16 de juliol de 2026

Per: Ferran Garcés

La fascinació pels símbols de Gaudí fa que sigui inevitable la seva relació amb la vexil·lologia, la disciplina que estudia les banderes i estendards. D’altra banda, la Renaixença, el moviment cultural de l’època de l’arquitecte, va caracteritzar-se per l’aparició d’un gran nombre d’associacions, i cadascuna tenien un estàndard, o penó, per lluir a les festes i altres actes solemnes.

Gairebé tots els artistes modernistes van dissenyar algun d’aquests símbols d’identitat. Gaudí, lògicament, va ser un d’ells. Un estudiós polonès fins i tot ha considerat a l’arquitecte català com un dels pares de la vexil·lologia modernista (1). Sigui com sigui, continuen sent obres força desconegudes perquè, al ser obres de materials efímers, pocs d’ells han sobreviscut i no s’han començat a recuperar fins a època recent.

·       Estendard de L’Obrera Mataronense (1878-1884)

El 1874, un jove Gaudí, dissenya l’emblema de la Cooperativa Obrera Mataronense. Dos anys més tard, li encarreguen la realització de la fàbrica i la zona residencial dels obrers. Va ser el seu primer encàrrec important, però només va arribar a realitzar-ne la casa del director, una latrina i la nau de blanqueig. Una de les últimes intervencions va ser el disseny del penó de la societat. De l’original només es conserva l’abella, una peça de bronze que coronava l’ensenya, com símbol del treball i de la indústria. Aquest animal, però, ja apareix en el disseny de l’emblema.

La imatge de l’estàndard estava tan carregada de detalls i filigranes que la brodadora li va escriure una carta a Gaudí queixant-se del difícil que era cosir aquell dibuix. Aquella bordadora es deia Josepa Moreu Fornells, avui més coneguda com “La Pepeta”. Era una dona pel-roja, avançada al seu temps, que llegia la premsa anticlerical i donava classes de francès als fills dels obrers. Gaudí es va enamorar d’ella (vegeu: “L’amor impossible”)

·       Estàndard de la Misericòrdia (1900):

El primer estàndard de Gaudí sorprèn per estar imbuït del socialisme utòpic propi del projecte de la Cooperativa La Obrera Mataronense. Aleshores era un jove tot just llicenciat, amb 26 anys. El segon el va dissenyar als 52 anys i ja era un arquitecte consagrat. El nou estàndard és un bon exemple de la religiositat característica del Gaudí dels seus darrers anys.

La història d’aquest penó comença el diumenge 22 d’abril de 1900. Aquell dia Gaudí va participar en la peregrinació al santuari de la Mare de Déu de Misericòrdia, patrona de Reus. Com era habitual, a la processó pels carrers de Reus, cada associació va desfilar amb el seu estendard. No era la primera ni seria l’última vegada, però aquest dia, amb motiu del canvi de segle, Gaudí va dissenyar l’estendard del grup dels reusencs residents en Barcelona. S’ha conservat fins i tot una fotografia del moment i en la imatge es pot veure al mateix arquitecte (a l’esquerra). És l’única foto d’ell a la seva ciutat natal i en ella es pot distingir al Gaudí elegant que la gent sovint desconeix (vegeu: de dandi a místic).

Fet de cuir repujat, l’estàndard mostrava per darrere l’escut de Barcelona i per davant a Isabel Besora, la pastoreta del segle XVI a qui es va aparèixer la verge que dona nom al santuari. Per aquest dibuix va comptar a la col·laboració d’Aleix Clapés i Puig, autor dels murals del Palau Güell i la Casa Milà. Malauradament, aquest penó va ser destruït en 1936 durant la Guerra Civil. Actualment, s’exhibeix una rèplica a la cripta del temple de la Sagrada Família.

Joan Bassegoda, biògraf de Gaudí i el responsable de la rèplica, senyala que la mare de l’arquitecte, nativa de Reus, era molt devota de la Verge de la Misericòrdia, fet que hauria portat el seu fill a realitzar aquest encàrrec amb més dedicació (2).

·       Estendard del Orfeó Feliuà (Data imprecisa entre 1900-1905):

La tradició oral de Sant Feliu de Codines diu que Gaudí, fugint del còlera que hi havia a Barcelona, va ver algunes estades a la casa del seu amic Francesc Ullar Roca. Aquestes estades van coincidir amb la creació d’un cor anomenat Orfeó Feliuà, pel qual l’arquitecte dissenyaria el seu estendard. El penó exhibeix les característiques orgàniques i fluides pròpies de l’estil de Gaudí, i tenia 2 metres d’altura. Com diu Gijs van Hensemberg, “l’enorme bandera hauria resultat molt pesada si l’arquitecte no s’hagués mostrat enginyós en fer servir suro” (3).

En aquesta obra, com és habitual en el darrer Gaudí, l’arquitecte opta per una forma que s’aparta dels patrons utilitzats aleshores, de manera que “fuig de les formes clàssiques dels altres estàndards, que solen ser un penó de roba que penja d’un suport en forma de T o de L invertida, amb profusió de brodats, forma que ell mateix ja ha experimentat en la senyera de la Misericòrdia de Reus” (4).

És l’únic estàndard que es conserva de Gaudí, encara que va arribar al Museu Municipal Can Xifreda de Sant Feliu de Codines en un estat de conservació una mica deficient. El que es pot veure en l’actualitat és el resultat de diverses restauracions, així com recerques d’informació, realitzades entre 1997 i 2002. És important destacar la recerca perquè, durant un temps, no va estar clara l’autoria de Gaudí.


Notes

(1)  Vázquez, Cristina (2/11/2002), “El estandarte Gaudí”, La Vanguardia.

 

(2)  Bassegoda Nonell, Joan (1988), Gaudí. Biblioteca Salvat de grandes biografies, Salvat, Barcelona, p. 89

 

(3)  Hensebergen”, Gijs van (2002), Antoni Gaudí, Debolsillo, Barcelona, p. 160

 

(4)  Garriga Cassart, Francesc (2004), “L’estendard de l’Orfeó Feliu, obra d’Antoni Gaudí”, Lauro: revista del Museu de Granollers, núm. 26, p. 127.