellesguard (1) Tan antiga que, de fet, la primera menció de l’indret és un document legal de l’any 1361 on es menciona un plet i l’acord per disposar de l’aigua de la seva font, si bé, aleshores, encara no tenia aquest nom. El document també parla de terra de conreus, especialment vinyes i arbres fruiteres, i d’un aljub, paraula d’origen àrab que fa referència a una cisterna o dipòsit ample, que recollia l’aigua d’un torrent anomenat del Mal, i més tard, de Betlen, i avui en dia el carrer Bellesguard.

L’altra dada interessant del document, continua Galindo, és el fet que aquest torrent, dit del Mal “per les grans destrosses que causava amb les pluges, i més tard anomenat de Betlem, dividia les parròquies de Sarrià i de Sant Gervasi. De fet, a la documentació medieval, la torre Bellesguard de vegades es diu que pertany a una o a altra població” (2) A més a més del torrent, també hi havia una font i una mina d’aigua.

La font d’un rei

En altres paraules, les aigües de Bellesguard eren, a la vegada, superficials i subterrànies. La posterior intervenció de Gaudí i el seu ajudant Domènech Sugranyes hi va incloure obres en tots aquests àmbits (vegeu: L’aigua, el protagonista secret de Bellesguard). En conseqüència, els terrenys de Bellesguard sempre han sigut descrits com fèrtils, amb al·lusions a jardins, horts i vinyes (vegeu: la verema). A l’estiu de 1408, el rei Martí l’Humà va passar uns dies a una casa senyorial situada al costat -i damunt- d’aquests caudals d’aigua.  Aleshores, la finca tenia el nom de Vallblanch i era propietat d’Eufrasina, neboda de Joan Fivaller, un dels consellers més populars de la ciutat comtal.

La finca li va plaure tant al rei que decidí adquirir-la immediatament. El mateix Fivaller va fer de procurador a la gestió de la compra (enllaç al document original: venda). Acte seguit, i amb gran diligencia, es van escometre les reformes per adaptar la propietat a la seva nova condició de palau reial. El nou espai, a més a més del castell, incloïa un esplèndid jardí i hort, amb el seu pou corresponent. Tant impressionats eren les vistes des del palau com magnífic el mateix palau que el rei va bategar-ho amb el nom de Bellesguard (“Belles vistes”)

La font d’una ciutat

Les aigües al voltant de Bellesguard continuen brollant amb un relat que barreja història i llegenda. La part llegendària té com protagonista de nou a Joan Fivaller, el conseller que hem esment una mica més a dalt. Segons la tradició, aquest il·lustre patrici va descobrí una mina d’aigua mentre caçava en els seus terrenys a Collserola, propers a Bellesguard. Després, va canalitzar l’aigua fins a la font de la plaça de Sant Just, considerada una de les més antigues de la ciutat. Segons uns es va construir el 1367, segons altres el 1427. En qualsevol cas, el seu aspecte actual, d’estil neoclàssic, correspon a una reforma realitzada l’any 1831 i no tothom considera real la participació de Fivaller. L’anècdota de la font de Sant Just, en qualsevol cas, il·lustra la importància de l’aigua a la zona de Bellesguard.

La descripció més antiga del reial lloc de Bellesguard data de finals del segle XVI. La va fer l’humanista barceloní Dionís Jeroni de Jorba, en un llibre publicat el 1585 que porta per títol  Descripción de las excelencias de la muy insigne ciudad de Barcelona. En ella, no podia faltar altra al·lusió a l’aigua (el text està en castellà en l’original)

“cerca del monasterio Pedralbas (Pedralbes), hay muchas torres de señores particulares y un castillo nombrado de Bellesguarte (Bellesguard), antiguamente de los reyes de Aragón, el cual está cercado de sus murallas y torres: un gran patio, una fuente y cisterna, un huerto muy lindo y una lonja con columnas y insignias de reyes de Aragón; una capilla, dos galerías con veinticuatro ventanas, donde se puede ver Barcelona y el mar, una sala de armas, la cárcel, capilla, relojes; y es un lugar muy sano” (vegeu original: Llibres Google, p. 14-15)

D’aquesta època data altra referencia l’aigua sota el palau de Martí I. Ens l’explica Josep M. Vall Comaposada, altre membre de l’Equip de Recerca de Torre Bellesguard: “L’abundós cabdal va fer que, l’any 1588, els consellers de la ciutat projectessin conduir l’aigua de la mina de Bellesguard fins a Barcelona” (3) Fins i tot, “en aquell període va ser quan els consellers de la ciutat tractaren infructuosament de comprar la finca per proveir-se de la seva deu d’aigua pura i abundant” (4)

Una font en disputa

Ja hem vist com l’any 1361 es un plet per l’aigua de la zona. No és l’únic. En un document notarial de l’1 d’abril de 1612, es fa esment d’altra disputa sobre la font de Bellesguard. El plet va durar fins el 12 de desembre de 1617. Com resultat, es va construir una caseta tancada amb un sistema de canonades per distribuir l’aigua (5) Hi van haver més plets, però, fins aquí hem arribat, per raons d’espai. El proper divendres hi continuarem. Fem un “spolier”, en el següent capítol, l’abundor d’aigua de la zona esdevé una maledicció pels seus habitants i edificis, inclòs Bellesguard…

 

Notes

  • Galindo, Esteban (30/4/2015), “L’aigua de Bellesguard”, revista Diari el jardí. Vegeu també: Galindo López, Esteban. (2020). Anàlisi del paisatge històric del nord de Barcelona, segles XV al XVIII: Bellesguard. Disponible en: https://hdl.handle.net/2445/173812
  • Ibíd. Vegeu també: Mestre Campi, Jesús (8/11/2016) , “La riera de Bellesguard”, revista Diari el jardí
  • Vall i Comaposada, Josep M. (2014),  De la residencia de Martí el Humano a la torre Gaudí, Duxelem Editorial, p. 48
  • Ibíd, p. 78