3 de setembre de 2026
Per Ferran Garcés
Divendres passat ja vam fer un “spolier” de l’article d’avui: després d’una etapa d’esplendor, sense cap altre conflicte que algun plet pel dret de l’aigua, a partir del segle XVII, l’abundor d’aquest element esdevindrà una maledicció pels habitants i edificis de la zona, inclòs Bellesguard…
La font esqueixada de sang
En efecte, a partir de la guerra dels Trenta Anys (1618-1648) i la guerra dels Segadors (1640-1652), Catalunya, terra de frontera entre Espanya i França, va patir tot un seguit de conflagracions cada vegada més greus. Barcelona, com ciutat principal, serà escenari repetit dels enfrontaments. Bellesguard, igual que tota la faldilla de Collserola, oferia una excel·lent visió estratègica del pla de la ciutat i un terreny ple a vessar d’aigua. Lògicament, la línia de trinxeres i campaments dels exèrcits invasors s’estenia al seu voltant, transformant-ho, sovint, en camp de batalla (1). D’aquesta manera, la presència d’aigua, com ja anticipàvem, es va convertir en una maledicció.
En un document notarial datat el 17 de maig de 1662, la torre de Bellesguard és descrita “enterament dirruida e inhabitable a causa dels estragos de la guerra, ab tots los edificis, vinyes, camps, horts, boschs, terres y processions, cultes y hermes, prop y luny de dita torre” (2) Segurament, la destrucció va tenir lloc a voltants del final de la guerra dels Segadors, deu anys abans. Ara bé, el protagonista d’aquest document notarial estava a punt de canviar el destí de Bellesguard, o, almenys d’intentar-ho…
La font renascuda
Sortosament, abans del setge de 1714, una família de renom de Barcelona era propietària de la finca i el seu últim membre, Joan de Gualbes i Copons heretarà la finca “enterament dirruida e inhabitable”, però la reconstruirà, convertint-la en una casa senyorial envoltada de nou per un esplèndid jardí. En aquell renovat parnàs, va acollir a la Acadèmia dels Desconfiats, un aixopluc de nobles germanats per la seva erudició clàssica i esperit antiborbònic. Malauradament, el renaixement va durar poc. Després de la caiguda de Barcelona a les mans dels Borbons aquell fatídic 1714, la finca se sumirà en un nou estat d’abandonament…
La font de nostàlgia
No obstant això, el gust del romanticisme per les ruïnes converteix Bellesguard en un indret pintoresc, que atrau tant dibuixants com fotògrafs. Per primera vegada, gràcies a ells, tenim una imatge de Bellesguard, encara que sigui només de les seves restes (3). D’altra banda, l’interès en els escenaris de les glòries del passat de Catalunya va propiciar que el nom de Bellesguard no caigués en l’oblit. L’any 1845, Pascual Madoz, en el seu popular diccionari, esmenta el “palacio ó sitio real” com un “paratge ameno y delicioso”. L’any 1883, Jacint Verdaguer, el gran poeta i amic de Gaudí, publica la seva Oda a Barcelona, i escriu: “De Bellesguard li resten perfums”. Endemés, dos nous costums atrauran als barcelonins cap a aquest indret…
La font de festa
La creixent afició per l’excursionisme i el costum de les anomenades fontades posen de moda les rodalies de la ciutat. Aleshores, en lloc de soldats, els nous “invasors” seran caminats en el seu dia de festa. L’excusa la font, i el seu paisatge circumdant, permetia passar una estona fora de la ciutat i disposar d’un punt de trobada social. A prop del soroll hipnòtic del brollador, després del berenar, els adults petaven la xarrada, els nens jugaven i alguns improvisaven un ball. Abans de tornar, sovint s’omplien les garrafes.
L’any 1946, Josep Maria Riutort, escrivia un llibre nostàlgic que ha esdevingut l’obra de referència sobre les fonts i fontades de Barcelona. Al parlar de la de Bellesguard, diu: “Saliendo de la plaza de la Bonanova por el camino lindante con la Iglesia, en ocho minutos se llega a Bell Esguart (que es com s’escrivia en temps del rei Martí), que fue sitio real, donde moraban los Reyes de la Casa de Aragón y donde vivió algún tiempo el Antipapa Luna. En dicha mansión había una fuente a la que se permitía a mediados del siglo el acceso y cuyas aguas gozaban de especial renombre por puras y abundantes. Luego la fuente fue cerrada al público, lo que motivó protestas por parte de los habituados a ir a ella a merendar, los domingos por la tarde” (4)
Les protestes estaven destinades al fracàs, però no va caldre mantenir la prohibició. L’expansió urbana de la zona va amagar els torrents, les mines d’aigua i les fonts, com també els abeuradors pels animals, que també van comentar en un article el dia del sant dels animals i els traginers (vegeu: Sant Antoni) En poc temps, aquell temps de ruïnes, camps i fonts, va desaparèixer. Joan Maragall, gran amic de Gaudí, encara ho va conèixer i, en un dels seus poemes, digué:
A l’hora que el sol se pon,
bevent al raig de la font,
he assaborit els secrets
de la terra misteriosa.
Notes
(1) Vall i Comaposada, Josep M. (2014), Bellesguard. De la residencia de Martí el Humano a la torre Gaudí, Duxelem Editorial, p. 80-87
(2) Ibíd, p. 82
(3) Ibíd, p.87-93
(4) Riutort, J.M (1946), Historia y leyenda de las Fuentes urbanes y campestres de Barcelona, Librería Milà, Barcelona, p. 57. L’autor també parla d’una altra font propera a la de Bellesguard: “Fuente de Bethlem. En el establecimiento destinado a enfermos mentales del Hospital de la Santa Cruz, llamado «Bethlem», situado a diez minutos de Bell Esguart (forma antigua de escribir el nombre), a mitad de la montaña del Tibidabo, se encontraba una abundante Fuente, de agua exquisita, que gozaba de gran renombre, a pesar de no ser pública.
No obstante, el pertenecer a un manicomio, dicha Fuente hizo que el pueblo atribuyese, más tarde, a dichas aguas propiedades nada halagüeñas. Y así era corriente decir a aquel que por su conducta no apareciese como del todo cuerdo: «aquest ha begut aigua de la font de Bethlem»”.
