11 de setembre de 2026

Per: Ferran Garcés

La Diada, una commemoració celebrada per primer cop un dia com avui de 1886, coincideix amb L’Any Gaudí 2026, que festeja el primer centenari de la mort de l’arquitecte català. Per retre un homenatge a totes dues celebracions, hem pensat fer un recorregut per un símbol representatiu d’ambdues efemèrides: la senyera. El motiu de les quatre barres apareix en moltes de les obres de Gaudí, encara que no a totes. De manera significativa, ho fa a partir de 1900, inici del període més creatiu de l’arquitecte i de la consolidació també del catalanisme polític, amb esdeveniments com el naixement de la Lliga Regionalista, el partit amb el qual més afinitats va demostrar Gaudí, encara que mai hi va col·laborar de manera activa.

Canelobres per l’Ajuntament de Barcelona (1878)

El primer cop que veiem una senyera en una obra de Gaudí és formant part de l’escut de Barcelona, al fust d’un projecte de canelobres per a places i passeigs de la ciutat de Barcelona. Només es van construir dos exemplars a la plaça Reial, dos més a la plaça de Palau i un altre parell a l’entrada del Passeig Nacional de la Barceloneta. Van ser realitzats a voltants de 1878, l’any en el qual Gaudí tot just obtenia el seu títol universitari. De seguida veurem que tan important com l’aparició de les quatre barres són els símbols associats a elles. En el cas dels canelobres el símbol triat és el caduceu alat de Mercuri, déu del comerç, la principal activitat de la ciutat.

Font d’Hèrcules al Palau Güell (1884)

Entre 1884 i 1887, a la zona de Pedralbes, el compte Güell va encarregar a Gaudí la realització dels pavellons de la porteria a la seva finca d’estiueig. Són famosos pel drac que dona forma a la porta d’accés a la finca. Tota l’obra fa referència als orígens mitològics de Barcelona, seguint el poema L’Atlàntida de Joan Verdaguer, però no és en ells on veiem les quatre barres. Per descobrir-les, cal endinsar-se al jardí. Allí, a l’inici de les obres, en un racó tan amagat que, durant anys, l’obra va romandre oblidada, Gaudí va dissenyar una petita font. Com els pavellons, la font està dedicada a l’heroi grec Hèrcules i el drac contra el qual va lluitar, però, a diferència d’ells, la font inclou un escut de Catalunya de pedra a la pica on vessa l’aigua.

El Palau Güell (1886-1890)

Poc després de la finca d’estiueig, el compte Güell li va encarregar a la jove promesa no sols una porteria i una font ornamental sinó tot un palau. Gràcies a la plena llibertat que li dona el seu mecenes, Gaudí pot desenvolupar  la seva creativitat amb un escut d’allò més original.

En lloc d’una superfície plana, ara la senyera apareix en un cos cilíndric, on les quatre barres s’enlairen en forma d’espiral, o helicoidal, i on, per distingir els colors sense pintura, Gaudí va idear una malla de buits i relleus. Tan sorprenent escut està rematat per un casc sobre el qual reposa una au fènix amb les ales esteses. Tant l’espiral com el fènix són símbols de resurrecció i, en conseqüència, de la Renaixença, el moviment de reivindicació de la identitat catalana característic d’aquell temps.

Casa Calvet (1898-1900)

Construïda entre finals del segle XIX i principis del XX, la Casa Calvet és la primera obra de Gaudí a l’Eixample. Va ser dissenyada per servir tant per zona de negocis, a la planta inferior, com per a habitatge, a les plantes superiors. La part baixa de la façana gira al voltant de la tribuna, un enorme balcó ple de símbols que fan referència a la prosperitat de la família i de la ciutat. A la base del balcó, destaca la forma d’un xiprer, al·legoria de l’hospitalitat, un escut de Catalunya i la lletra C, que fa referència al cognom del client.

A l’interior del vestíbul s’hi troba una obra mecànica innovadora, un ascensor. Abans d’arribar-hi a ell, damunt d’un arc de mig punt, descobrim unes curioses senyeres pintades en forma de cintes acompanyades per una frase en honor a la Verge: “Avé María Puríssima, sens pecat fou concebuda”. És la mateixa salutació que Gaudí farà servir a la seva següent obra, la casa de Bellesguard (vegeu: L’Inmaculada Concepció)

Torre Bellesguard (1900-1909)

El modernisme inclou també més d’una casa d’estil neogòtic per recrear el passat idealitzat de Catalunya. Ara bé, en el cas de Bellesguard, el seu aspecte medieval respon a una “nostàlgia justificada”. Cinc segles abans de Gaudí, l’indret realment va albergar un autèntic castell, el del rei Martí I l’Humà, l’últim membre del Casal de Barcelona (vegeu: El naixament d’un palau). De fet, el projecte de Gaudí va incloure la protecció de les escasses ruïnes supervivents d’aquell castell (vegeu: Arquitecte i restaurador). Tot el conjunt, de fet, és un homenatge a aquest monarca i, per extensió, a Catalunya (vegeu: Celebració)

Damunt del terrat, envoltat de merlets, s’hi aixeca un vistós pinacle rematat per la senyera, un cop més en forma d’espiral o helicoidal, com al Palau Güell, però aquest cop dissenyat en forma de trencadís de vidres de colors perquè el sol pugui fer brillar les quatre barres. Els símbols associats a elles són una referència històrica, la corona del rei, i altra religiosa, la creu de quatre puntes característica de Gaudí. Afegir, arribats a aquest punt, que, durant la Dictadura, la senyera es va haver de tapar. La seva recuperació tingué lloc durant els inicis de la Democràcia.

Per si no fos prou, veiem altra senyera a peu de terra, al jardí, realitzada aquest cop amb pedra. La trobem damunt de la porta de mig punt que dona accés a la barbacana que integra les restes de l’antic castell. Als costats de l’escut, Gaudí enllaça el passat de la finca amb els temps de l’arquitecte, mitjançant dues dates: MCCCCIX (1409), l’any que Bellesguard esdevé residència reial i papal, amb la presència de Benet XIII, “el papa Luna”, i MCMIX (1909), l’any que Gaudí posa fi a la seva intervenció. Gaudí també va afegir una al·legoria, amb un mig sol ixent a l’extrem superior dreta, símbol de prosperitat, i un rostre amb els ulls tapats a l’extrem contrari, símbol de decadència (vegeu: Els sols de Bellesguard)

Més tard, el seu col·laborador Domènec Sugranyes hi afegirà més escuts de Catalunya als mosaics dels bancs del jardí, convertint Torre Bellesguard l’edifici amb més senyeres de Gaudí. En total, cinc. Als dos mosaics de l’entrada, la senyera fa referència a l’hegemonia catalana en el Mediterrani (vegeu: Els peixos de Roger de Llúria)

Estàndard de la Misericòrdia (1900)

L’any 1900 també va ser el moment per altra senyera, aquest cop en forma de penó: l’estàndard de la Misericòrdia, dissenyat per celebrar la peregrinació al santuari de la Mare de Déu de Misericòrdia, patrona de Reus. Fet de cuir repujat, l’estàndard mostrava per darrere l’escut de Barcelona i per davant a Isabel Besora, la pastoreta del segle XVI a qui es va aparèixer la verge que dona nom al santuari (vegeu: Les banderes de Gaudí)

Park Güell (1900-1914)

A la icònica escalinata del Park Güell es troba, potser, la senyera més famosa de Gaudí. Elaborada amb la tècnica del trencadís, està acompanyada del cap d’una serp, fet que ha inspirat diverses interpretacions. Una d’elles al·ludeix a la serp en tant símbol de salut, com a les farmàcies, per reforçar la idea que el park era un espai saludable. En qualsevol cas, assistim, de nou, a la capacitat de Gaudí per fusionar catalanitat amb diferents aspectes històrics i religiosos.

El Misteri de Glòria, Montserrat (1903-1907)

El primer acte de commemoració de l’Onze de Setembre es va celebrar l’any 1866 a la parròquia de Santa Maria del Mar. Fou una missa en honor dels màrtirs caiguts durant el setge de Barcelona de 1714.  El canonge encarregat de la missa fou Jaume Collell, un dels principals amics de Gaudí i d’altres coneguts de l’arquitecte, com el poeta Jacint Verdaguer, i Josep Torras i Bages, bisbe que va esdevenir un dels principals teòrics del catalanisme religiós d’aquell temps. Va ser ell qui digué: “Catalunya serà catòlica o no serà” (vegeu: Els amics religiosos de Gaudí)

Doncs bé, el canonge Jaume Collell també fou la persona que va proposar el 1893 l’erecció d’un rosari monumental entre el monestir i la Santa Cova de Montserrat, sufragat, com la Sagrada Família, per particulars i cofaries religioses. El projecte previ quinze conjunts escultòrics, un per cada misteri de la Verge. Gaudí va rebre l’encàrrec de dirigir el Primer Misteri de Glòria, que correspon a la resurrecció de Jesucrist i havia de ser costejat per la Lliga Espiritual de Nostra Senyora de Montserrat, fundada per Josep Torras i Bages, l’altre bisbe amic de Gaudí. La primavera de 1903, l’arquitecte exposà el seu projecte a la Lliga, on la resurrecció de Crist es volia aprofitar també com una al·legoria de la resurrecció de Catalunya. Malauradament, per problemes de finançament, les obres no es van iniciar fins a la primavera de 1907, encara que per poc temps. Aquell mateix any, noves dificultats econòmiques, van paralitzar el projecte. El conjunt seria completat entre 1913 i 1916 per un altre arquitecte, Jeroni Martorrell, que va modificar el disseny original de Gaudí. A la Guerra Civil, a més a més, el Misteri va patir nombroses destrosses. Només després del conflicte, es va emprendre la restauració. Tot i això, la part més sorprenent del projecte, mai s’ha emprès: una senyera gegantina…

La senyera més visible i mai realitzada.

Joan Bergós, el primer biògraf de l’arquitecte, ens parla d’una senyera mai realitzada. Havia de coronar el seu projecte a Montserrat. Abans de parlar d’ella, però, cal fer una petita explicació del lloc pels lectors que desconeguin la zona. La formació més emblemàtica de la muntanya de Montserrat és una agulla coneguda com el Cavall Bernat, que s’aixeca sobre el límit entre els municipis de Monistrol de Montserrat i de Marganell. Dit això, ara podem deixar al mateix Gaudí explicar el seu somni. Per això, recollim el testimoni de Joan Bergós, el primer biògraf de Gaudí, i qui va transcriure les paraules de l’arquitecte en més d’un llibre seu.

“Damunt de l’esvelta agulla del Cavall Bernat, jo hauria fet una grossa corona de ferro forjat i vidre, rematada amb una estrella i sostenint una enorme campana que hauria fet sentir les batallades de l’Angelus a totes les contrades properes; la corona accessible per una escala enroscada a la roca hauria servit també de còmode mirador per als excursionistes. En l’extens penyal de sota hi hauria posat un escut de Catalunya de vint metres d’alçària, fet amb mosaic, que hauria estat visible fins a deu quilòmetres de distància” (Gaudí, L’home i l’obra, 1954).

“A sobre del primer misteri de Glòria hi havia d’anar un escut de Catalunya de mosaic, de més de vint metres, que s’hauria vist des de Monistrol perfectament. A la foradada s’havia de col·locar una campana monumental, fet per subscripció de tota la terra catalana, per tocar l’Angelus tres cops al dia. A més, el Cavall Bernat havia de rematar-se amb una corona grossíssima acabada superiorment amb una estrella (monument a la Santíssima Verge). Aquesta corona seria accessible i faria de mirador.” (Conversacions de Gaudí con Juan Bergós, 1974)